L'energia nuclear fa dècades que viatja a l'espai, però fins ara havia estat lligada gairebé per complet a missions governamentals. Això acaba de canviar amb BOHR, un petit satèl·lit desenvolupat per l'empresa nord-americana City Labs que va arribar a òrbita a bord d'un coet Falcon 9 de SpaceX.
La companyia el presenta com el primer satèl·lit comercial alimentat amb energia nuclear i el primer CubeSat nuclear del món. El seu objectiu no és provar un reactor ni un nou sistema de propulsió, sinó demostrar que una bateria basada en triti pot subministrar electricitat de forma contínua en llocs on els panells solars tenen limitacions.
Un petit satèl·lit dins d'una missió molt més gran
BOHR, sigles de Betavoltaic Orbital High-Reliability, va enlairar-se el 7 de juliol de 2026 com una de les càrregues transportades per la missió compartida Transporter-17 de SpaceX. El llançament es va realitzar des de la Base de la Força Espacial Vandenberg, a Califòrnia.
El satèl·lit és un CubeSat de mida reduïda, però la seva càrrega té un objectiu rellevant: provar en òrbita la tecnologia NanoTritium de City Labs. Es tracta d'una bateria betavoltaica dissenyada per produir petites quantitats d'electricitat durant períodes prolongats.
L'interès no està tant en la potència que genera com en la seva capacitat per mantenir actius sensors, transmissors o altres components que necessiten un subministrament estable durant anys.
No utilitza un reactor nuclear
Parlar d'un "satèl·lit nuclear" pot fer pensar en un reactor compacte, però BOHR funciona d'una manera molt diferent. La seva bateria aprofita la desintegració natural del triti, un isòtop radioactiu de l'hidrogen. En desintegrar-se, allibera partícules beta que interactuen amb un semiconductor i produeixen electricitat. El principi s'assembla al d'una cèl·lula solar, encara que l'energia no procedeix de la llum, sinó del material radioactiu.
No hi ha una reacció de fissió en cadena, combustió ni peces mòbils. Amb el pas del temps, el triti es transforma en heli-3, un isòtop estable, mentre la bateria continua generant energia.
BOHR tampoc depèn únicament de la seva bateria de triti. Durant aquesta missió, el sistema NanoTritium alimentarà de forma independent la càrrega experimental, mentre que els panells solars s'encarregaran de les operacions principals del satèl·lit.
Per tant, la prova no busca demostrar que un CubeSat pugui prescindir completament del Sol. L'objectiu és comprovar com es comporta aquesta font d'energia en condicions reals de vol i quines aplicacions podria tenir en futures missions.
Si el sistema funciona com espera City Labs, podria utilitzar-se per mantenir actius components de baix consum que no poden permetre's interrupcions prolongades.
Per què els panells solars no sempre són suficients
La majoria dels satèl·lits propers a la Terra utilitzen panells solars combinats amb bateries recarregables. És una solució provada i eficient, però no funciona igual de bé en tots els entorns.
Quan un satèl·lit passa per l'ombra de la Terra, els panells deixen temporalment de produir energia. A la Lluna existeixen regions pròximes als pols que romanen en foscor durant llargs períodes. A l'espai profund, a més, la llum solar perd intensitat a mesura que augmenta la distància al Sol.
Les bateries nuclears poden complementar aquests sistemes perquè no depenen de la il·luminació. No estan pensades per substituir de forma general els panells solars, sinó per cobrir tasques molt concretes en llocs on l'energia convencional resulta menys fiable.
Una bateria petita per a tasques de llarga durada
La tecnologia de City Labs no genera la potència necessària per propulsar una nau, alimentar grans ordinadors o mantenir per si sola una base lunar. La seva utilitat està en aplicacions molt més específiques.
Una font betavoltaica pot mantenir actius sensors remots, rellotges interns, dispositius de seguretat, transmissors d'emergència o instruments científics de baix consum. Són components que necessiten poca electricitat, però poden requerir-la durant anys sense manteniment.
Aquesta combinació de mida reduïda, durada prolongada i absència de parts mòbils podria resultar útil a la Lluna, en missions allunyades del Sol o en xarxes de sensors autònoms.
El desafiament també era regulatori
Enviar material radioactiu a l'espai exigeix demostrar que el llançament no suposa un risc inacceptable per a la població o el medi ambient en cas d'accident.
Segons City Labs, BOHR va ser la primera missió nuclear comercial que va completar la via d'autorització de l'Administració Federal d'Aviació dels Estats Units per a llançaments amb materials nuclears. L'anàlisi de seguretat va comptar amb la revisió dels Laboratoris Nacionals Sandia, i l'autorització es va concedir el setembre de 2025.
Aquest precedent pot ser tan rellevant com la mateixa prova en òrbita. Fins ara, l'ús de fonts nuclears a l'espai havia estat dominat per organismes públics i programes militars. Comptar amb un procediment regulatori ja recorregut podria facilitar futurs llançaments comercials.
L'energia nuclear espacial no va començar amb BOHR
BOHR representa una primera vegada per al sector comercial, però no per a l'exploració espacial en general.
Els Estats Units, l'antiga Unió Soviètica i altres potències han enviat durant dècades satèl·lit i sondes amb fonts nuclears. El 1965, el satèl·lit nord-americà SNAP-10A va arribar a operar un reactor nuclear en òrbita. Missions com Voyager, Cassini, New Horizons, Curiosity i Perseverance també van utilitzar generadors radio isotòpics per treballar lluny del Sol o durant períodes molt prolongats.
La diferència és que aquelles missions van ser desenvolupades per organismes governamentals. BOHR busca traslladar part d'aquesta capacitat al mercat comercial mitjançant una font molt més petita i de menor potència.
Una nova opció per a missions on canviar una bateria no és possible
La missió encara ha de demostrar que NanoTritium funciona en òrbita com estava previst. També caldrà avaluar el seu rendiment, estabilitat i utilitat davant d'altres tecnologies disponibles.
Per ara, BOHR no suposa el final dels panells solars ni converteix els satèl·lits comercials en petites centrals nuclears. El que obre és una possibilitat més concreta: utilitzar quantitats controlades de material radioactiu per mantenir sistemes de baix consum actius durant llargs períodes.
La potència és limitada, però també ho són les necessitats de molts instruments. Si la prova té èxit, aquesta tecnologia podria trobar un lloc en cràters lunars permanentment foscos, missions allunyades del Sol o entorns on reemplaçar una bateria senzillament no sigui una opció.