Les dades són demolidores. Segons un informe de l'Observatori de la Dependència presentat aquest mes, 9.116 persones van morir el 2025 en la llista d'espera de la dependència a Catalunya, la xifra més alta de l'Estat. Però això, al cap i a la fi, només són dades. Rere la fredor dels números, hi ha casos com el de na Justina, de 93 anys i resident a Barcelona, que el gener d'enguany va traspassar just l'endemà que li aprovessin l'ajuda... després d'haver-la esperat gairebé un any i mig. Per entendre la gravetat de la situació, cal recordar que el termini legal màxim per a tal cosa és de sis mesos. És fàcil, aleshores, entendre l'enuig de la família, així com la seva voluntat de cobrar-s'ho bé. Així s'expressa en Lluís Ortiga, gendre de la senyora, a ElNacional.cat: "Els diners se'ls poden ficar on vulguin, però, per nassos, no perdonarem ni un euro. Anirem a dinar al seu honor".
En Lluís explica que la sogra patia "diferents patologies", sobretot de mobilitat i del cor. "Hi havia vegades que no es podia aixecar de la butaca. Necessitava ajuda, no podia estar sola", diu. Així doncs, la família va decidir contractar els serveis d'una empresa perquè una persona convisqués amb ella. El preu mensual de l'acompanyament superava els 2.000 euros mensuals, una xifra a la qual cal sumar, evidentment, despeses com la llum, l'aigua i el menjar. La Justina havia de fer front a tot això només amb estalvis i la pensió de viduïtat, fet que li produïa una "angoixa" tant física com econòmica. "S'anava menjant els estalvis. Tenia por de ser una càrrega per a les seves dues filles", explica l'home.
Un any i quatre mesos després
L'octubre del 2024 van presentar la sol·licitud per rebre l'ajuda a la dependència. Set mesos més tard, l'abril del 2025, van obtenir el reconeixement de Grau I. Ja s'havia incomplert el termini legal màxim de sis mesos que s'estableix el procés, i això que només havien completat el primer pas. De nou, set mesos després, van rebre la visita per al Pla Individual d'Atenció (PIA) per part dels Serveis Socials, que serveix per determinar quina mena d'ajuda li correspon. El gener d'enguany, un any i quatre mesos des que van presentar la sol·licitud, va arribar la resolució final del PIA. Se li havia aprovat una prestació econòmica de 180 euros amb caràcter retroactiu, però mai no va arribar a veure ni un cèntim: com ja hem dit, na Justina es va morir l'endemà de la resolució.
"Les ajudes no són suficients, i el retard és històric, des del primer dia", sentencia l'advocat Xavier Puigdoller, president de la Comissió dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB). A parer seu, el problema és que "la llei ja va néixer coixa" fa gairebé vint anys. "No estava prevista la memòria econòmica", diu. En altres paraules, considera que no queda gaire clar d'on han de sortir els diners, i menys en un context marcat per la dificultat d'aprovar pressupostos —tant a Catalunya com a Madrid. Llavors, malauradament, poca cosa s'hi pot fer de manera individual. Diu que és una qüestió "més aviat social" i que a un advocat només cal recórrer si es denega l'ajuda, no si s'endarrereix. Tanmateix, creu que no s'hi perd res acudint-hi abans, ja que "potser" podrien ajudar.
Abisme entre discapacitat i dependència
Tornant al tema, el fet és que "si no hi ha partida pressupostària, malament; i, si n'hi ha, és baixa". L'advocat ho resumeix així: "Burocràcia excessiva i mala previsió". Efectivament, s'hi aprecia un excés de burocràcia. Un cop aprovada l'ajuda, se'ls va comunicar que els diners retroactius no arribarien fins després de quatre mesos. Uns 120 dies més en els quals la Justina hauria de desembutxacar més de 2.000 euros mensuals. Però la Justina ja era morta, i així ho va notificar la família. El resultat? Que el termini per rebre l'ajuda ja no era de quatre mesos, sinó que s'ampliava perquè l'expedient es tanca per defunció i se n'obre un de nou de pagament a tercers. És a dir, que els hereus (les hereves, en aquest cas) han de presentar una nova sol·licitud. Si tot va bé, les filles rebran els diners a finals d'enguany. I encara rai que la senyora es va morir amb el primer expedient resolt, ja que, si hagués marxat abans, no rebrien res de res. Al respecte, en Lluís parla de "sort", amb moltes i moltes cometes.
Segons els càlculs del gendre, rebran al voltant de 1.800 euros, una quantitat a la qual no renunciaran tot i que no cobreixin ni un sol mes dels serveis contractats per acompanyar na Justina. No és només que l'ajuda arribi tard, sinó que és insuficient. En part, això es deu al grau reconegut de dependència: en el cas de la senyora, el Grau I. En aquest aspecte, en Lluís també se'n fa creus, ja que la sogra tenia reconegut un grau del 65% de discapacitat, però tan sols li van reconèixer el grau mínim de dependència i, per tant, una quantitat més aviat baixa de diners. I la discapacitat, a més, també va trigar molt a arribar: 23 mesos fins a obtenir la resolució, 17 mesos per sobre del que marca la llei.
Dones i vulnerabilitat
Puigdoller lamenta que aquesta mena de classificacions es resolen "de forma freda", en un despatx, i sovint "no responen a la realitat". A més, assenyala que l'ajuda també depèn dels diners, de patrimoni, que té la persona en qüestió. "Si tens un pis, per exemple —una cosa mitjanament comuna en determinades generacions—; pots acabar castigat per circumstàncies habituals de la vida", subratlla. En el cas de na Justina, segons el gendre, els funcionaris van argumentar que els nivells de càlcul per a la discapacitat i per a la dependència són totalment diferents, que no estan relacionats.
Amb tot, l'advocat evita criticar els Serveis Socials, però sí que apunta que estan immersos en una "dinàmica administrativa" en la qual "el temps no existeix". Tampoc no els critica en Lluís, que de fet en parla "molt bé" i destaca que van ser "molt empàtics", com a mínim en el cas de les oficines del Departament de Drets Socials al carrer Tarragona (Sants). La seva crítica, per contra, s'adreça cap a dalt. Lamenta, per exemple, que el ministre de Drets Socials, Pablo Bustinduy, es mostri tan orgullós de la reforma de la llei de dependència: "Són uns cafres. A mi ja m'haurien acomiadat. No tenen vergonya". Insisteix que persones com na Justina són realment la "gent vulnerable", sobretot si tenim en compte que són dones grans que, com no van cotitzar, tan sols tenen una pensió de viduïtat, tot i que reconeix que ella encara tenia dues filles que l'anaven a veure cada dia. "Hi ha gent que no té aquesta sort", remarca. Aleshores, l'objectiu de les seves paraules, a més de "rescabalar-se" d'una pèrdua, és veure si "algú troba una solució" a una xacra que ja fa massa anys que dura. "És el patiment de la família i de la persona", conclou.