Gairebé nou anys després del referèndum del primer d’octubre, ja som gairebé al final d’una etapa. Som al principi del final d’una etapa i al començament d’una nova etapa, alhora. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictaminat que la llei d’amnistia és plenament legal i vigent, perquè no és contrària al dret de la UE. Els quinze magistrats de la gran sala d’aquest tribunal, amb seu a Luxemburg, han dictat dues sentències relatives a les preguntes prejudicials presentades per l’Audiència Nacional i el Tribunal de Comptes i han desmuntat punt per punt tot l’argumentari de la judicatura espanyola, que es nega a aplicar la citada llei: ha quedat ben palès que l’amnistia del possible delicte de malversació no afecta els interessos financers de la UE i l’amnistia tampoc no vulnera la directiva europea sobre el terrorisme. Per tant, desenes d’antics alts càrrecs del Govern i molts membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) han de ser finalment amnistiats de les causes que arrosseguen encara avui. La rebel·lió del Tribunal Suprem contra l’aplicació de la llei hauria de cessar de manera immediata, tot i que ha aconseguit dilatar el patiment ben bé un parell d’anys. L’Estat hauria d’indemnitzar les persones que han estat víctimes d’aquest ànim venjatiu del TS i el PSOE hauria de prendre mesures dràstiques per corregir la politització de l’alta jerarquia judicial, començant per la supressió de l’Audiència Nacional.
Els mesos vinents, com és d’esperar, el Tribunal Constitucional (TC) també posarà fi a la seva dilació injustificada i sacralitzarà la plena legalitat de la llei d’amnistia. Els casos pendents s’arxivaran, les persones exiliades podran tornar a casa i tothom que vulgui es podrà presentar a les eleccions. S’acabarà inevitablement l’etapa repressiva del postprocés i en començarà una de nova. Perquè amb aquest pas definitiu no es tanca pas res, sinó que s’inicia un nou camí. Alguns, és clar, intentaran vendre’ns la moto que aquesta nova etapa és la culminació de la reconciliació social i la normalització política. Girar full, en diuen. D’altres també voldran girar full, però en un altre sentit més nostàlgic; somnien amb pactes impossibles entre la dreta espanyola i el centredreta català. Els més fantasiosos, fins i tot, tenen pol·lucions nocturnes imaginant aquests escenaris. Uns altres, els de més enllà, pensen que els antics líders del procés quedaran definitivament oblidats quan la seva situació es resolgui i que el pes de la història els caurà al damunt com una espasa de Dàmocles que fa nou anys que espera el moment just per caure. No m’agrada posar aigua al vi, però ja aviso que no passarà res de tot això.
Amb aquest pas definitiu no es tanca pas res, sinó que s’inicia un nou camí
És evident que el retorn a Catalunya de Carles Puigdemont, l’autèntica peça de cacera major dels jutges espanyols i qui personalitza com ningú els fets del 2017, tindrà un impacte polític i electoral. Per descomptat, s’equivoca qui cregui que serà rebut per desenes de milers de persones en un retorn triomfal que revifarà el procés independentista. De la mateixa manera que s’equivoquen els que consideren que no tindrà cap impacte perquè la seva figura està amortitzada i el seu crèdit polític està esgotat. Segurament la realitat estarà en un punt mitjà entre aquestes dues previsions, les quals són absolutament interessades per motius oposats. No és el mateix tenir un partit sense líder presencial que tenir-lo a disposició; no és el mateix fer campanya amb ell de manera telemàtica que amb ell recorrent els carrers de Figueres, Vic, Berga o Tàrrega. És innegable que a Junts li aniran millor les coses amb Puigdemont a casa que a l’exili. Això no treu, és clar, que Junts necessita una certa clarificació ideològica, estratègica, de lideratges i d’imatge. És compatible afirmar que les enquestes sempre li donen menys escons dels que obté amb afirmar que les enquestes marquen tendències, i la tendència de Junts és a la baixa.
Al marge de l’impacte més o menys gran del retorn de Puigdemont, la nova etapa ha de servir perquè l’independentisme es doti d’una estratègia. Actualment, no en té cap; ni de bona ni de dolenta. Els partits independentistes, que van dominar la política catalana entre els anys 2010 i el 2024, i van dur a terme la consulta del 2014 i el referèndum del 2017, es troben en una situació d’atonia tan sorprenent com preocupant, sobretot si tenim en compte que un vigorós 45% de la població aposta per tenir un Estat independent. Una bona prova d’aquesta manca de rumb és el fet que competeixen per veure quin d’ells queda primer en unes eleccions, encara que sigui el PSC qui quedi realment primer. Sembla que l’objectiu d’ERC sigui quedar el primer dels independentistes, i l’objectiu de Junts sigui el mateix. El mateix val per a AC. I mentre dura la guerra caïnita entre els independentistes els socialistes van fent i governen Catalunya i Barcelona. Potser el retorn dels exiliats i la fi de les inhabilitacions han de servir per renovar lideratges i candidats. Però sobretot ha de servir per dissenyar una estratègia realista, intel·ligent i col·lectiva de país, que estigui al servei de l’interès nacional català.