Pocs periodistes esportius compten amb el reconeixement unànime i l’admiració que té Ramon Besa Camprubí, el periodista de El País que ha fet de la professió de periodista un art en aquests temps dominats pel soroll de les xarxes socials, i ho ha fet gràcies al seu rigor, independència i mirada crítica. En Ramon (9 de setembre de 1958), fill orgullós de Cal Cutret de Perafita (Lluçanès), és l’antítesi d’aquest periodisme atropellat i accelerat que impera avui en dia, i és precisament reconegut per mantenir una ètica professional impecable i un compromís amb el periodisme d’ofici, lliure i rigorós, allunyat del sensacionalisme que sol proliferar en l’entorn digital actual. La seva feina es distingeix per la passió per l’ofici, l’esforç, la dedicació i el respecte cap a l’esport i els seus protagonistes, transmetent a les noves generacions la curiositat, l’exigència i la constància, valors en desús, però que li han reportat un altre premi per la seva col·lecció, el Premi Ofici de Periodista, que li ha concedit el Col·legi de Periodistes de Catalunya. És el en reconeixement d'una extraordinària trajectòria professional i docent; un premi que exemplifica l’excel·lència periodística que Besa representa.
Per mi aquest premi és una les millors recompenses que podia tenir a la vida. Són els meus col·legues i continuo pensant que aquest món sense periodistes, malament
Ha estat distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme (2000), el Premi Quim Regàs de Periodisme (2008), el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán (2009), i el 2019 vas ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Vic pel seu treball rigorós i ètic. Però què significa per a vostè aquest Premi Ofici de Periodista, sobretot perquè conté una paraula ‘ofici’ que sempre ha reivindicat?
Per mi és un premi que em dona una certa plenitud, també per l'edat que tinc. Primer perquè és dels companys i segon, perquè sempre he considerat que el periodisme és un ofici, que després es complementa amb un grau. Defensar l'ofici no vol dir estar en contra de l'activitat acadèmica, però com a complementària, no com a substituta de l'ofici. I després, perquè jo també he cregut sempre en el col·legi, no conec periodistes que llueixin o exhibeixin la seva titulació, la seva graduació. Tu vas a casa d'un doctor, vas a casa d'un advocat tothom té el diploma, els periodistes mai tenen res, és com si fossin anònims. Soc periodista, per què? Perquè ho dic jo. Aleshores el col·legi no només et dona una certa empara, sinó que t'obliga. Per mi aquest premi és una les millors recompenses que podia tenir a la vida. Són els meus col·legues, són els meus companys, i jo continuo pensant que aquest món sense periodistes, malament.
Què vol dir ara ser periodista? Què queda de tot això a la professió?
Aquest per mi és el gran debat que hem perdut. Sense posar-nos transcendents, el periodisme és necessari. Diguem que no tothom exerceix de la mateixa manera. Jo crec que hi ha molts bons professionals, molts bons periodistes i n'hi ha d'altres que, més que periodistes, i d'altres que són intrusos de la professió. No és el mateix, un comunicador que un periodista. Teòricament, quan ets periodista i treballes en un determinat mitjà fas que totes les notícies que surtin siguin versemblants, tinguin un cert procés d'elaboració. Ara, en canvi, les xarxes o determinats mitjans permeten abocar moltes notícies que no necessàriament són versemblants, i aleshores entren les fake news, entra tot tipus d'informació i tu no saps què és veritat i què és mentida. I amb això hem educat la gent amb una cosa molt perillosa, que és que la gent ja consumeix el que li agrada. Tu abans compraves un mitjà per informar-te, i el problema és que ara busques un mitjà per opinar. Una de les coses que sempre ens havien ensenyat a la facultat eren els diferents gèneres: primer era la informació, després eren els gèneres interpretatius, la crònica, el reportatge, la crítica, i al final era l'opinió. Ara no; ara molta gent opina. A les hores, els opinadors per opinadors.., parles de la metarealitat, no parles de la realitat, que és en el fons el que a nosaltres ens justifica. I, per tant, què es ser periodista, o jo considero la gent que és periodista. Sempre em recordo molt d'una frase del Juan Villoro que deia: “Apropar-se als fets tant com puguis, sense formar-ne part”.
