Finalment la pandèmia del coronavirus ha afectat al col·lectiu més discriminat i maltractat de la nostra societat i alhora lluitador incansable per la llibertat i emancipació de les classes oprimides: els fumadors i fumadores. Divendres passat, el ministre Salvador Illa atemptava contra la llibertat de poder fumar-me un cigarro a la teva cara i bufar-te, ja no només les substàncies nocives del fum del tabac, si no també la possible càrrega vírica que pugui tenir després de reposar uns segons als meus pulmons. Atac directe a l’estat del benestar que tanta sang i suor ha costat als nostres avantpassats. Perquè en els debats sobre tabaquisme de vegades sembla que la llibertat és unidireccional: els fumadors han de tenir dret a fumar on vulguin i qualsevol restricció en relació a això implica coartar drets fonamentals, però la resta de persones no tenen dret a reclamar espais sense fum. Va ser així el 2006, està sent així ara i serà així fins que el tabac quedi reduït a la més absoluta intimitat com ho estan, exceptuant l’alcohol, la resta de drogues.
Aquesta és la cara que li queda al prestigiós doctor Harold quan et diu que hauries de deixar el tabac perquè tens càncer de pulmó amb metàstasi i li respons “Puto comunista! I la meva llibertat de fumar?”
En qualsevol cas i ja mirant endavant, no poder fumar a les terrasses o en carrers abarrotats representa tot un repte per a una societat massa acostumada a tendències autolesives socialment acceptades i disfressades de plaer. Se’ns presenta un final d'estiu on haurem de superar alguns tics que repassem a La Gandula.
El piti de després de currar
Feina feta no fa destorb i amb quina tranquil·litat entra aquesta cigarreta que et dura exactament el temps que trigues en arribar al metro més proper a la feina. A partir d’ara, a no ser que sortim de treballar a hores intempestives o que ho fem en un polígon industrial de carrers amples i buits, ens quedem sense aquest regal que ens donem els fumadors després d’una jornada laboral. I sorpresa! Descobrirem que treballem perquè no ens queda més remei si volem accedir a drets universals com la vivenda o el menjar. Que la meta que ens posem en forma de nicotina i monòxid de carboni no és més que un petit premi per aguantar una feina que ens suposa un esforç que no volem fer. Com quan li dones una llaminadura al teu gos per no cagar-se al sofà de casa. Amb la nova normativa haurem de deixar de ludificar el nostre dia a dia o haurem d’esperar a arribar a casa per fer-ho.
Una fumadora recompensant-se a sí mateixa amb una cigarreta com a premi per haver aguantat un dia més la seva jornada laboral / Hebi B. - Pixabay
El piti d’esperar el bus
O el d’esperar l’amiga que arriba tard. O el d’esperar que m’agafin a la perruqueria. O el de qualsevol moment en el qual la nostra vida accelerada s’atura sobtadament i no ens queda més remei que esperar. Un petit temps mort on, de sobte, sentim el jou del productivisme, ens ataquen els nervis i recorrem al suïcidi. Però treure’ns la vida ara mateix seria un cop dur per a la nostra família, així que ho fem poc a poc i en diferit: traiem una cigarreta per passar l’angoixa del moment i, mai millor dit, carreguem el mort a l’avi dels nostres néts. Una possible alternativa és canviar el tabac per les llaminadures. O dit d’una altra manera: canviem la MPOC per la diabetis i així podrem aconseguir igualment la nostra comesa de fugir d’aquest món de forma precoç i, a sobre, no impedim que negocis que depenen de la mala salut dels demés aturin el seu enriquiment desmesurat.
La directora executiva d’una farmacèutica ens ensenya com li afecten a ella els mals hàbits i els excessos d’una societat sencera / Sally Jermain - Pixabay
El piti social
Qui no ha escoltat (o dit!) mai allò de “jo és que sóc fumador social”. Gent que només fuma quan està fent una cervesa en companyia. Que li diuen fumador social però en realitat mai s’acaba de saber del tot si és per la companyia i l’activitat comunitària o si la causa d’aquest tabaquisme intermitent és en realitat la concentració d’alcohol a la sang. Massa casualitat que el gruix de fumadors socials es concentri exclusivament en discoteques i terrasses de bar i en canvi no te’n trobis cap a la caminada a Monsterrat o a la porta del MNAC. En realitat aquests són els principals afectats per aquestes noves restriccions ja que els treuen els pocs espais on es permetien la llibertat de fumar.
“No, crack, si jo només sóc fumador social. No sóc una xacra adicta a substàncies com tu. Però ara que duc un parell de birres a sobre, t’agafo un piti si no et fa res, vale màquina?” declara en exclusiva a La Gandula un fumador social. / SamWilliamsPhoto - Pixabay
I afectats no vol dir perjudicats perquè igual seran els primers en deixar un vici que no aporta res més enllà de l’estètica. Un vici que sentencia a mort al nostre ‘jo’ del futur, qui, possiblement, serà algú bastant més interessant que nosaltres, però a qui no podem salvar de forma inmediata per culpa de la prepotència del present i d’uns quants neurotransmisors activats per la nicotina.