Fa poc més d’una setmana que més de 600.000 persones musulmanes a Catalunya van començar el Ramadà, el de l’any 1444 del calendari. Durant un mes, fins al pròxim 21 d’abril, la comunitat musulmana està cridada a fer dejuni per commemorar l’inici de la revelació de l’Alcorà a Mahoma. L’objectiu és purificar l’ànima, enfortir la voluntat, convidar a la pregària i la reflexió, i recordar la importància de la gratitud, la caritat i la generositat. Però el Ramadà a Catalunya va més enllà del dejuni: és una història de comunitat(s).
Comencem pel principi del final, l’iftar: l’àpat del vespre per trencar el dejuni. Existeixen aplicacions que avisen de les hores de l'iftar i quant temps queda per trencar el dejuni. El Brahim El Wahbi o simplement Ibra (Molins de Rei) i l’Aziz Sabbani (l’Hospitalet de Llobregat) se solen reunir amb les seves respectives famílies quan passen uns minuts de les 20.00 hores i ja s’ha post el Sol. Tots dos coincideixen que el primer que fan és menjar un dàtil i, després, algun aliment amb més substància com la harira: una sopa tradicional marroquina. Si encara queda espai, alguna cosa encara amb més cos com una truita de patates. Per acabar, tornen als dolços, al sucre. Tot, en família — que és el que importa.
Un iftar multitudinari
Una mica més de tragí té la Faouzia Chati (Barcelona), que l’any 2016 va fundar l’Associació de Dones Marroquines i ara ja reuneix gairebé 200 persones en el seu espai del Raval per trencar el dejuni en comunitat. I és que la seva organització, a banda d'altres activitats pròpies del teixit associatiu durant la resta de l'any, es dedica a oferir de manera gratuïta un àpat ben complet a persones vulnerables que s’apropen a fer l’iftar. Tothom està convidat.
Una desena de voluntaris i voluntàries, entre els quals hi ha el seu marit (el Youssef Hernández) i la seva filla (Nora Hernández), l’ajuden a parar taula. Són les 19.30 hores i ja està gairebé tot preparat: hi ha aigua, llet, suc, dàtils, uns dolços marroquins casolans anomenats chebakia, uns formatgets, ous, fruita i una mica de pa típic marroquí o m'samen. Ah, i litres i litres de harira. Porta fideus, llenties, cigrons, carn… "És una mena d’escudella, sense porc", diu el Youssef. La sopa encara és a les olles, perquè no es refredi. Però la resta ja és a taula, tot i que la Faouzia demana que es presenti una mica millor. Falten només uns pocs minuts per rebre una riuada de gent.
Harira per a tothom
Cap a les 20.00 hores s’obren les portes del local, comencen a entrar desenes i desenes de persones (el 99% homes), els voluntaris s’organitzen per repartir unes cullerades de harira a cada comensal i els distribueixen per tot l’espai. Quan són les 20.10 hores, un dels voluntaris anuncia amb un càntic a ple pulmó que ja es pot trencar el dejuni i la gent es menja el primer dàtil. Les persones voluntàries fan torns per sopar, però s’asseguren que tots ells han pogut ingerir com a mínim un dàtil abans de continuar atenent els assistents de l’iftar a l’associació.
El dejuni del Ramadà no és només de menjar i beure: no es pot ingerir res, tampoc fum. Totes les persones que han assistit al sopar de la Faouzia s’afanyen a acabar de menjar per sortir fora i fer-se la primera cigarreta del dia. En qüestió de minuts, l’interior del local és pràcticament buit i molta gent fa els seus grups a fora per procedir a saciar el seu tabaquisme. Un cop la burilla acaba a la paperera o a terra, és el torn de resar.
L’hora de resar
L’Ibra resa a casa, a les 21.30 hores. Ho fa amb la família, en part perquè ja li agrada i en part perquè a Molins de Rei no hi ha gaires espais per fer-ho en comunitat. L’Aziz, en canvi, s’apropa a una mesquita de l’Hospitalet per pregar en comunitat. "Preguem en comunitat. Intentem clarificar els dubtes", explica. Aquesta pregària és la més important del dia i es pot arribar a allargar una o dues hores. Depèn de l’imam, que durant el mes del Ramadà ha de llegir l’Alcorà sencer. És clar, cal repartir bé el text cada dia per arribar al final amb la feina feta.
Tot i que organitzi un iftar multitudinari, la Faouzia no organitza cap pregària multitudinària. Els gairebé 200 comensals que s’han apropat se’n van cadascú per la seva banda, a resar o no — ja que, al cap i a la fi, cadascú és lliure de fer el que vulgui. Però a l’Associació de Dones Marroquines sí que hi ha un espai on les persones voluntàries s’ajunten per resar totes juntes i, així, poder compartir amb els seus companys un moment tan important del dia.
Ramadà, comunitat, intimitat
Després de resar, a dormir i a agafar forces per al pròxim dia. L’Ibra es lleva ben d’hora, pocs minuts després de les 4.00 hores. Té prou temps per esmorzar, ja que l’hora límit és cap a les 6.30 hores. Però no s’hi està massa: alguna cosa lleugera, com un suc o un te, ja és suficient per passar el dia. "L’important és la glucosa", diu. Després, a dormir una estona més fins que toqui marxar a fer feina. El mateix pensa l’Aziz, a qui també li agraden els batuts a primera hora del matí. Ell, però, es lleva una mica més tard: a les 5.30 hores ja li va bé.
Hem dit que el Ramadà no és només una història de dejuni, sinó que també és una història de comunitat(s). La família, els amics, els companys, els desconeguts. Però també ho és d’intimitat(s). I és que l’esmorzar és una de les parts més íntimes del Ramadà, com ho pot ser la resta del dia fins que arriba el pròxim àpat (passades les 20.00 hores). Així ho diu l’Aziz, que a la feina li ofereixen canviar els torns per facilitar el dejuni. Ell és el cap d'un equip de manteniment a una planta d'automoció, però no vol que li facilitin les coses per mor de la seva fe: "El Ramadà és un tema personal i íntim".
Dejuni i mentalitat
Aquesta idea és essencial per superar la jornada, ja que "cal convicció". "És una preparació mental, no física", afegeix l’Aziz. L’Ibra i les voluntàries de l’Associació de Dones Marroquines com la Nora o la Houda Boudra coincideixen, deixant ben clar que tot és una qüestió de "mentalitat". El més important és mentalitzar-se i, així, "el cos s’acostuma a no menjar". Hi ha per a qui és més fàcil quan és una cosa "íntima", tot i que les voluntàries gaudeixen de treballar juntes a la tarda i fer més passatgera la recta final del dejuni. És la gana que passen durant el dia el que les anima a preocupar-se per la gent vulnerable i organitzar un iftar multitudinari com el que fan cada dia durant tot un mes.
No tothom té l'obligació de fer el dejuni. S'hi poden abstenir les persones malaltes, les dones embarassades o amb la menstruació, els grans o els nens que encara no han arribat a la pubertat. Seria el cas del pare de l'Ibra, que amb 70 anys, una vida dedicada a la construcció i problemes de salut, podria evitar fer el dejuni. "No hauria de fer-lo", diu. Però aquí ressorgeix la idea de la comunitat, de la convicció, de la mentalitat, de la intimitat: del fet que és un tema personal. Ell vol fer-lo i encara no l'abandonarà. Perquè el Ramadà va més enllà d'allò físic i del dejuni.
