La decisió d'Alberto Núñez Feijóo d'incorporar al programa electoral del 29N mesures que, si s'apliquessin, qüestionarien directament el model d'escola catalana, és un incomprensible pas més en la seva ofensiva contra la immersió lingüística a Catalunya. També és una traveta innecessària al candidat del Partit Popular de Catalunya a les eleccions espanyoles, Xavier García Albiol, necessitat que la campanya transcorri per altres viaranys que li són més propis i en els quals es mou com peix a l'aigua, com la inseguretat o la immigració. El programa amb què el PP concorre a les urnes estableix garantir el dret a rebre ensenyament en castellà a totes les etapes educatives i a tot l'Estat, reformar el reglament del Congrés perquè els debats parlamentaris tornin a fer-se exclusivament en castellà i mantenir les llengües cooficials al Senat, però establir el castellà com a llengua de treball als principals òrgans de cooperació entre el govern espanyol i les autonomies. En llenguatge més entenedor: posar punt final al fet que els diputats puguin expressar-se al Congrés, tant al ple com a les comissions, en altres llengües oficials de l'Estat.
Com pot defensar-se la diversitat lingüística d'Espanya mentre se'n pretén limitar l'expressió a les institucions de l'Estat? Per diners? Això és una autèntica ximpleria, impròpia de gent amb un mínim nivell per raonar. Per no fer servir una orellera? En aquest cas, obeiria més a la ignorància, perquè qualsevol que hagi participat en assemblees en què els participants fan servir diverses llengües sap que aquest és el sistema. Que tothom pot expressar-se en castellà? Pot ser que sí. Però per què cal limitar la riquesa lingüística i irritar innecessàriament els que ens sentim còmodes i satisfets amb el fet que al Congrés es puguin emprar diverses llengües? Aquesta campanya electoral semblava que no aniria d'això, del català, però deu ser que l'hàbit fa el monjo fins i tot quan sembla que no en té necessitat. La contradicció crida encara més l'atenció perquè el PP català, especialment Xavier García Albiol, havia intentat aproximar-se a sectors conservadors catalanoparlants, en contraposició a altres dirigents del partit. Mala peça al teler, certament, per al batlle de Badalona.
Hi ha, pel cap baix, tres raons per a aquest moviment de Feijóo i totes passen perquè, potser, les enquestes no li són tan favorables al PP com a guanyador de les eleccions. La primera, la competència amb Vox. Feijóo necessita mobilitzar l'electorat espanyolista i evitar que Abascal monopolitzi el discurs més dur sobre Catalunya. Això, les enquestes sí que ho detecten clarament i a la dreta espanyola el creixement apareix per la banda del partit d'Abascal. En segon lloc, la voluntat del PP de recuperar la confrontació territorial. La immersió els permet situar la campanya en el terreny de la identitat nacional, on històricament ha buscat mobilitzar part del seu electorat. Finalment, marcar els límits d'una futura negociació si arriba a la Moncloa. El PP anticipa que, si governa, no solament revisarà les polítiques lingüístiques, sinó també l'amnistia, el finançament singular i el tractament penal de determinats referèndums. Això últim és important, perquè la immersió no apareix aïlladament, sinó dins d'un programa de recentralització política.
Feijóo torna a fer del català un problema per a Espanya i això li ha de donar vots, però aixeca murs en l'electorat més moderat que mira de captar
Feijóo torna a fer del català un problema per a Espanya i això li ha de donar vots, però aixeca murs en l'electorat més moderat que mira de captar. Sembla que només aspira al més radicalitzat amb el tema de la llengua, ja que no està plantejant com millorar el coneixement del castellà a Catalunya. Està qüestionant el paper del català a l'escola sense acreditar —perquè no pot— que el castellà necessiti ser rescatat. La gran contradicció de l'estratègia de Feijóo és que, per guanyar vots a Espanya, pot estar renunciant a guanyar-los a Catalunya. El PP té històricament un problema estructural a Catalunya i així pot consolidar el seu electorat més espanyolista, però li serà impossible penetrar en el catalanisme moderat, especialment entre els antics votants de Convergència. En canvi, ha prioritzat la por a Vox i ha renunciat a moderar el seu discurs sobre Catalunya, tement, segurament, que Abascal el presenti com una concessió al nacionalisme català. Prefereix competir amb Vox en duresa abans que arriscar-se a semblar feble. També hi ha la por al seu propi electorat i a una part de les seves bases, que han interioritzat durant dècades que la immersió lingüística és un problema. Rectificar tot això exigiria un lideratge capaç de canviar aquest discurs i temps, cosa de la qual no es disposa en campanya electoral.
On apareix la malaptesa? Doncs a confondre la mobilització dels seus votants tradicionals amb l'ampliació del seu espai electoral. Perquè amb la primera, créixer és molt difícil, ja que Vox té guanyada aquesta franja des de fa molt de temps.