Quan em pregunten què és ser periodista, sempre em recordo molt d'una frase del Juan Villoro: “Apropar-se als fets tant com puguis, sense formar-ne part”
Això és possible en el món i el periodisme actual, distorsionat per les xarxes?
Què ens passa ara? Que cada cop és més difícil apropar-se als fets, perquè no ens deixen arribar, o per les circumstàncies que vulguin, perquè les empreses no inverteixen prou, perquè la comunicació corporativa ha substituït la comunicació convencional... aleshores, no apropar-te als fets costa molt. O si no, acabem formant-ne part, és a dir, militem. No militem en el periodisme, militem amb el Barça. I a partir d'aquí vol dir que tot el que fa el Barça està ben fet perquè és el teu club. Llavors dius bé..., no necessàriament. Aquell periodisme, per als que ho hem viscut, anava així i funcionava prou bé. Si ara vostès creuen que hi ha un altre tipus de periodisme, expliquin com funciona i després parlarem si a mi m'hi adapto o no m'hi adapto. També és lògic que les noves generacions ho vegin diferent. Jo escolto molt els joves, però de moment no trobo ningú que em convenci que el que jo he fet jo estava mal fet i del que es fa ara està ben fet.
Ara el que val és l'influenciador, el que crida més, el que és capaç de donar més audiència. Les xarxes han fet que el mitjà ja no és important, per què cada persona és el seu propi mitjà…
Estem en un món en què tot ha canviat, les regles s'han canviat i... de cop ha canviat el model de producció, el model de consum i el model de negoci. Comencem pel model de negoci. La gent que té pasta o la gent que compra un mitjà o que té poder per tenir un mitjà, negocia d'una manera diferent de la qual nosaltres estàvem acostumats. Era un punt de bohemi, però era un model de negoci molt diferent. Després també ha canviat sobretot, el model de consum, que és el que t'està referint la gent que consumeix avui. Doncs consumeix informació o opinió, el que vulguis, molt diferent de com nosaltres la consumíem. I aquí també és molt difícil d'arribar, però jo crec que sí que podem fer alguna cosa sobre el model de producció, perquè això ens afecta. La precarietat laboral, la sensació que ja no comptes per res, tot això fa que en aquest model de producció vagis perdent aquells canals que tenies tu per incidir en les notícies.
Quan van començar a canviar les coses a la premsa tradicional?
Jo sempre poso un exemple per entendre on va començar d'alguna manera la crisi. Va haver-hi un moment que els diaris venien molts diaris, anaven amb 300.000 400.000 exemplars, estem parlant de paper. I de cop i volta algú, va dir escolta aquí a més a més dels diaris hi hem de donar un producte afegit. Aleshores van començar a regalar coses, uns regalaven enciclopèdies, els altres regalaven... Aleshores clar, la difusió va anar augmentant perquè molta gent es va començar a comprar un diari, no pel que deia aquell diari, sinó pel que regalava aquell diari. Per tant, ens vam fer trampes al solitari. Nosaltres també som còmplices de tot això. I allò va anar, va anar, va anar, va anar... Fins i tot ja regalaven rellotges i neveres, després es van començar a repartir gratuïtament per diferents llocs. Jo crec que ens hem fet trampes al solitari. I, aleshores ,això ha petat, per moltes circumstàncies, i s'ha de reinventar.
Avui qualsevol pot fer de periodista.
