Tots sabem que el motociclisme és un esport de risc, on és inevitable que succeeixin algunes desgràcies, com lesions greus, que fins i tot poden deixar en cadira de rodes els pilots, com li va succeir a Wayne Rainey i a Carlos Tatay. I, en el pitjor dels casos, això també pot traduir-se en un desenllaç fatal, en forma de mort. Per desgràcia, són molts els casos que podem recordar de pilots que van perdre la vida a la pista.
Jason Dupasquier, Daijiro Kato, Shoya Tomizawa, Luis Salom… hi ha una llista molt llarga, encara que, sense cap dubte, el cas més recordat és el de Marco Simonelli. Recentment es van complir 15 anys des que va patir el fatídic accident al Circuit de Sepang, durant el Gran Premi de Malàisia, on ni Colin Edwards ni Valentino Rossi van poder fer res per esquivar-lo, i li van acabar passant per damunt amb la moto.
Les imatges encara posen la pell de gallina, i és un dels moments més negres en la història de MotoGP, a causa que va ser en una cursa, i al potencial que tenia el sempitern ‘58’. I, ironies de la vida, el destí va voler que fos ‘El Doctor’, amb qui compartia una gran relació, l'encarregat d'atropellar-lo mortalment. Una escena que el de Tavullia encara recorda amb molta impotència, i amb una sensació de culpabilitat que l'ha acompanyat i que l'acompanyarà sempre.
"Quan succeeix una cosa així, quan veig que un pilot cau davant meu, en una fracció de segon esborro aquesta imatge del meu cap. Fora. Ja no és en cursa. Així que Simoncelli: esborrat. No hi ha temps per a res més. Cap. En un instant, en una fracció de temps minúscula, just en l'últim moment, comprenc que aquella presència és una moto, que és la moto de Sic i que ell és allà, agafat a ella, estès al costat de la seva màquina. Tots dos el colpegem: primer Colin i, just després, jo. Passo pràcticament per sobre d'ell i noto l'impacte sota les rodes", explica ‘Vale’ en la seva autobiografia.
"La llanta de la Ducati es trenca, però aconsegueixo mantenir-me dret. Continuo avançant per la inèrcia i acabo a l'herba de l'interior de la pista. Estic espantat i confús. Em sembla que ha passat alguna cosa greu, encara que no massa, perquè no tinc la sensació d'haver atropellat Marco de ple. Em dirigeixo al garatge. Entro i m'aturo. Uccio (Salucci, la seva mà dreta) ve cap a mi. Està destrossat. Em diu: ‘Se li ha sortit el casc (a Simoncelli)... Se li ha sortit el casc’. Maleeixo, tanco els ulls i deixo anar improperis. Perquè el casc és el casc i, si es trenca la corretja de subjecció, significa que l'impacte ha estat devastador. En els monitors comencen a emetre les imatges de l'accident. Veig el moment de l'impacte. M'envaeix una sensació de desolació total, profundíssima. Em sento responsable del que ha passat", afegeix Rossi.
"El pare de Marco era allà mateix, ho havia vist tot i ho havia comprès de seguida. Havia saltat el guardarraïl i havia arribat fins a Marco. Li havia agafat la mà i ho havia entès. Havia comprès que el seu fill havia mort. El pàdoc semblava un poble fantasma. No hi havia ni una ànima. Només vent i silenci per tot arreu. Uccio i jo ens fumem un cigarret i després un altre, immediatament. Plorem", recorda el nou vegades campió del Món.
"Em sentia completament destrossat. No sabia què dir ni què fer. Era com si m'haguessin donat un cop de puny al cap. Estava atordit. Ens vam quedar allà dins, en silenci, durant una hora, potser més. De la resta crec que he esborrat els records. No recordo haver parlat amb ningú. Perquè és llavors quan comences a fer-te un munt de preguntes i a sentir-te culpable. Què podria haver fet? Podria haver-me adonat del que anava a succeir? Podria haver estat més atent? Podria haver-me desplaçat més a la dreta i haver evitat l'impacte?", finalitza l'ex d'Honda, Ducati i Yamaha.