Cinquanta anys després de la seva celebració, la Marxa de la Llibertat —iniciada el 4 de juliol de 1976— es recorda avui com un esdeveniment fonamental en la Transició a Catalunya i un símbol de la lluita no violenta. Les marxes van recórrer el territori dels Països Catalans de punta a punta: des d’Esterri d’Àneu, l’Escala, Girona, la Sénia, Oliana i Guardamar de Segura fins a Montblanc, on es van trobar les sis columnes el 12 de setembre d’aquell 1976, un any clau en la lluita antifranquista i la Transició. Després de la creació de l’Assemblea de Catalunya el 1971, el clam per la “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” s’havia consolidat com l’eix vertebrador de l’oposició al franquisme. Mentre que a Barcelona les manifestacions ja eren un fenomen més habitual —aquell mateix any es van produir dues grans manifestacions al febrer—, la Marxa de la Llibertat va tenir la particularitat de traslladar aquesta lluita a l’àmbit rural, arribant a indrets on feia dècades que no es vivia cap mostra de dissidència pública.
Les marxes van elevar a una altra dimensió les manifestacions antifranquistes. A les zones rurals, on encara no s’havien donat grans mostres de lluita contra el règim, les columnes tenien un component de presa de consciència molt important per la població. Els símbols de la catalanitat com Els segadors i les sardanes, “atreien els veïns encuriosits”, recorda en declaracions a El Nacional, Lluís Llobet, un dels integrants de la columna Francesc Macià, la d’Esterri d’Àneu; i això generava una gran solidaritat als pobles. Precisament, el passat 20 de juny, quatre marxistes del 1976 —Llobet entre ells— van recordar a la Guingueta d'Àneu com van viure aquella manifestació d’antifranquisme des de les profunditats del Pirineu. Ho van fer en la quarta edició d'Àneu en Moviment, que reivindica la memòria col·lectiva de les Valls d’Àneu com a preludi del festival de cultures del Pirineu, Dansàneu.
La repressió franquista després de la mort de Franco
Aquell 1976, la iniciativa va ser impulsada per unes 200 entitats socials i de no-violència i alguns moviments cristians com Pax Christi i Justícia i Pau, i comptava amb personalitats de la talla d’Àngel Colom, Arcadi Oliveres o Lluís Maria Xirinacs, entre d’altres. Va ser presentada el 20 de maig —justament mig any després de la mort del dictador—, però dos dies després el govern espanyol, aleshores sota la tutela del franquista Manuel Fraga, va il·legalitzar-la i va prohibir que es dugués a terme. Tot i això, la iniciativa va continuar endavant. “La Marxa tenia grans probabilitats d’èxit, perquè es feia a l’estiu i, per tant, molts estudiants hi podien participar”, assenyala a El Nacional l’historiador Josep Calvet. Això va fer encendre les alarmes dels serveis d’intel·ligència espanyols, que veien amb preocupació com aquest moviment desbordava la normalitat franquista. La por es va traslladar, doncs, dels manifestants als franquistes, a qui els preocupava que es trenqués el règim. Per això, Calvet recorda que la repressió no va venir únicament de la Guàrdia Civil i la policia, sinó que gent vinculada a la Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva i la Falange Espanyola van ser utilitzades per anar a rebentar la manifestació i, fins i tot, “agredir els participants”.
Tot i la seva joventut, Llobet era un dels responsables d’aquella columna aneuenca, que va partir d’Esterri el 4 de juliol del 1976 i el mateix dia “ja ens van detenir i ens van portar a uns quants a la presó de Lleida”, explica. De fet, la repressió era de tal magnitud que per arribar a Esterri, “vam haver d’anar per la Vall d’Aran i baixar pel port de la Bonaigua. Si haguéssim pujat des de Sort ,ja ens haurien detingut abans”, comenta. Les detencions van ser el pa de cada dia durant l’estiu del 76. Desenes de detinguts de totes les columnes, alguns fins a quatre o cinc vegades en els 72 dies que va durar la marxa, i multes de més de 5.000 pessetes. Però l’anhel de llibertat no s’aturava i “per molt que la Guàrdia Civil detingués als manifestants, un cop posats en llibertat es tornaven a unir a les seves respectives columnes”, incideix l’historiador Calvet.
La resistència pacífica dels manifestants
L’actitud dels activistes treia de polleguera les forces policials. La resistència pacífica i la no-violència van ser la punta de llança d’aquelles manifestacions que van obrir camí a la societat catalana i, tal com indica Llobet, “vam assentar les bases de la lluita popular a Catalunya des de la no-violència”, en contraposició amb la lluita armada del País Basc. Això, “va servir també per al que hem viscut després amb revoltes pacífiques com les de l'1 d'Octubre”, afegeix. La fermesa dels manifestants va fer que, fins i tot, alguns agents de la Guàrdia Civil mostressin la seva curiositat per les reivindicacions. En aquest sentit, Llobet recorda que un agent li va demanar que li escrivís algunes estrofes dels Segadors i que després s'ho va guardar. “Vam generar molta contradicció en els cossos policials”, afirma.
De fet, Llobet recorda aquells dies com una experiència molt positiva i no en té mal record de les hores que passaven entre barrots. “La primera nit, recordo que érem 33 persones; als homes ens van posar tots junts i va ser una festa. Ens ho vam passar molt bé, la veritat”. A la presó els va anar a veure el governador Civil de Lleida —aleshores Luis Mardones— i, “fins i tot, ell ens va dir que li sabia greu, tot i que sabia que no podíem fer aquestes coses”.
Un llegat viu
D’aquelles marxes en va sortir una “gran escola” per a molts dels participants, que van viure la seva primera experiència reivindicativa. De fet, “allò va ser una gran pedrera de lideratges antifranquistes i catalanistes, alguns dels quals van acabar esdevenint alcaldes i regidors en la primera onada d’ajuntaments democràtics el 1979”, explica Calvet. Cinquanta anys després, la memòria d’aquell estiu de 1976 continua sent un testimoni de la capacitat de la societat civil per organitzar-se pacíficament davant de l’autoritarisme i la commemoració d’aquesta marxa posa en relleu que com la tenacitat d’aquells manifestants va servir per assolir les llibertats actuals.