L'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i la posterior revolució que es va viure al territori dominat per la república, amb intensitat a indrets com Catalunya, va mobilitzar a les institucions republicanes per protegir grans quantitats d'obres d'art i peces provinents de col·leccions tant públiques com privades de la guerra i la fúria revolucionària. La victòria del franquisme va provocar que aquells dipòsits caiguessin en mans de les institucions de la dictadura, que es van encarregar del retorn als seus "legítims propietaris". La repressió, la mort o la falta d'informació als extensos i minuciosos inventaris republicans van provocar que moltes peces no tornessin a les mans d'on havien sortit. A Catalunya, el projecte IGUEMUS de l'Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural (ICRPC), intenta traçar l'itinerari de les obres que van acabar en dipòsit als museus catalans per part del franquisme i provinents de les decomissions republicanes.
El projecte es proposa estudiar l’actuació del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), la institució franquista sota el control de la qual van quedar els dipòsits republicans i les col·leccions evacuades durant el conflicte, i el principal objectiu del qual era retornar els béns als seus propietaris. El passat mes de maig es va presentar el llibre La Herencia envenenada. El periplo de las colecciones artísticas, arqueológicas y científicas en Cataluña, en el qual els investigadors del projecte presenten les seves primeres conclusions després d’anys estudiant els arxius i els dipòsits dels museus catalans, comparant els arxius de la segona república i del franquisme per trobar la documentació sobre els seus propietaris i la seva cessió. En aquestes primeres conclusions, i segons apunten Gemma Domènech i Eduard Caballé, coautors del llibre i investigadors a l'Institut, han trobat que tots els museus catalans existents en aquell moment tindrien peces que el franquisme no va retornar als seus propietaris.
Un tema “magnificat”
En una entrevista amb Gemma Domènech, que és directora de l’ICRPC i professora Serra Húnter del departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat de Girona, comenta que el tema de les “decomissions franquistes” és un tema “magnificat” de cara a l’opinió pública, sobretot un cop estudiats els processos d'arribada de moltes d’aquestes obres i la seva provinença originària. I és que, en la gran majoria de casos, no estem parlant de “decomissions franquistes” sinó, del no-retorn, per una gran varietat de causes, de les peces de patrimoni personal i obres d’art que havia decomissat la Generalitat o les institucions republicanes per protegir-les, o en alguns casos, com a pagament pels danys causats per la guerra. Les confiscacions franquistes pròpiament dites són el resultat de processos de guerra o de la Causa General i entren en l'ampli ventall de la repressió franquista que també dificultarà el retorn de les obres a molts propietaris.
En el context de la Guerra Civil, dos dies després de la insurrecció militar, que a Catalunya fracassa i obre la porta a la revolució comunista i anarquista, la Generalitat, que té competències plenes en la protecció del patrimoni al país, es posa en marxa per tal de protegir el patrimoni artístic del país de la fúria dels revolucionaris i del perill que suposa la guerra en si. Segons explica en una conversa amb ElNacional.cat l’Eduard Caballé, coeditor del llibre i investigador del ICRPC, la labor de la Generalitat republicana i del govern legítim, en aquest sentit, s’enfoca també a contrarestar davant de la comunitat internacional el discurs del franquisme, que justificava la seva guerra per “el terror i la destrucció” que feien “els rojos” contra el patrimoni, destacant sobretot el religiós. Per tal de combatre aquesta idea, sobretot de cara a l’obtenció del suport de les potències europees en l’esforç de guerra, les institucions republicanes posen en marxa un gran esforç per protegir el patrimoni artístic i cultural del país amb una minuciosa labor de catalogació i inventariació.
La croada de la Generalitat per protegir el patrimoni
A Catalunya, la Comissió General de Museus, en la qual s’integrava el Museu d’Art de Catalunya (l’actual MNAC), dirigida per Joaquim Folch i Torres, i la Secció de Monuments del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat (SPHAC), dirigida per Jeroni Martorell, va començar la labor de protecció del patrimoni artístic i cultural català des dels moments inicials del conflicte bèl·lic, un cop apaivagat l’alçament militar a Barcelona i la resta de places catalanes i amb l’inici del procés revolucionari del 1936. L'objectiu de la Generalitat i del govern de la República, a part de protegir els béns artístics i culturals de la revolució i la guerra, és també desmentir les acusacions dels sollevats en la seva propaganda internacional. L’esforç de la Generalitat la portarà a confiscar milers d’objectes, entre els quals les col·leccions particulars d’il·lustres personatges de la ciutat com Francesc Cambó, i col·leccions privades de les famílies Plandiura, Amatller, Güell, Regordosa, Rocamora o Mansana així com béns de l’Església i de particulars.
