Catalunya té talent científic, centres de recerca d'excel·lència i iniciatives públiques i privades que competeixen internacionalment. Perquè aquest potencial es transformi en descobriments i tractaments, calen recursos estables i una societat disposada a apostar per la recerca. Investigar exigeix anys de treball, confiança i llibertat per assumir riscos.
Ho he viscut en la recerca de la degeneració macular associada a l'edat, una de les principals causes de pèrdua de visió en les persones grans. Vaig participar en la gènesi i les primeres fases de desenvolupament clínic d'un programa que culminaria amb l'autorització d'un tractament per part de la FDA als Estats Units.
Aquesta experiència també m'ha reafirmat en una convicció: el talent científic és imprescindible, però no és suficient. Perquè les bones idees es transformin en descobriments i tractaments, calen molts recursos i, sobretot, persones i institucions disposades a confiar-hi i a comprometre-s'hi.
La recerca necessita una aposta econòmica a llarg termini
El finançament públic és essencial, però no pot assumir, per si sol, tota l'ambició investigadora d'un país. Als Estats Units, una cultura filantròpica arrelada permet sostenir centres i programes científics durant dècades.
Catalunya té una llarga i admirable tradició de mecenatge, que ha contribuït decisivament al patrimoni cultural, artístic i arquitectònic. Disposem també d'alguns exemples molt valuosos de filantropia científica, però encara tenim molt camí per recórrer per assolir la dimensió, la continuïtat i l'ambició d'altres països.
Sovint atribuïm aquesta diferència a la legislació i als incentius fiscals al mecenatge. Un marc fiscal més favorable ajudaria, però no és suficient. Les grans aportacions neixen d'una convicció personal: retornar a la societat una part del que s'ha aconseguit i deixar un llegat que transcendeixi la mateixa trajectòria.
Fora magnífic que més empreses, grans patrimonis i famílies incorporessin la recerca entre les seves prioritats filantròpiques, no només amb aportacions simbòliques o puntuals, sinó amb compromisos econòmics rellevants i sostinguts, capaços de fer possibles projectes transformadors.
Hi ha, a més, un aspecte que mereix una reflexió. Reconeixem l'excel·lència de la recerca pública, però sovint donem molta menys visibilitat a què es fa des d'institucions privades, malgrat que també pot ser extraordinàriament innovadora, competitiva i determinant en el desenvolupament de noves teràpies.
Un compromís compartit amb el futur científic
Els qui investiguem des d'institucions privades de vegades trobem a faltar un reconeixement i un acompanyament institucional equivalents als que rep la recerca pública. De fet, sovint tenim la sensació que els nostres representants polítics tendeixen a obviar la recerca que es desenvolupa des dels centres privats, com si tingués menys legitimitat o menys valor que la que es fa des de les institucions públiques, dels èxits de les quals, en canvi, presumeixen amb tota naturalitat i sense que ningú els demani. Crec que hauríem de superar aquesta distinció. La bona recerca no és pública ni privada: és bona recerca.
Una societat que aspira a ser capdavantera hauria de sentir-se igualment orgullosa de tots els seus èxits científics, independentment de la naturalesa de la institució que els fa possibles. És evident que, aquí i arreu del món, el sistema públic no pot donar resposta, per si sol, a totes les necessitats urgents que plantegen els diversos camps de la medicina.
El futur demana reforçar la col·laboració entre el sector públic, la iniciativa privada i la societat civil, amb una administració àgil que garanteixi el rigor i la seguretat sense dificultar innecessàriament el desenvolupament de projectes innovadors. Però, sobretot, exigeix ampliar el nombre de persones i institucions que decideixen implicar-se activament en el progrés científic.
Catalunya té el talent, les institucions i la capacitat econòmica. Cal convertir-ne una part més gran en una aposta generosa i decidida pel coneixement, la medicina i el futur.
Perquè darrere de cada descobriment hi ha anys de treball i perseverança, però també algú que, en algun moment, va decidir confiar en una idea i ajudar a fer-la possible.
Potser una de les millors maneres de retornar a la societat allò que ens ha donat és contribuir a descobrir allò que encara no sabem i a curar allò que avui encara no podem curar. Algun dia, ens tocarà a tots i cadascun de nosaltres.