El pas del temps inevitablement deixa en l'oblit alguns dels esdeveniments més importants de la història. També en el cas de la lluita antifranquista, malgrat el seu rol clau per treure'ns de la dictadura. Però malgrat les llacunes en la memòria, encara hi ha pàgines dels calendaris marcades de vermell. L'any 2022 se celebra el cinquanta aniversari de l'anomenat Procés 1.001, un dels judicis més rellevants de l'etapa franquista, i en especial de les acaballes d'aquest. El règim, en la seva dèria per evitar qualsevol dissentiment, va iniciar una ofensiva amb el braç judicial del Tribunal d'Ordre Públic contra un total de deu membres de Comissions Obreres, aleshores el sindicat clandestí amb més suport social. Els sindicalistes havien estat caçats el juny de 1972 reunits al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón, a Madrid, i el judici va acabar imposant sentències de més de 150 anys, en total.
Els historiadors José Antonio Pérez i Mayka Muñoz s'han encarregat de recuperar aquests fets en format llibre, Proceso 1001. El franquismo contra Comisiones Obreras, a temps per l'aniversari d'enguany. I ella ha participat, juntament amb Nicolás Sartorius (un dels empresonats després d'aquella batuta), en un acte organitzat per CCOO aquest dimarts a Barcelona. Amb la conferència, han aconseguit evidenciar fins a quin punt va actuar el règim franquista per intentar evitar l'amenaça que suposaven les masses organitzades. "El judici no va ser només contra un grup de sindicalistes", ha remarcat Muñoz, "sinó contra tota la classe obrera".
Com en tantes altres lluites contra les injustícies, en aquesta també va ser fonamental la solidaritat amb els presos polítics. Un suport que va venir d'entre amplis sectors dels treballadors, però també de fora. La societat va poder organitzar-se de tal manera que les democràcies occidentals van constatar la repressió de la dictadura. Celebrat en un moment similar a l'execució de Salvador Puig Antich, tot el món va poder constatar que, malgrat que l'Estat s'esforçava per donar una imatge de modernitat i equiparació a la resta del món occidental, en realitat era un règim repressor de llibertats i drets. "Els detinguts es van presentar com a treballadors normals, pares de família, representants sindicals que eren condemnats per penes que a altres països veïns eren drets reconeguts", assenyala Muñoz.
Com els catalans van evitar la batuda
La intervenció de Sartorius ha servit per complementar la narració amb algunes anècdotes. Una de les seves aportacions que més ha intrigat el públic ha estat, precisament, quan ha explicat per què, d'entre els deu detinguts pel règim, cap sindicalista era català. La reunió clandestina s'havia preparat cautelosament perquè només el cercle més estret en conegués els detalls i evitar qualsevol error. Però hi havia un element imprevist: la presència d'un confident del règim, Diego Marcos Cruz, infiltrat a les altes esferes de les CCOO. Alguns dels dirigents sindicalistes ja feia temps que oloraven alguna cosa estranya respecte d'aquesta persona, però el pas en ferm contra Marcos no va arribar a temps. L'infiltrat va tenir coneixement de la reunió d'alt nivell i va poder comunicar-la a la policia, que va aconseguir localitzar-la i detenir els líders obrers. Els sindicalistes encara van tenir mala sort: "Si haguessin trigat deu minuts més no ens haurien trobat", ha recordat Sartorius.
Però un grup de representants sindicalistes sí que va saber evitar-ho. La delegació procedent de Barcelona havia aconseguit detectar que quelcom no rutllava, i va poder preveure la batuda policial. Ràpidament, van comunicar la informació a alguns companys ubicats a Pozuelo de Alarcón que havien de portar-los fins al lloc de la reunió. Els catalans van escapar-se'n, però l'avís no va arribar a temps per salvar la desena de sindicalistes que ja eren al convent, essent Nicolás Sartorius un d'ells. "Per això, entre els presos del 1.001 no hi ha catalans", explica. "Si no, hauríem estat 13". La direcció de CCOO va establir-se a partir d'aleshores a Catalunya.
L'impacte de Carrero Blanco
Un fet més conegut és que la primera jornada del judici va coincidir amb l'assassinat del cap del govern franquista, Luis Carrero Blanco, per part d'ETA, obligant el procés a suspendre's unes hores. El que no havia quedat mai gaire clar, però que Sartorius desvela de qualsevol dubte, és que la concurrència no va ser cosa de l'atzar. Segons el sindicalista, un pres proper al grup basc li va contar que a ell mateix se li havia estat encarregat la construcció d'un zulo als afores de Madrid, on inicialment es pretenia segrestar Carrero Blanco. Però, davant de les dificultats, l'organització va optar finalment per la via més directa i assegurar-se que l'acció tindria la màxima repercussió possible fent-la coincidint amb un judici que atreia la mirada d'Espanya i de mitja Europa. "Tenia lògica, perquè al final CCOO i ETA eren les dues estratègies per acabar amb la dictadura: la lluita de masses i la violència", diu Sartorius. "Volien demostrar que acceleraven el final de la dictadura amb la mort d'un referent, però no va servir de res perquè si mataves un, en posaven un altre". Això sí, tot plegat no evita que el sindicalista pugui recollir aquella experiència amb un pessic d'ironia: "Matar el cap del govern va ser un bombazo d'espant".