Amb l’avenç de la guerra, el setembre de 1936, amb la línia del front retrocedint i quan comencen els primers bombardejos sobre la capital catalana, les institucions republicanes busquen altres indrets, més apartats del front i amb menys atracció per les forces sollevades, per desplaçar els objectes confiscats per garantir-ne la protecció. La localització triada va ser l’església de Sant Esteve d’Olot, que es va adaptar per tal d’acollir les peces que fins al moment es conservaven al Palau Nacional i al Palau Reial de Pedralbes. Entre novembre de 1936 i gener de 1937, milers de peces van viatjar de Barcelona a Olot per protegir-les del front de guerra i dels bombardejos. Quan les tropes franquistes van arribar a la Jonquera, el 10 de febrer del 1939, els responsables del SDPAN, la institució franquista encarregada de recuperar l’art “robat” pel govern republicà, es van limitar a recollir tot aquell patrimoni que la Generalitat havia reunit, ordenat, endreçat i preservat. Part de les obres confiscades, però, van poder travessar la frontera francesa i viatjar fins a Ginebra, on queden sota la custòdia de la Societat de Nacions.
El SDPAN i el retorn de les obres
Per la seva banda, el bàndol sollevat crea, el gener de 1937, el Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional amb l’objectiu de recollir i protegir les obres d’art i informar sobre l’estat dels monuments que es trobaven dins del territori controlat i ocupat per les tropes franquistes. La seva missió va ser reunir i emmagatzemar les obres localitzades per la seva posterior devolució als seus propietaris, incloses les custodiades per la Societat de Nacions a Ginebra un cop acabada la guerra. Gran part de la ingent labor de catalogació i inventari va ser realitzada per la Generalitat republicana i les altres institucions mencionades a la resta del territori inicialment controlat pel govern legítim de la República durant la duració de la guerra. Gemma Domènech, directora de l’ICRPC, apunta que la gran majoria de casos en els quals no es van retornar les obres es deuen o bé a què ja durant el període republicà no es va poder establir la procedència de la peça recollida, o com a causa de la repressió franquista i els resultats de la guerra: morts, dissolució d’empreses o institucions, etc. La documentació republicana permetia traçar, en la majoria dels casos, la propietat dels béns confiscats i salvaguardats durant la guerra. El SDPAN, però, va establir complicades normatives que regulaven el procés de devolució. Aquest mètode va impedir la reclamació de propietaris políticament perseguits, immersos en els processos punitius del franquisme o a l'exili, així com de persones que havien mort durant la guerra. Els béns no reclamats van ser cedits en dipòsit a museus i institucions públiques i privades, on encara es troben en molts casos.
Els diferents processos per a recuperar les obres, que el SDPAN va marcar com “recuperades de l’enemic per l’exèrcit espanyol”, es van allargar fins a l’any 1963, quan es dissolen els Jutjats Governatius encarregats de gestionar les reclamacions i es declaren propietat de l’estat espanyol aquells “béns espoliats sota dominació marxista que, havent estat recuperats governativament, no han estat reivindicats pels seus legítims propietaris en els terminis i d’acord amb les normes dictades a l’efecte”. La llei de memòria democràtica de 2022 obliga l'Administració General de l'Estat a fer una “auditoria dels béns confiscats” durant el període de la Guerra i la Dictadura, la qual es va iniciar el 2023 i va finalitzar amb un inventari de més de 5.000 peces d’art, joieria, numismàtica, mobiliari i d’altres que van ser confiscats durant l’època republicana i no retornats en el període franquista per casuístiques diverses. Sobre aquest procés, Domènech i Caballé, creuen que és una feina poc rigorosa, ja que es tracta d’una llista d’obres que, tot i incloure molta informació sobre cada peça, dona poca informació sobre la procedència de cada una, el que limitaria l’establiment de la propietat i la restitució de les mateixes peces.
Amb la seva investigació, Domènech, Caballé i l’ICRPC, pretenen crear una base de dades que serveixi tant als museus, com al Govern i la societat catalana a poder saber quines obres hi ha als arxius dels museus que provenen d’aquella època, el camí que van recórrer segons el que es pot esbrinar comparant els arxius republicans i del SDPAN, i que permeti començar, “amb quaranta anys de retard”, un procés de discussió pública i política sobre el significat de les restitucions i el que cal fer amb el número, encara indeterminat, de peces que van ser requisades per les institucions republicanes per protegir-les de la fúria revolucionària primer i del front de guerra després, i que mai van ser o van poder ser retornades als seus propietaris originaris. El procés de retorn durant el franquisme va intentar ser exhaustiu, però d’igual forma milers d’objectes van anar a parar, en forma de dipòsit, als magatzems dels diferents museus nacionals i locals que operaven a l’època en no reclamar-se, ja fos pel complicat del procés o per ser víctimes de la repressió franquista. La legislació actual anul·la les decisions franquistes i obre la porta a la reclamació dels hereus dels propietaris, i per tal de fer-ho, fan falta iniciatives com IGUEMUS, que identifiquin els béns confiscats i no retornats amb tota la informació pertinent per la seva restitució.