I ens hem d'acostumar les noves tendències, per exemple, a qui li donem una acreditació. Quin és el criteri perquè et donin una acreditació? Que et portis bé? La tirada del teu mitjà, l'audiència del teu mitjà?, quin és el criteri? Perquè, clar, molts diuen, ‘perquè vinguin aquí i em critiquin, doncs no els hi dono l’acreditació’. Home, és que aquest ofici, en tant que ofici, vol dir que tu has fet una sèrie de coses que no tothom hi està capacitat. Em nego a pensar que si un sabater en fa un ofici, fins que no és sabater, passa per molts anys d'aprenentatge, un periodista no. És a dir, això no és un ofici que pugui fer qualsevol. Antonio Franco deia ‘la gent que mana, els que estan al poder, han de saber que nosaltres els vigilem’. I vigilar vol dir que no facin trampes. Vol dir fer una fiscalització de les coses objectivables. I que això pugui provocar controvèrsies. “Ja hi soc jo, per les controvèrsies”, deia. I tot plegat s'aixecava del despatx i deia “us acomiadaré a tots, porto tres dies sense que soni el telèfon. Per tant, esteu fent una merda de diari perquè ningú es queixa”. Això que ara fan les xarxes socials de corregir-te... Això ja ho feien els nostres amos. És la gent que pensa que nosaltres hem viscut amb tota la impunitat i hem fet el que ens ha donat el gust i la gana, o que estàvem venuts. Això és el que m'empipa. Aquesta mentida que constantment es diu sobre el que és un periodista i l'ofici periodista. Jo veig de totes maneres el mapa del món i a mi no m'agrada. Jo veig a Trump, jo veig a Putin, jo veig a Netanyahu, jo veig coses que a mi em preocupen i penso que d'alguna manera, si diaris com el New York Times, si diaris com el Financial Times comencen a perdre influència, en lloc de fer-los-hi por, llavors penso que tenim un problema.
Això no és un ofici que pugui fer qualsevol. Antonio Franco deia ‘la gent que mana, els que estan al poder, han de saber que nosaltres els vigilem’
Trump, que és el primer que està vetant els periodistes, que està aniquilant la llibertat d'expressió en el seu país, que està amenaçant en retirar llicències, que no deixa entrar al despatx oval els periodistes que l'incomoden... Si la resta la gent veu que Trump fa això, doncs això són models que aquí es van replicant.
Però la història és com ho corregim?. No és simplement de dir, si la gent que és favorable al Trump és una gent que és ultra, que és antidemocràtica. No, no, no. Per què ha sortit Trump? Què ha passat? Bé, entre altres coses, qui han finançat a Trump i qui l'ha emparat? Des de la comunicació, grups mediàtics eh. Per tant, no tot el periodisme és igual. Quan jo defenso un col·legi, defenso un codi deontològic, i defenso una certa normativa i una certa praxi, vol dir que determinades coses no s'hi valen. Ara, si tothom fa el que li dona el gust i la gana i mai passa res, doncs llavors ens trobem on ens trobem. Convinguem-nos en una cosa. Nosaltres hem perdut el monopoli de la informació. Això és evident i, per tant, per recuperar-lo o per continuar sent importants, hem de veure com mantenim el que nosaltres hem cregut, no negant els altres. Hem de buscar fórmules i alternatives i aquí és on crec que sí que podem incidir com et deia, en el model de producció.
Creu que això, que és de tot lícit, i és el que hauríem de fer, és el que la gent vol, el que la gent consumeix? Invertir en això al final té un retorn econòmic que al final és el que busquen les empreses?
