"M'he passat la vida intentant agradar, acumulant mèrits i gestos admirables que en el fons creia que no eren meus, com si hagués estat una representació constant d'un personatge buit." Així de fràgil i sincer es mostra Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980), l'investigador mèdic especialitzat en malalties infeccioses que acaba de publicar On neix la llum. Mitjà és sensibilitat, tendresa i honestedat en estat pur. Té un currículum tan brillant i extens que costa de resumir. Va estudiar Medicina i es va doctorar a la Universitat de Barcelona. Actualment, és professor titular del Consell Europeu d’Investigació, cap de secció a l’Hospital Germans Trias i Pujol i assessor de l’Organització Mundial de la Salut. Ha estat autor de nombrosos articles científics que han obtingut reconeixement internacional i han donat com a resultat nous intents d’erradicació de la infecció del pian i el control de la mpox i la sífilis; parla cinc idiomes, entre ells el xinès, l'hindi i el Tok Pisin (la llengua oficial de Papua Nova Guinea, on ha viscut durant deu anys), i malgrat aquesta carrera perfecta, plena de mèrits i titulacions, sovint la tristor l'ofega per dins.
Es va donar a conèixer l'any 2020, quan va esclatar la pandèmia de la Covid. Apareixia regularment als mitjans de comunicació, per informar i resoldre els dubtes que plantejaven els periodistes i aviat es va guanyar la confiança dels ciutadans, convertint-se en una de les veus més autoritzades i prestigioses del país en la matèria. El 2021 va publicar A cor obert. Relat de tot el que he viscut i el 2022 El món que ens espera. Quatre anys després reapareix amb On neix la llum, on explica, d'una manera molt generosa, que pateix depressió crònica. En aquesta història personal, s'obre en canal, mostra la seva vulnerabilitat i les seves ferides emocionals que encara supuren, i amb una veu tendra i dolça que abraçaries, se sincera sobre com és conviure amb aquesta malaltia, com són les recaigudes i el lent camí cap a la cura.
Llegir aquest llibre et permet observar-lo per un espiell, és navegar per la seva vida, pels fets traumàtics que l'han condicionat. Un intent de suïcidi de la seva mare, les burles i humiliacions a l'escola quan era petit, l'angoixa constant per agradar, el desig de ser reconegut, la necessitat de validació externa i els problemes que ha tingut amb l'alcohol. On neix la llum és un regal pels qui creuen que no hi tenen res a fer en aquest món, pels qui estan trencats, pels que viuen amb la pena a dins, i també és un homenatge als que viuen sostenint el dolor dels altres. A On neix la llum exposa la seva fragilitat, és un bri d'esperança en la humanitat, un bàlsam per l'ànima, i és entendre que l'èxit no és que t'acceptin i t'estimin els altres, sinó estar tranquil amb un mateix, acceptar les pròpies imperfeccions i perdonar-se, abraçar la senzillesa de la vida. Perquè com diu Carl Jung i recull Mitjà al llibre: "Ens passem els quaranta primers anys intentant demostrar als altres que som el que ells volen que siguem, i el més important és intentar estar tranquil".
"La ferida del rebuig em va ensenyar aviat que havia de ser excel·lent per tenir un lloc, l'èxit es va convertir en una manera muda de demanar afecte. Però els aplaudiments gairebé mai arribaven i sense aquesta validació, l'èxit es convertia en cendra a l'instant". Llegir-lo remou l'ànima, és una història dura, molt valenta, que deixa petja molts dies després d'haver engolit el llibre. En aquesta entrevista parlem de la depressió, abordem, també, l'estigma que encara arrossega la malaltia i recordem les persones que sempre hi són per sostenir-te "quan ja no pots aguantar amb les teves forces".
És un llibre on et despulles en canal i deixes al descobert tota la teva vulnerabilitat. Has dubtat en algun moment d'exposar-te d'aquesta manera?
