Sortir a caminar per Barcelona i no topar-se amb algun local on no s'hagi de fer cua per adquirir alguns dels productes que venen ja no és una anomalia. A la capital catalana ja no sorprèn veure cues que s’allarguen per voreres estretes o cantonades icòniques. No són per concerts ni per col·leccions de moda efímeres; són per gelats, maduixes banyades, pollastre fregit o postres pensades mil·limètricament per sortir bé a càmera. I Barcelona, com Amsterdam, Londres o Roma, s’ha integrat plenament en la nova cultura global de l'“has de fer cua si vols ser-hi”.
La por de perdre's alguna cosa
Els psicòlegs ho expliquen amb tres paraules: FOMO (fear of missing out), prova social i performance. Quan veiem una cua, interpretem que allò val la pena. És un instint primari: si desenes de persones esperen, potser és una experiència que no ens podem perdre. Aquest mecanisme –el mateix que omple FabelFriet a Amsterdam o les botigues virals de I'm Donut? a Londres o Nova York– és exactament el que es reprodueix a Barcelona.
Només cal passar per DelaCrem en plena tarda d’estiu (o hivern). Les fileres doblen la cantonada, i el gelat –que és boníssim– es converteix en símbol. A La Fresería, les maduixes banyades viatgen abans per TikTok que per la boca dels clients: la presentació, els colors i l’estètica són tan importants com el gust. Let’s Seat –amb postres kawaii, croissants inflats i pastissos virals– ha passat de local de moda a parada obligatòria per als influencers, estudiants Erasmus i turistes que busquen “alguna cosa cuqui per pujar a stories”.
Aquest fenomen és global. Amsterdam viu col·lapses davant del forn de galetes Van Stapele; a Londres, el Beigel Bake serveix cues històriques a Brick Lane; i a París, locals com Cedric Grolet formen línies que comencen abans que obrin. Barcelona, lluny d’estar al marge, té ara els seus propis “temples de la cua”.
Fer cua: part del ritual
Però, segons els experts, avui fer cua és part del ritual. Ja no es tracta només de menjar un producte viral: és de mostrar que ho hem fet. La cua és la preescena, la introducció del vídeo. Gravar-se esperant, obrint la caixa, ensenyant la mossegada, fent zoom a la textura... Tot això suma capital social. Viatjar i consumir s’han convertit en actes performatius.
@bravasbarcelona ¿Tú harías TANTA COLA? 🧐 🐟 En esta taberna sirven las ANCHOAS más populares de Barcelona 🍽️ Muchísimos turistas y algunos ‘locals’ pasan horas haciendo largas filas esperando a que abran 🍾 Antiguamente se llamaba Ca l'Esteve, pero ahora solo le queda el apodo, y lleva desde 1929 regando con un curioso vino espumoso sus famosísimas tapitas 👀 No es nada barato pero creo que, al menos una vez en la vida, hay que dejarse caer por ahí para poder juzgar 🎞️ Muchos detalles, su ubicación, los importes... están insertados en el video, te recomiendo que lo mires hasta que acabe, que suelo dejar lo mejor al finalizar #bravasbarcelona . . . . . #anchoas #anchoasdelcantabrico #baresautenticos #anchoa #anchoadelcantabrico #anchoasdesantoña #baresdebarcelona #taberna ♬ original sound - bravasbarcelona
Segons Stefan Gössling, professor de Turisme a la School of Business and Economics de Linnaeus University, veure altres persones en línia dona confiança i reforça la decisió de sumar-s’hi. “Veure altres persones esperant ens fa la sensació que estem al lloc correcte i que no ens estem perdent res important”, explica. La seva recerca sobre com les xarxes socials i la viralitat afecten el comportament dels viatgers subratlla que la cua s’ha convertit en part del ritual mateix: filmar-se, compartir l’experiència i formar part de la narrativa global de consum d’aliments virals és ara tan rellevant com el menjar en si.
A Barcelona això es veu clar a llocs com Fry House, on els entrepans de pollastre fregit amb estètica “street food japonesa” generen constantment un flux de joves amb mòbils enlaire. O a Snack 55, un bar icònic de l’Eixample que ha passat de local de barri a “descobriment” recurrent en vídeos de recomanacions virals, convertint la tradició en tendència.
Igual que passa a Roma, on els gelats virals alteren la convivència veïnal, aquest fenomen té un impacte real: cues que ocupen carrers, soroll, residus i saturació. Els experts en turisme avisen que els algoritmes no només decideixen què mengem, sinó on concentrem el trànsit humà. La viralitat premia el que ja funciona, i Barcelona –amb la seva densitat turística– és especialment vulnerable.
@barcelonalives #elxampanyetbarcelona uno de esos #baresdebarcelona de toda la vida en #elbornbarcelona desde 1929 que ahora ya no se puede entrar a no ser que hagas colas de horas que solo hacen los #turistas #barcelona #turistasbarcelona #turismobarcelona #elborn #elbornbarcelona #restaurantesbarcelona #dondecomerenbarcelona #viral #bcn #parati #foryou ♬ i like the way you kiss me - Artemas
Tiktok: sinònim d'èxit?
Tot i això, hi ha un motiu pel qual les cues no ens frenen: ens fan sentir part d’alguna cosa. Veure altres persones esperant confirma que estem en el lloc correcte i que formem part d’un moment global, connectant Barcelona amb Amsterdam, Londres o Roma.
Potser, al final, el producte és secundari. El que realment ens sedueix és la sensació de formar part d’un ritual col·lectiu: la cultura de la cua, on el menjar és l’excusa i la performance, la finalitat. Tot i això, molts locals i viatgers comencen a plantejar-se un dilema: “Si ho veig a TikTok, potser millor no anar-hi, perquè s’ho creuen massa, estarà ple d’expats i turistes, i fins i tot pujaran els preus.” La viralitat que ens atrau també pot saturar els carrers i alterar la vida quotidiana, convertint els llocs que estimem en escenaris massa exposats.