La xarxa ,el problema que tens, és que no pots interactuar. Perquè si interactues, ja et fots amb una espiral, i en periodisme és capdal poder interactuar. Jo ja ho entenc que la gent ho visqui d'una altra manera, però no djo no renunciaré defensant el que jo crec. I mentre tingui una finestra o tingui algú que m'ho pregunti, jo els diré com ho veig i que puc estar equivocat? òbviament. Tinc un fill de 34 anys i sé com ho viu. El fill no em llegeix a mi, i li agrada el Barça. La meva mare encara té 94 anys i llegeix el diari, amb una lupa. Per què? Perquè ella necessita llegir el diari per saber què passa. És una altra generació, estem parlant de tres generacions amb una mateixa família. Aleshores, clar... Coincidim els tres a parlar de problemes comuns? Sí. Arribem a un acord? No, però en parlem. Que el meu fill tingui un mètode d'alimentar-se informativament de consultar el que sigui, jo ja li respecto, però jo també li faig veure que de vegades les opinions que pugui tenir, o com se les forma són discutibles, igual que ell les té cap a la meva. Si no hi ha un marge d'entesa, doncs tenim complicat. I si la gent el que vol és la simplificació de tot, que jo crec que és un problema, posar al Twitter 40 paraules o 50 paraules....no. Per mi aquest tipus és la simplificació. Si tu estudies una carrera com la de periodisme has d'evitar, per exemple, fer faltes d'ortografia. Ara moltes vegades la gent pensa que una falta d'ortografia no penalitza, o que gràcia sigui que no se t'engengui. Si canviem totes les regles del joc..Però el que jo no concebo, que es on estem, és la mentida, i avui dia, per diferenciar entre la veritat i la mentida costa molt perquè tots som sospitosos.
Ha viscut el millor de la professió, ha viatjat per tot el món, ha cobert Jocs Olímpics, Mundials, Eurocopes, viatjava amb el Barça, tenia contacte directe amb els jugadors. Tot això s’ha perdut, els periodistes fan les cròniques per la tele, saben dels esportistes pel que diuen a les xarxe.
Havíem viatjat amb el Barça, i de cop i volta ja no viatges. Està contaminat, com diuen ara; es clar, si vosaltres viatjàveu tot allò estava contaminat. No, nosaltres gestionàvem la informació i entre nosaltres ens miràvem, ‘mira La Vanguardia que ha fet, mira El Periódico que ha fet’, mira el que han fet els altres, i a partir d'allà hi havia un equilibri que funcionava, i la gent estava assabentada més o menys del que passava. Ara no. A partir d'ara, com vols explicar del Barça si tu a Lamine Yamal ni l'has conegut pràcticament, ni tens contacte? Has de parlar de la metarealitat, el que tu veus en un partit de futbol, el que vulguis. Com pots parlar d'informació si tu veus el mateix que qualsevol espectador a través de la pantalla de televisió? I fins i tot ja no vas ni als partits, ni vas al camp, ja fas les cròniques per la tele, amb la qual cosa... I, com passa amb tot, veus el que vol el realitzador de televisió, no el que veuen els teus ulls. Jo ho faig moltes vegades aquesta experiència: si tu veus un partit de futbol a Montjuïc, estant a Montjuïc o per televisió, no té res a veure. El resultat sí, i la interpretació del resultat, impossible... Tu, al camp, tries el que veus als teus ulls. Aleshores què ha passat? Que la gent fa els diaris des de les redaccions. Ja no surten, ja no inverteixen. A més, ara ja no inverteixen en becaris. Ara ja és amb robots, amb intel·ligència artificial, la mà d'obra s'està substituint. Estic expectant per veure com funciona el nou model de producció, de moment encara no ho he vist.
La IA canviarà el periodisme, pot acabar substituint els periodistes?
És clar, perquè la mà d'obra barata la substituirà. Ara et diuen, no la intel·ligència artificial és complementària, sí, però sempre que no substitueixi la mà d'obra. És a dir, si et diuen hem de fer una columna de breus, tu li dones amb un robot i te la farà... Crec que a Amèrica han fet alguns experiments amb robots sobre cròniques esportives. Si tu agafes una fitxa d'un partit de bàsquet, agafes la fitxa tècnica, la fots a dins i et fa una crònica a partir de l'estadística. Llavors tu dius, de què servirà el cronista? Home, perquè el cronista veurà coses que la màquina no comprendrà, és el cronista el que li farà preguntes a la intel·ligència artificial com a complementàries. El que no pots fer és que et substitueixi a tu, i les empreses comencen a invertir més en tecnologia que en persones, que en periodistes. I aquest per mi és el més fotut. Perquè, es clar, no han de pagar seguretat social, no tenen conflictes laborals, no tenen res, foten una màquina allà i s'ha acabat. Ara, la màquina no té sensibilitat, la màquina no s'apropa fets, la màquina viu del que tu l'alimentes o del que ella genera a través d'uns determinats algoritmes i d'unes determinades coordenades. Aleshores, a favor d'intel·ligència artificial?, sí, però no com a substitut, sinó com a complement o com a ajudant. Es que ara sóm prescindibles..doncs fem-ho tot automàticament i tots veurem la mateixa realitat.