He dubtat. Encara hi ha alguna cosa que no estic del tot preparat per explicar, malgrat que sembli que hi és tot. Però des del principi sabia que havia de ser un relat des de la intimitat i que la meva experiència pogués connectar amb experiències molt universals. El relat tracta sobre el patiment, la depressió, les preocupacions. Crec que en tot moment he tingut present que cada lector hi trobarà la seva història reflectida. I sempre he sabut que era un llibre per acompanyar, per ajudar els altres.
La depressió va més enllà de la tristesa, és la pena que treu l'alegria de viure, és la sensació que la vida és insuportable, que tot és massa feixuc, massa dolorós per seguir-la vivint
Què és exactament On és la llum? És una novel·la? És un llibre d'autoajuda?
No és un llibre d'autoajuda i no és ficció, és una part de la meva vida que relata episodis centrats en la salut mental, amb una descripció més detallada de l'emoció del sentiment, perquè moltes vegades quan passem per situacions difícils, no som capaços de comprendre què és el que estem sentint. Aleshores, durant anys vaig prendre notes i aquí intento posar ordre a què és l'emoció, com se sent en el cos tot aquest patiment.
Com li pots explicar a algú que no ha patit mai depressió, què se sent?
La depressió va més enllà de la tristesa, és la pena que treu l'alegria de viure; també és el cansament físic, una incapacitat de moure't, d'aixecar-te per fer res, és la manca de motivació, el cor es buida, no trobes sentit en lluitar per res, i és la sensació que la vida és insuportable, que tot és massa feixuc, massa dolorós per seguir-la vivint.
A de vegades ajuda molt més que et diguin: “Entenc el que pateixes, ho sento molt. Estaré aquí per acompanyar-te”.
M'ha colpit quan expliques que en algun moment no acceptaves que poguessis estar malalt i fins i tot hi havia qui et qüestionaves si el que realment senties era mandra per fer coses i no una incapacitat real per actuar.
Per una banda, és natural que hi hagi aquesta incomprensió perquè es confon amb mandra o amb deixadesa. Tu el que veus és una persona que només vol estar al llit, que no es vol aixecar, que no vol quedar amb els amics, que no té ganes ni de mirar la tele. Aleshores, l'intentes animar i li dius: "Surt, anima't, ho tens tot, sigues positiu", i, en canvi, no és una qüestió de força de voluntat de poder sortir, sinó que la pròpia malaltia et treu la voluntat, et treu la motivació. Per tant, sí, hi ha persones que no ho entenen, i hi ha persones fins i tot cruels que diuen: "Ets un mandrós o ets un deixat". I després hi ha persones que simplement et volen ajudar, però no saben trobar les paraules. Dir-te: “Anima’t”. No et pots animar. La malaltia et treu l'ànim. I a vegades ajuda molt més que et diguin: “Entenc el que pateixes, ho sento molt. Estaré aquí per acompanyar-te”. T’obren un espai perquè tu puguis sentir aquesta tristesa i pot ser que et puguis recuperar al ritme que ho necessites.
A una persona que no vol viure l'ajudes fent-li saber que malgrat que està en un pou, i malgrat que no pugui veure una sortida, hi ha una possibilitat que el dolor s'apaivagui o es redueixi, dient-li que estaràs al seu costat per a quan ella o ell no tingui forces, tu el puguis sostenir
Com s'ajuda a una persona que no vol viure?
És que la raó per la qual no vols viure és perquè fa massa mal, viure; i entra el paper de l'acompanyant. Com acompanyes aquesta persona? És molt, molt difícil per l'acompanyant. Hi ha el desgast de l'acompanyant, també i això és important, que l'acompanyant sàpiga que es pot desgastar. Després hi ha el no jutjar, és a dir, de vegades no cal comprendre el que l'altre està sentint, perquè és molt complex i simplement cal ser-hi. Per si l'altre et necessita, per si l'altre ja no pot aguantar amb les seves forces. I com ajudes una persona que no vol viure? Uau! Jo crec que l'ajudes fent-li saber que malgrat que està en un pou, i malgrat que no pugui veure una sortida, hi ha una possibilitat que el dolor s'apaivagui o es redueixi, dient-li que estaràs al seu costat per a quan ella o ell no tingui forces, tu el puguis sostenir.
