Cada dia llegim notícies catastròfiques, gairebé apocalíptiques, sobre l'estat de la llengua catalana. Són necessàries, i tant, per prendre consciència del seu estat i passar a l'acció, però també poden ser una arma de doble fil. Al cap i a la fi, correm el risc de caure en l'apatia, de creure que no hi ha res a fer. I no és veritat. Lluny de tot el fatalisme —justificat, és clar—, hi ha experiències que ens mostren que no tot està perdut i que, a l'espera de l'acció de la classe política, podem ajudar a revertir la situació amb una actitud tan simple com mantenir la llengua allà on anem. "Es pot fer", assegura a ElNacional.cat en Jordi de Bofarull, que amb la seva parella, n'Àgata Prats, acaben de completar un repte d'allò més inspirador: han recorregut els Països Catalans a peu i han mantingut sempre el català. Ah, i ho han fet sense problemes: "No ens hem trobat mai cap mala reacció ni cap atac verbal".

Tots dos són membres de la plataforma Valls per la Llengua, de la capital de l'Alt Camp, i han trigat onze anys a completar la gesta. Van començar l'any 2015, sense cap objectiu concret, recorrent la costa del Principat pel GR92 i els camins de ronda —del cap de Creus fins a les Terres de l'Ebre. Després, van pensar que estaria bé fer-ho també d'est a oest: primer, un tros del GR11, pels Pirineus, del cap de Creus fins a la Jonquera, i la zona de Núria i Planoles; més tard, pel GR1 (Prepirineu), de Banyoles a Ripoll, i per Berga i Sant Llorenç de Morunys; finalment, de Roda de Berà a Mequinensa. I ja no van poder parar. "Va ser aquí on vam veure que podíem continuar el repte per la resta de Països Catalans", apunta en Jordi. De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

Onze anys, 1.500 quilòmetres

Calculen que han caminat uns 1.500 quilòmetres, l'equivalent a uns 75 dies que s'han convertit en onze anys perquè treballen. Han aprofitat vacances d'estiu, els festius de Pasqua i altres ponts per fer trajectes d'uns 4 o 5 dies. L'home diu que no han planificat gaire: s'han limitat a fer servir el transport públic fins a la població de sortida, caminar uns 20 o 25 km fins que s'han cansat i després buscar un hostal on recuperar forces. L'endemà, en sortir el sol, reprenien el camí, de vegades amb familiars i amics.

Un cop completat el Principat, van continuar cap al sud, per tota la costa valenciana. Els últims anys han combinat el País Valencià amb les illes Balears, i també han visitat l'Alguer i la Catalunya Nord. L'any passat, d'una banda, van arribar a Guardamar (Baix Segura); d'una altra, van fer el tram Mequinensa-Fraga. Ja només els faltava Menorca, que finalment han visitat aquesta Setmana Santa amb els fills i les parelles. El colofó a un viatge d'onze anys parlant únicament català. "Ens hem perdut unes quantes vegades, però no hem perdut mai el nord de mantenir-nos en català", diu en Jordi.

En altres paraules, per a ells "l'autèntic repte i esforç" ha estat més aviat la ruta, i no pas iniciar i mantenir totes les converses en la seva llengua. "Molts catalans del Principat tenen por de parlar en català quan van al País Valencià, a la Franja de Ponent o a la Catalunya Nord. Però els problemes els tenim nosaltres —els principatins—. És un prejudici. És igual de fàcil (o difícil) mantenir el català a Catalunya que en altres llocs del domini lingüístic", comenta. Amb tot, creu que potser han tingut "sort" de no topar-se mai amb cap reacció ni atac verbal, tot i que assegura que han parlat amb "moltíssima gent". 

En Jordi reconeix que arreu dels Països Catalans hi ha gent amb dificultats per entendre't en català, però això no ha de ser cap escull: "Amb assertivitat, simpatia i alguns recursos comunicatius et surts de totes les situacions". "Per exemple, en algunes converses hem hagut de traduir paraules clau, o parlar més a poc a poc, reforçar-ho amb gestos. Però han sigut excepcionals. També cal tenir en compte que ens hem mogut molt en bars, restaurants, hostals i hotels on molts treballadors són estrangers. És el que ja fem en el nostre dia a dia aquí a Catalunya", relata.

La llengua, fet d'ús quotidià

En resum, consideren que aquest repte ha estat "una manera de demostrar que es pot fer, i no només en l'entorn més proper o en zones de confort, sinó en qualsevol territori dels Països Catalans". "Fins i tot, en zones on sociolingüísticament el català pot estar molt en minoria, com una part de la costa catalana o valenciana, o la Catalunya Nord", afegeix l'home, abans de concloure: "Hem volgut demostrar que es pot parlar sempre en català, i arreu del domini lingüístic. [...] Reivindiquem la llengua com a fet d’ús quotidià, i el país com a experiència viscuda. Perquè la llengua es defensa parlant-la, no només proclamant-la".

En Jordi i n'Àgata s'ho han passat molt bé en aquest viatge. Han gaudit de parlar amb la gent, de conèixer el país des d'una altra perspectiva que l'habitual i de trobar-se per festes majors de pobles petits. I esperen continuar fent-ho. Ara, l'aventura continua amb el programa Convit, un programa de Valls per la Llengua que consisteix a organitzar formacions d'assertivitat lingüística seguides de reptes de 21 dies mantenint el català. I això no és tot: durant els pròxims anys volen continuar el viatge a les comarques interiors del Principat, el País Valencià i Mallorca, els últims racons dels Països Catalans que els queden per visitar. Uns racons que ja consideren casa seva: "En aquests anys hem experimentat en pròpia pell, per tots els camins del domini lingüístic, la frase que s’atribueix a Josep Pla: 'El meu país és allà on, quan dic bon dia, em responen bon dia'".