Diu que el periodisme esportiu és sobretot una vocació que exigeix obrir la botiga molt aviat i tancar-la molt tard, i estar sempre al peu del canó. Vostè que és professor i ensenya als joves, creu que aquesta frase està vigent en les noves generacions?
No. I jo ho entenc també. Perquè crec que les noves generacions tenen molt clar que una cosa és la feina i una altra cosa és l'oci i la vida. Segurament el que hem anat a parar la societat del benestar ha arribat a un punt que s'ha de tornar a repensar. El fet d'obrir la botiga al matí i tancar-la a l'última hora de la nit feia que tinguessis una vida particular molt complexa. Però tenies una cosa que era cabdal, i és la vocació. Jo crec que el periodisme és una mica com un sacerdoci. Si tu no tens vocació, dedica't a una altra cosa.
El periodisme és una mica com un sacerdoci. No podem perdre la curiositat, la vocació, la passió, la dedicació. Aquest ofici no vol reserves
Passió és una paraula amb la qual també s'identifica molt, no?
Passió evidentment, perquè si tu no tens passió de saber coses.. Que no té res a veure amb la xafarderia. Quan parlem d'ètica, que jo intento complir-la, però no sempre me'n surto, vol dir també que, per exemple, de vegades podies tenir una exclusiva i no donar-la. Per què? Perquè qui te la passava exigia unes contraprestacions que no estaves disposada a pagar. Veritat o mentida? Això és gestió de periodista. I continuo pensant que la gestió d'això et porta molta feina i molta dedicació. No en sap tothom. Sí, com un sabater, com un llauner, com un fuster, com un paleta. No em considero ningú, però un paleta sap com ha de fer una obra. Un fuster sap com ha de fer un banc. I si fas una notícia, has de ser periodista. I això és un aprenentatge, una vocació una dedicació. I això vol dir la botiga oberta. Que després els joves d'avui diguin, no hem de treballar tantes hores, segurament és veritat. Com la conquesta de molts drets socials, com les de les dones, que han estat sacrificades sempre a la premsa esportiva. Les redaccions d'esports fotien pudor de calçotets, perquè les dones el que feien, era societat i cultura. En això s’ha guanyat molt. Una dona pot treballar esports i la paternitat no només és la mare, és el pare. És a dir, hi ha molts drets socials que s'han conquerit i estic a favor. Ara, no podem perdre la curiositat, la vocació, la passió, la dedicació, perquè si no, fes una altra cosa. Aquest ofici no vol reserves.
Però això no es pot ensenyar a les facultats de periodisme…
Per tant, tenim un problema. Per què? Perquè el periodisme jo crec que a les facultats s'ha deixat d'explicar, perquè no s'ha invertit en professors. Abans el grau el feien teòrics. I gent que exercia la professió. I aquesta barreja funcionava. Tu trobaves un professor d'història del periodisme, un professor de semiòtica, un professor de teoria de la comunicació, però al mateix temps trobaves un de compaginació, un de societat, gent que exercia. I això funcionava. Què ha passat amb el temps? Què hem caducat tots? Els que fèiem aquest ofici... perquè el nostre model ja no es fa, i els teòrics, perquè els teòrics, la gent, clar, s'hauria d'actualitzar, no? Potser ja no és parlar de McLuhan només? Potser hauríem de començar a parlar de Vázquez Montalbán, d'Àlex Botines, d'altre tipus de gent.