La teva mare ha llegit el llibre?
Sí.
I què t'ha dit?
La meva mare fa molts anys que pateix depressió. Ha estat una depressió molt greu. En un moment determinat va ser molt severa amb aquestes idees que no volia continuar vivint. Fins i tot amb intents de suïcidi. I ara viu una vida molt calmada, però encara melancòlica. Aleshores comprèn el que significa el llibre, li sap greu que jo també passi pel que li ha passat. Preferiria que jo no hagués tingut aquest problema. I el llibre l'ha emocionada.
Pensar amb la por al rebuig, la necessitat de validació externa, pensar que l'altre em jutjarà, què pensarà l'altre de mi, com puc fer per demostrar-li que soc digne de ser estimat..., aquesta ferida m'acompanya fins avui. Això et fa tornar molt autoexigent, perfeccionista i obsessiu amb el control
Què creus que ha desencadenat la teva depressió? En el llibre parles d’aquesta autoexigència, de la necessitat de buscar validació constant, aquesta pressió per ser perfecte; creus que tot això és el detonant de la teva depressió?
Penso que la depressió i la tristesa són part de l'ésser humà i que alguns tenim més tendència natural a sentir amb més força o a caure en aquesta malaltia. I després també hi ha tota una sèrie de factors que et poden predisposar que són la teva història. En el meu cas sí que hi ha una infantesa en la qual hi havia burla o humiliació per com era de petit i aleshores si algú se'n riu de tu, penses que l'errada està en tu, que has d'amagar alguna cosa o que és arriscat continuar sent com eres. Per tant, has de canviar. I això et fa buscar maniobres o estratègies per demostrar que d'alguna manera sí que tens la vàlua perquè l'altre et pugui estimar (l'altre és el company de classe o el professor). I bé, cadascú troba la seva manera de demostrar. Alguns es fan els graciosos, altres, com jo, intentem destacar en els estudis per dir: “Sí, hi ha alguna cosa que és valuosa en mi, o sigui, ja em pots estimar”. I aquesta cicatriu pot ser que quedi de per vida o durant molts anys, que continuïs interpretant tota la teva realitat d'acord amb aquesta ferida. I m'acompanya fins avui. Pensar amb la por al rebuig, la necessitat de validació externa, pensar que l'altre em jutjarà, què pensarà l'altre de mi, com puc fer per demostrar-li que soc digne de ser estimat. Si treballo més, considerarà que soc de profit. Això et fa tornar molt autoexigent, perfeccionista i obsessiu en el control.
No em puc esperar que tot estigui solucionat per començar a viure
Aquest autoconeixement que tens de tu mateix (el fet de reconèixer tan bé les ferides emocionals, les teves motxilles) d’on surt? Com has desgranat, amb tanta precisió, la teva manera de ser? T’han ajudat psicoanalistes i psicòlegs, o és una feina que has fet tu sol?
Sempre m’ha interessat comprendre el perquè de les coses, fins i tot en recerca, però en aquest cas estava bloquejat, no m'entenia a mi mateix. I aleshores vaig recórrer a l'ajuda de persones que sí que en saben, d'un psicòleg cognitiu-conductual, i d'un psicoanalista. Vaig fer un màster en mindfulness. Et donen diferents perspectives i t'ensenyen com la ment humana ens fa trampes, com de vegades pensem massa o fem rumiació. És a dir, tenim molts pensaments que no són certs, que simplement existeixen perquè la ment genera pensaments. Alguns els hem d'escoltar, altres simplement hi són per omplir un buit. I aquest pensament de vegades t'acaba ferint molt. La vida és imperfecta i ho seguirà sent, i és esbojarrada, i de vegades és cruel, però fins i tot així la puc viure, i hi haurà moments de dolor, hi haurà moments d'alegria, hi haurà moments d'injustícia. I és així, és la vida, és l'única que tinc. No em puc esperar que tot estigui solucionat per començar a viure. I també acceptar-se un mateix. És a dir, tota aquesta pressió social que rebem afecta molt.
