Josep Tarradellas i Macià, segon marquès de Tarradellas i fill de l'expresident de la Generalitat, ha mort als 84 anys. Científic i professor universitari establert durant dècades a Lausana, va fer de la discreció gairebé una manera de viure, però sense renunciar a la responsabilitat de preservar el llegat familiar. La seva és la història d'un home que va créixer sota l'ombra d'un president històric i que, en lloc d'intentar competir-hi, va preferir trobar el seu propi lloc al món. El seu pare acabaria convertint-se en un dels grans protagonistes de la història contemporània de Catalunya, l'home que tornaria el 1977 amb un "Ja soc aquí" destinat a quedar gravat a la memòria col·lectiva. Però el fill va escollir un camí ben diferent. Va optar per una vida menys sorollosa, més reservada, gairebé en segon terme. En lloc dels despatxos del poder, els laboratoris; en lloc de la primera línia política, les aules universitàries de Suïssa. Va construir una vida pròpia, lluny dels focus, encara que mai no va poder desprendre's del tot d'un cognom que l'acompanyaria sempre. Però aquesta posició discreta no equivalia a desinterès. Al contrari: al llarg dels anys va custodiar el llegat familiar i va intervenir, quan ho considerava necessari, en els debats sobre la memòria del seu pare i sobre la situació política catalana.
Va néixer a França, lluny d'una Catalunya que encara trigaria dècades a conèixer, però amb un cognom que ja portava a sobre tot el pes de la seva història. Josep Tarradellas i Macià va arribar al món el 30 d'agost del 1942, en una família marcada per l'exili, la derrota republicana i una Generalitat que sobrevivia lluny de casa. Ser fill de Josep Tarradellas no era qualsevol cosa. El pare no va ser només un president de la Generalitat: va ser la cara visible de la institució a l’exili. Un exili on comença la seva biografia i també una part decisiva del segle XX català. La família vivia fora del país a conseqüència de la derrota republicana i la dictadura franquista. Aquell origen no era només una dada administrativa; era una marca vital. Va créixer en una casa travessada per la política, pel desarrelament i per la consciència de representar una continuïtat institucional que el franquisme havia intentat esborrar.
Tanmateix, Josep Tarradellas i Macià no va voler convertir aquesta herència en una carrera política. Va orientar-se cap als estudis científics i va desenvolupar la seva trajectòria professional a Suïssa. Instal·lat a Lausana, va treballar en l’àmbit universitari i de la recerca, vinculat a l’enginyeria i a les ciències ambientals. La seva carrera, feta lluny de Catalunya i també lluny dels titulars, el va portar a ocupar responsabilitats acadèmiques i a consolidar-se com un especialista reconegut en el seu camp. Aquest és un dels aspectes més singulars del personatge: mentre a Catalunya se’l mirava sobretot com "el fill de", ell s’havia construït una identitat pròpia dins el món universitari suís.
Aquesta doble condició —la del científic i la de dipositari d’un cognom carregat d’història— el va acompanyar sempre. No era un home de presència pública constant, però de tant en tant reapareixia, especialment quan es parlava del seu pare o del llegat tarradellista. Va formar part del patronat de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet, que conserva una part essencial del fons documental del president. I també va tenir un paper rellevant en decisions simbòliques com l’autorització perquè l’aeroport del Prat incorporés el nom de Josep Tarradellas.
El 2004 va assumir oficialment el títol de marquès de Tarradellas, rehabilitat a favor seu. El detall, amb una certa ironia històrica, no deixa de tenir gruix narratiu: el fill d’un president republicà acabava ostentant un títol nobiliari concedit per la monarquia espanyola al seu pare. Era una d’aquelles paradoxes que la història, tan poc inclinada a la coherència, de vegades regala.
En l’àmbit polític, Tarradellas i Macià es va expressar públicament sobretot durant els anys del procés. Ho va fer amb to serè, amb una mirada molt marcada per l’experiència suïssa i pel pes de la memòria familiar. Defensava el diàleg i les solucions polítiques, rebutjava la judicialització dels conflictes i observava amb distància crítica tant la unilateralitat independentista com la resposta repressiva de l’Estat. Era, en aquest sentit, una veu poc sorollosa, però no pas irrellevant: la d’algú que coneixia de prop què havia significat l’exili real i que desconfiava profundament de la incapacitat de la política per resoldre els seus propis desacords.
També era pare i avi, i els qui l’han tractat el descriuen com un home reservat, culte i poc amic de l’exhibicionisme. Potser per això la seva figura no va tenir mai una projecció pública com la que es podia suposar que corresponia a la figura del pare. Però precisament aquí hi ha part de la seva singularitat: va ser un Tarradellas que no va voler viure només de ser Tarradellas. Va preferir fer-se un lloc propi en el món acadèmic i mantenir el vincle amb el país des d’una altra posició, més silenciosa, menys aparatosa.
Amb la seva mort desapareix una baula directa amb una de les nissagues polítiques més simbòliques del catalanisme institucional del segle XX. També se’n va un testimoni d’aquella generació marcada pel desplaçament, per la postguerra i per una relació amb Catalunya feta, durant molts anys, des de la distància. En ell hi convivien la memòria de l’exili, la disciplina del científic i l’ombra inevitable d’un pare monumental.
La seva desaparició tanca una vida que es va moure sempre entre dues fidelitats: la de la recerca i la de la memòria. I és que, malgrat la discreció, Josep Tarradellas i Macià va acabar assumint el paper que li tocava: el de custodiar, sense grans escarafalls, una part important del llegat d’un president que forma part del relat central de la Catalunya contemporània.