Nosaltres no fèiem una notícia com ara. Nosaltres fèiem secció. I després de secció fèiem diari. I, per tant, tu eres copartícip de tot allò que sortia, no només de la teva columna. I si la teva columna s'havia estat sacrificat era perquè la del teu company era més bona. Ara què fas? La teva peça. Per què? Perquè una de les coses que no s'ha substituït és la redacció. La redacció és on es coïa tot, perquè tu, per exemple posem ara un cas concret: Camp Nou. No només parlava el redactor del Barça, sinó el de municipal, el director, que també, és clar, podria ser que hagués anat a sopar amb l'alcalde, llavors el de municipal estava amb el d'urbanisme, tu estaves amb el president del Barça, l'altre estava amb un jugador, i a partir d'allà en sortia una notícia. No és allò de dir ara agafo l'ordinador, jo soc Hemingway i a partir d'ara... I això crec que és una mica el que confonen els joves avui. Pensen que amb un ordinador i amb el seu talent conquerirà el món. Tu dius, bé hi ha, n’hi ha, però molt pocs. Són escollits. Això és com tot, ara el jovent va molt més ràpid.
Els esportistes també són cada cop més joves, canvia la manera de relacionar-se amb el públic, amb els mitjans, amb la professió
Tu veus Lamine Yamal, amb 18 anys, abans això no passava. Tu veus Alcaraz, no té res a veure amb Rafa Nadal.. però són pocs. Es posen com a exemple, sí, però hi arribarà. Per exemple, Lamine Yamal, tots els magrebins poden ser Lamine Yamal? És molt difícil. Què és un referent? Ah, llavors ja tenim el problema del referent. Perquè, es clar, si ara resulta que té un comportament no adequat, ja no deixa de ser un referent. Llavors ja entra la moral, no? Per tant, els alumnes s'han de conscienciar que això és un ofici. Que això porta temps, que això porta inversió, que això porta molts peatges, al mateix temps et porta la plenitud, perquè tu passes de conya.
Com un fill de pagès de Perafita es va voler fer periodista?
M'agradava estar a la plaça i m'agradava voltar i m'agradava veure què passava. Aleshores clar, jo vaig dir, si no vull fer de pagès, l'únic que puc fer és de periodista. Quan a mi em van dir per què periodista? Per conèixer gent i conèixer el món, per tant, la meva finalitat jo ho he fet, no aspirava ni a ser famós, ni a tenir la sort ni l'agraïment de molta gent perquè hagi estat premiat, això és sobrevingut i per tant estic molt agraït, però la meva essència quan surto de casa és conèixer gent i conèixer el món, per tant jo he conegut molta gent famosa, gent extraordinària, he fet bons amics, cosa que també m'ha permès veure que quan amb el periodisme passes d'una relació de proximitat a una relació d'amistat és un problema, perquè llavors fas l'autocensura per dissimular aquests amics o et crea molts problemes tenir un amic, i aquí has de vigilar de guardar aquest distanciament per no formar part dels fets.
Quin podries dir que ha sigut el moment, o què és el que t'ha donat més satisfacció com a periodista?
Haver conegut Maradona, Cruyff, Messi, Ronaldinho, Guardiola, Van Gaal... És a dir, això... Jo quan vaig sortir de casa i et deien tu per què vols ser periodista? Per conèixer món i conèixer gent. Per això, jo estic content.
Vaig fer-me periodista per conèixer món i conèixer gent. Haver conegut Maradona, Cruyff, Messi, Ronaldinho, Guardiola, Van Gaal és la millor satisfacció
I el moment més dur que voldria oblidar?