Què vols dir?
Pressió per rendir, per produir més, per estar més guapos, per tenir la casa més neta, per ser els que més gaudim. Omplir tots els caps de setmana de coses divertides perquè així som els més feliços. És a dir, ens pressionen fins i tot per ser el més feliç. I ens repetim una paraula que és “l'hauria de”, hauria de fer millor aquesta feina o hauria de ser més feliç i això és obligar-te a perseguir una cosa externa que moltes vegades ni depèn de tu i que en el moment en què l'has assolit, de seguida desapareix i necessites perseguir la següent fita. Aleshores és una carrera absurda per ser més, per tenir més, per sentir més. I aquesta carrera és destructiva per a un mateix.
Conviure amb la depressió sabent que pot tornar en qualsevol moment, també és una mica trist saber que està aquí amenaçant. Qualsevol cosa trista que passa em fa la sensació que tornaré a caure a l'abisme
En el llibre, a més de la depressió, també parles del concepte burnout. És un eufemisme de la depressió o és el pas previ a la malaltia?
Amb la depressió òbviament hi ha una predisposició genètica, però també hi ha factors que contribueixen o que la desencadenen. I un d'aquests factors molt actual és el burnout, és el fet de cremar-te; un incendi que avança lentament, que potser no es viu com una flamarada, però és que són les exigències de cada dia. Que t'acaben deixant sense energia i sense ànim, sense motivació. I aleshores el burnout et fa entrar en una situació que és molt semblant a la depressió. És el no sentir motivació ni alegria per anar a la feina, ser de mal humor amb els companys perquè és que no tens ganes de relacionar-te.
La depressió és, encara, tabú?
L'estigma hi era molt abans, moltíssim. I ara cada cop se'n parla més i hi ha persones conegudes que comencen a parlar de trastorns de salut mental. Però en el fons de la nostra ment o de la profunditat de la nostra societat continua havent-hi la idea que la depressió és dolenta. I et poso un exemple molt fàcil. Jo quan m'he de presentar a una oposició o a un concurs de feina, o quan he de convèncer un amic per fer un viatge, de vegades em fa por dir que tinc depressió, perquè això implica que seré més avorrit durant el viatge. No seré una persona supercontenta. I a la feina els estic dient que soc una persona que tinc risc d'emmalaltir o de transmetre tristesa quan a la feina tot ha de ser benestar i alegria i transmetre motivació als companys. I no ho dic moltes vegades que prenc antidepressius, puc dir que prenc medicines pel colesterol, però no per la depressió. Quants companys de la feina m'han dit que tinguin depressió? Molt poquets.
El fet de dir-ho, de fer-ho públic, t'ha ajudat a acceptar-ho i alliberar-te o t'ha posat més traves?
Potser m'ha posat més traves i m'ha tancat algunes portes. Però poder-ne parlar amb naturalitat em permet dir que jo soc així. Si vols em pots estimar tal com soc. Ho diu el filòsof Carl Jung. Diu que ens passem els quaranta primers anys intentant demostrar als altres que som el que ells volen que siguem. És a dir, la persona perfecta que no beu alcohol, que no té cap vici ni addicció, que cuida els seus fills, que cuida els pares, que és perfecta en tots els àmbits. I després ens adonem als quaranta que hem estat interpretant el personatge que els altres desitjaven. I no hem fet res del que en la profunditat del nostre cor volíem fer i potser, simplement, era estar tranquil.
