Amb el pas dels anys, ens hem hagut d'anar acostumant als ciberdelictes que han anat sorgint amb el temps. Des del famós tipus de l'estampeta fins avui, els delinqüents han anat afinant molt els seus modus operandi i la irrupció d'internet no va suposar sinó una nova i fructífera via perquè s'especialitzessin en noves formes d'engany; en robar el ciutadà honrat, en definitiva, gràcies a les possibilitats que ofereix arribar a qualsevol part del món a cop de clic.
Una de les estafes que més han sorgit en els últims anys, i que no és tan conegut com d'altres, és l'anomenat vishing. Un ciberdelicte que agafa el seu nom de la unió de dos termes en anglès com són voice i phising. És a dir, la veu unida a una de les estafes més conegudes a la xarxa, el del robatori d'informació confidencial a través de l'email o d'un web maliciós.
En el cas del vishing, l'estafador marca un número de telèfon i es fa passar pel teleoperador d'una empresa, generalment una entitat financera, que comunica a la seva víctima que s'ha detectat algun problema concret amb un compte o una targeta de crèdit. El contacte ho estableix mitjançant una trucada a través d'una línia IP d'internet i és molt freqüent que per donar més credibilitat a l'assumpte, utilitzi una veu automàtica com les que fan servir tantes vegades els bancs en l'atenció al client.
El receptor de la trucada s'alarma per la incidència citada i és convidat a realitzar una altra trucadaa un número de telèfon concret. Si marca aquest número, ja s'ha ficat a la gola del llop, perquè un sistema automàtic l'atendrà de manera exquisida, prometent-li que procedirà a solucionar el seu problema mentre li extreu la informació que necessita. Entre les dades que segurament li demani, hi ha el número de compte, el de la targeta de crèdit i les claus per operar per internet que tingui en l'operativa online de la seva entitat bancària.
Qualsevol persona mitjanament familiaritzada amb el fet que mai no s'ha de facilitar aquest tipus de dades per telèfon –ja que no hi ha cap banc que els demani–, no caurà en la trampa i acabarà allà mateix la trucada. Però són moltes més de les quals pensem les persones de bona fe que o no saben que això és així, o no s'adonen per l'estat de nervis en què es troben en haver estat informats que s'ha intentat realitzar un frau amb alguna de les seves targetes, per exemple.
Si cau en la trampa, la víctima s'haurà ficat en un bon embolic ja que els ciberdelinqüents tindran ja en el seu poder prou dades com per suplantar la seva identitat, realitzar compres fraudulentes en nom seu o buidar-li directament el compte bancari.
En tot cas, hagi caigut o no en la trampa, es recomana posar-se en contacte amb l'entitat suplantada i denunciar el frau o el seu intent a la policia com més aviat millor.