De desenganys… Sobretot m'he equivocat moltes vegades. A mi se'm reconeix el rigor o coses d'aquestes, però amb gèneres interpretatius, jo moltes vegades m'he equivocat amb titulars o m'he equivocat amb l'enfocament d'una notícia. Desmentits no n'he tingut mai a la vida, que això és una de les coses que sí que em feia vergonya. Tu abans, quan eres periodista i et desmentien, el director et fotia un mes a documentació i no tornaves a escriure perquè havies fet una cagada. Ara no, ara menteixes o el que sigui, i no passa res. Bé, doncs això era fotut. Una altra cosa és l'opinió, que tu n'opinis diferent. Perquè jo puc opinar una cosa i tu en pots opinar una altra. Després no m'ha agradat l'opinió, això ja és una altra història, però la informació no. I aleshores què ha passat? Que amb gèneres interpretatius com una crònica, posar un títol …el que em va passar per exemple amb el Xavi, a mi em va saber molt greu. Amb el títol “el Barça és el bufó d'Europa”. Jo entenc que els barcelonistes estiguin dolguts, però el Xavi no, perquè no anava dirigit al Xavi. Anava dirigit a què el Barça havia fet una decadència tan gran que fins i tot perdíem un equip (el Xakhtar Donetsk en la fase de grups de la Champions League 2023-44) que no tenia camp, que no tenia absolutament res, que era el cuer. Aleshores em va semblar que havia tocat fons. Però pot ser que jo titulés malament. És possible.
Són molts anys escrivint sobre el Barça. És complicat fer de periodista i no formar part dels fets?
Jo no competeixo per ser molt culer. Jo no puc dissimular que tinc una proximitat culer. Perquè tota la vida he set del Barça. Ara, jo he entès el periodisme també com no ser una militància que tot el que fa el Barça està ben fet. Perquè llavors, ja formo part dels fets i me'n vaig a Comunicació Corporativa i faig una altra història. Això és el que la gent no entén. Si tu escrius del Barça, pensen que com que el Barça et dona de menjar, tu has d'escriure tot a favor del Barça. Eeee, que em diu? que m'està dient? Que sabeu de tota l'evolució que ha passat al Barça? El Barça és un club extraordinari, però el relat periodístic ha ajudat molt a la dimensió del Barça, no ens oblidem. El Barça va estar molt temps sense guanyar res. I el Barça va ser el relat periodístic de gent com Manolo Vázquez Montalbán, per exemple que va fer que al Barça la gent digués, i què té aquest club? Això la gent de vegades se n'oblida. I la premsa de Barcelona ha mantingut moltes capçaleres del Barça perquè era més que un club i significava moltes coses. Aleshores no ens oblidem d'això, per tant, no reneguem tant d'aquesta colla. Persones com Quim Ragàs, Àlex Botines, Fernando Borderías, multitud de gent que ha contribuït a aquest missatge. La militància no consisteix en això de dir que tot el que fa una junta directiva està ben fet, sigui el que sigui, simplement perquè ha salvat el club de la ruïna. Es clar, tothom ho reconeix. Tota la gestió que ha fet Laporta amb l'equip és admirable. Ara, dir que la gestió de l'Espai Barça potser no ha anat com havia d'anar... No significa declarar-li la guerra a Laporta, significa que hi ha un punt que tu creus que està mal fet i amb alguns fitxatges hi ha hagut operacions amb les palanques que s'haurien de mirar. Ara no si ho fas, llavors ets dolent. Llavors què fem? Ara farem tribus? Els que siguin del Barça només poden parlar bé del Barça. Llavors això és un altre tipus de periodisme.
Com valora l'aparició de Lamine Yamal?
El futbol encara continua sent una cosa de sorpresa, de carrer. O sigui, per més que hi hagi molts pollastres de granja, que tothom jugui de la mateixa manera i que tothom busqui models de referència, sempre hi ha un jugador de carrer, un jugador espontani, un jugador creatiu imaginatiu, que ho trenca tot, i ha trencat tots els rècords. I això és el que és fascinant del futbol, que a diferència de molts esports que juguen amb les mans, amb els peus encara hi ha coses imprevisibles.
Estem a prop de què el Barça estreni el nou Spotify Camp Nou. Què suposarà pel Barça, tornar a tenir un estadi modern, nou?
Un salt qualitatiu molt important. Primer celebro que hagi estat un estadi vinculat a la ciutat, perquè segurament recuperar tot el que era de Mitjans, de l'arquitecte, farà que la gent de Barcelona se senti orgullós de l'estadi que té; no tindrà un estadi als afores, que serà el que serà i per la part social, li donarà un impacte molt gran; per tant molt content i orgullós.