Un amic em recorda que no soc només la depressió, perquè jo pensava que era una condemna de per vida i que ja no tenia res a viure. I de cop aquest amic em diu: "No ets només una depressió, tens moltes altres coses"
Quan te n’adones per primera vegada que tens depressió?
Va ser l'any 2009. Va ser un episodi greu amb uns sentiments de molta tristesa i que el món s'havia apagat.
En el llibre parles del Sergi, la teva parella. Expliques que no et qüestiona, t’acompanya. Em fa la sensació que és el teu bot salvavides.
El Sergi és aquesta altra cara de la moneda. Per una banda, deia que sempre vivia pendent que em validessin els altres i d'agradar als altres, el Sergi, de cop i volta, és una persona que no necessito demostrar-li que soc molt bo, m'estima tal com soc amb qualitats i defectes, i de vegades em renya perquè no li agrada alguna cosa que faig. Però accepta els meus defectes, la meva manera de ser, no dona tanta importància a les coses externes, no dona importància al fet que guanyi més o menys diners, tingui més o menys èxit, fama, bellesa; és a dir, totes aquelles coses externes per les quals solem jutjar tothom. I simplement em veu pel que soc, i li agrado com soc. I això és tan meravellós.
T'has sentit en deute, en algun moment, amb el Sergi?
Sí, absolutament. Sento que li dec la vida. M'ha salvat tantes vegades i això també ha forjat un amor molt resistent basat en el respecte, en l'ajuda mútua, en l'acompanyament. I aleshores jo, a la meva manera, també l'hi torno, és a dir, també estic quan ell em necessita.
Tu expliques que tens una depressió crònica. Això vol dir que és com un ombra que sempre t'acompanya? No es pot curar?
Hi ha persones que pateixen potser un episodi i no en tornen a tenir, però després hi ha persones que tenen més vulnerabilitat i que van tenint episodis recurrents i com més en tens, més probabilitat que en tinguis. I en el meu cas he anat caient i sortint. He tingut diversos episodis 6, 7, 8, de diferent magnitud i amb diferents sensacions. Cada episodi de depressió és diferent. El que tenen en comú és que quan hi estàs ficat penses que mai en sortiràs. És a dir, per molt que coneguis la depressió per altres vegades quan hi ets penses que és impossible que en surtis, que allò no pot millorar. I això t'esclafa com una llosa de veure que no hi ha futur. I després, conviure amb la depressió sabent que pot tornar en qualsevol moment, també és una mica trist saber que està aquí amenaçant. Qualsevol cosa trista que passa em fa la sensació que tornaré a caure a l'abisme. I, per altra banda, un amic em recorda que no soc només la depressió, perquè jo pensava que era una condemna de per vida i que ja no tenia res a viure. I de cop aquest amic em diu: "No ets només una depressió, tens moltes altres coses, ets un moment d'alegria". Fins i tot em diu, i tens certes responsabilitats sobre la teva depressió. Perquè jo atribuïa tota la meva tristesa a la malaltia, com que estic malalt no em puc sortir de la tristesa però no. Hi ha un moment en què jo puc prendre una mica de responsabilitat i dir em protegiré més, canviaré el meu estil de vida, faré les coses una mica d'una altra manera, que siguin més respectuoses, evitaré els desencadenats. I aquest fet de responsabilitzar-me em dona una mica d'espai per maniobrar i em retorna una mica de control sobre la meva vida, és a dir, soc més que una depressió.
És possible que aquesta entrevista arribi a persones que pateixen depressió. Quin missatge els voldries transmetre?
L'he escrit perquè sàpiguen que comprenc el que senten i que espero que trobin una companyia i trobin que hi ha un bri d'esperança o que hi ha oportunitats per continuar endavant, per cuidar-se més de si mateixes, de si mateixos.
El 024 és el telèfon gratuït, anònim i confidencial per prevenir el suïcidi. Està operatiu les 24 hores de cada dia de l'any.