Quan es parla del gran terratrèmol de la costa oest dels Estats Units, normalment es pensa en un únic escenari: una enorme ruptura en alguna de les grans falles de la regió. No obstant això, un nou estudi ha trobat evidències que el problema podria ser encara més complex. Dos dels grans sistemes de falles de la costa oest podrien trencar-se amb tot just minuts o hores de diferència. És una cosa que ja ha succeït.
La investigació s'ha centrat en dues zones especialment conegudes pels geòlegs: la zona de subducció de Cascadia i la part nord de la falla de San Andrés. Els investigadors han trobat senyals en el fons marí que indiquen que alguns grans terratrèmols d'ambdós sistemes van poder produir-se pràcticament seguits, cosa que podria complicar molt la resposta davant un gran desastre com aquest.
Una història amagada durant milers d'anys
Per arribar a aquesta conclusió, l'equip liderat pel geòleg marí Chris Goldfinger, de la Universitat Estatal d'Oregon, ha estudiat mostres de sediments extretes del fons de l'oceà. Aquests dipòsits funcionen com una mena d'arxiu geològic, ja que determinades capes es formen després de grans terratrèmols i moviments de terra submarins.
En total, els investigadors han pogut reconstruir aproximadament 3.100 anys d'història sísmica. En comparar els dipòsits relacionats amb Cascadia i amb la falla de San Andrés van trobar unes estructures especialment cridaneres, conegudes com a "doblets". La seva disposició apunta que dos terratrèmols diferents van poder produir-se en un interval de temps molt reduït.
L'anàlisi apunta a tres episodis durant els últims 1.500 anys en què un terratrèmol a Cascadia i un altre a la zona nord de San Andrés podrien haver ocorregut amb tot just minuts o hores de diferència. Un dels casos més recents estaria relacionat amb l'enorme terratrèmol de Cascadia de 1700, un sisme que també va provocar un tsunami que va arribar fins al Japó.
I aquí és on apareix l'escenari que preocupa els investigadors. Un gran terratrèmol en una d'aquestes zones ja suposaria una emergència enorme per si mateix, però si dos sistemes de falles importants s'activessin pràcticament al mateix temps, l'impacte s'estendria per una part molt més gran de la costa oest nord-americana.
Ciutats com San Francisco, Portland, Seattle o Vancouver podrien trobar-se afrontant les conseqüències de dos grans terratrèmols en un període de temps molt reduït. La dificultat no estaria únicament en els danys provocats per cada terratrèmol, sinó també en el fet que els recursos necessaris per respondre a una emergència de semblant magnitud haurien de repartir-se entre diferents àrees.
La troballa resulta especialment interessant perquè connecta dues de les zones sísmiques més vigilades dels Estats Units. I arriba a més després d'altres investigacions que han posat el focus en l'enorme tensió acumulada en les falles californianes.
De fet, anteriorment un estudi ja havia advertit de l'enorme tensió acumulada en les falles de San Andrés i San Jacinto, després d'analitzar com ha evolucionat l'activitat sísmica del sud de Califòrnia durant aproximadament 1.000 anys.
Aquest tipus d'estudis poden servir per intentar preveure possibles problemes i avançar-se a ells, i aquí les noves tecnologies poden ser molt importants. Recentment, una IA va trobar estructures desconegudes sota la Terra després d'analitzar més d'un segle de terratrèmols, demostrant fins a quin punt els registres sísmics poden amagar informació que resulta impossible detectar a simple vista.
Les dades recopilades per aquests estudis poden ser de gran ajuda, ja que, encara que no permeten saber quan arribarà el pròxim gran terratrèmol ni asseguren que un en vagi a desencadenar un altre, sí que demostra que en el passat es van produir ruptures gairebé simultànies. És un escenari que podria complicar encara més les conseqüències d'un gran terratrèmol que podria afectar més enllà dels Estats Units.