En els últims dies ha començat a circular la idea que el CERN ha tancat o que el seu col·lisionador de partícules ha estat apagat de forma definitiva, però això és el que està passant realment. El que s'ha aturat no és la investigació ni el laboratori, sinó el funcionament del Gran Col·lisionador d'Hadrons, l'accelerador de partícules més potent construït per l'ésser humà.
El CERN no ha tancat: el que realment s'ha aturat i per què
Aquest accelerador forma part del CERN i és una estructura de 27 quilòmetres dissenyada per fer col·lidir protons a velocitats properes a la de la llum, amb l'objectiu d'estudiar les lleis fonamentals de la física. Precisament per la seva complexitat i per les condicions extremes en què opera, no està pensat per funcionar de manera contínua durant dècades sense interrupcions.
El que s'ha aturat, per tant, és el procés de col·lisions de partícules. La resta del laboratori continua actiu, amb equips de científics analitzant dades, preparant experiments i treballant en la següent fase del projecte.
I no creguis que aquesta parada és una cosa improvisada o un senyal d'algun tipus de problema. Es tracta d'una fase completament planificada dins del cicle de vida de l'accelerador. L'LHC alterna períodes d'operació amb períodes de parada tècnica, en els quals es revisen sistemes crítics, se substitueixen components que han arribat al límit del seu rendiment i s'implementen millores tecnològiques.
En aquesta ocasió, la parada està especialment orientada a l'evolució del mateix accelerador cap a una versió més avançada, coneguda com a High-Luminosity LHC, que permetrà augmentar de forma molt significativa el nombre de col·lisions. Aquest augment no és un detall petit, ja que com més col·lisions es produeixen, major és la probabilitat d'observar fenòmens extremament rars, com possibles senyals de nova física o partícules encara no detectades.
Aquest tipus d'interrupcions ja han ocorregut en altres ocasions al llarg de la història de l'LHC, i sempre han tingut el mateix objectiu: no aturar la ciència, sinó fer-la més precisa i més potent. L'accelerador no s'“apaga” en el sentit més col·loquial del terme, sinó que entra en una fase de transformació.
Quan torni a posar-se en marxa, ho farà amb més sensibilitat, més capacitat de detecció i millors eines per a explorar preguntes obertes de la física moderna, com la naturalesa de la matèria fosca o les possibles limitacions del model estàndard. Per tant, no estem davant d'un final ni d'un tancament, sinó davant d'una transició tècnica necessària per a continuar avançant en el coneixement de l'univers.