Quan la Laura Pou (Serra de Daró, 1988) va dir als seus pares que faria les oposicions per ser bombera, va sentir que els decebia. Ells, que li havien pagat una carrera i tenien un projecte pensat per la filla, no volien creure que apostés per una feina amb un risc tan elevat. Afortunadament, quan van veure l’esforç que hi posava, van acceptar que era l’ofici de la seva vida i la van recolzar. La Laura té una visió romàntica d’allò que fa i descriu la feina del dia a dia al Parc de Cerdanyola del Vallès amb una gran intel·ligència emocional; prioritza la seguretat en sí mateixa i la relativització de problemes aliens per enfocar-se en allò realment important: desenvolupar tots els serveis posant-hi l’ànima i salvar vides. Minimitza les poques mostres de masclisme que s’ha trobat en aquests 4 anys al Cos de Bombers de la Generalitat, tot i que és conscient que la societat patriarcal és sistèmica. En aquesta i en totes les altres feines.
Hem parlat amb 5 bomberes, tu ets la sisena, i totes han coincidit en dir que mai s'haguessin imaginat treballant de bomberes.
A mi de petita em feien por els bombers perquè vaig viure una situació d'un foc de xemeneia a casa els meus avis. Tinc un record de por.
Fa quatre anys que formes part del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya.
La meva decisió de ser bombera va venir influenciada per una molt bona amiga meva que un dia em va dir que volia ser bombera. En un primer moment em va estranyar molt, no m'ho havia plantejat mai. Es va començar a preparar físicament i jo vaig començar a entrenar amb ella i quan va fer el seu primer intent, jo vaig seguir. I fins avui.
Entenc que tu ja tenies sensibilitat per aquesta mena de professió.
Aquesta és la pregunta que em vaig fer, si seria capaç de fer front a una feina com aquesta. Per exemple, vaig endinsar-me al món de les ADF per acostar-me als incendis forestals o em vaig fer voluntària a Creu Roja. En aquell moment, jo estava acabant la carrera d'Enginyeria Química i no tenia res a veure, i poc a poc vaig anar veient que era un món que em faria sentir molt realitzada i que podria ser una feina molt completa.
I com és el moment en que tu li dius als amics o a la teva família que passes d'una cosa a l'altra?
Les meves amigues no es van estranyar, suposo que pel meu tarannà. Però per la meva família va ser un cop dur. No s'ho esperaven i jo vaig interpretar decepció, perquè ells m'havien pagat una carrera i jo estava decidint tirar per la borda aquell projecte que ells havien pensat per mi i decidia anar cap una direcció totalment oposada, amb el risc que aquesta feina suposa. Els hi va costar d'acceptar, tot i que quan van començar a veure tot l'esforç que hi dedicava, em van anar recolzant.
Per què creus que tenien una visió catastrofista de la teva decisió?
No hem de negar que és una feina que té un risc implícit. Moltes vegades per resoldre situacions s'han d'assumir riscos. A dia d'avui, jo crec que gràcies a la professionalització i la tecnificació del cos, cada vegada el cercle de risc és més petit i s'intenta generar una zona de seguretat. Abans era una feina considerada molt dura, molt física i molt perillosa.
I va arribar el teu primer dia a un parc de bombers.
Érem 3, i casualment aquell dia no hi havia caporal, així que si fèiem un servei l'havíem de solucionar sols. Tenia una contradicció interior, que era el dubte de si seria capaç de fer front als serveis que haguessin durant la guàrdia i, per altra banda, era conscient que per poder assolir aquests serveis amb èxit havia d'estar convençuda i segura de mi mateixa. La incertesa em generava un sentiment contradictori.
Creus que tenies més incertesa per ser un ofici masculinitzat?
Com a dona? Jo crec que la incertesa l'hem de gestionar igual que un home. No tinc més percentatge d'incertesa que el meu company. La feina de bombers, ja de per sí, té un percentatge d'incertesa molt elevat, perquè tant pot ser que tinguis una guàrdia molt tranquil·la com que no paris des de les 7h del matí. Jo crec que és una de les particularitats amb les que hem d'aprendre a conviure, perquè tant la guàrdia com el servei són la gestió d'una incertesa.
Altres companyes bomberes han sentit que en ocasions havien de demostrar el doble per ser dona.
Sí, tot i que, en el meu cas, sobretot a nivell intern i personal. A vegades m'haig de dir a mi mateixa: "Laura, no has de demostrar res a ningú". Bàsicament, pel meu tarannà, perquè sóc una persona que m'exigeixo bastant i m'agrada fer les coses ben fetes. Suposo que aquesta manera de ser em ve condicionada per la societat patriarcal, i tot això m'afecta.
Però has viscut mostres directes de masclisme?
Segur que sí, hi ha molt masclisme encobert, tant a la parla - també la meva - com al carrer o qualsevol altra feina. Algunes n'he sigut conscient i d'altres no. Una que em ve al cap, abans d'entrar a bombera vaig comunicar en una reunió a la meva anterior feina que marxava. Quan vaig dir que havia entrat de bombera a la Generalitat, un dels companys em va preguntar: "De bombera secretària?" Em va sobtar molt.
Aquest comentari desafortunat no va impedir-te impulsar un equip d'excarceració totalment femení.
Sí, va ser fa un parell d'anys. Arrel del fanatisme que sento cap a l'àmbit d'accidents de trànsit, un company bomber va proposar-me la idea de muntar un equip on fóssim tot noies. Vaig començar a posar-me en contacte amb bomberes de la meva promoció, totes van dir-me que sí, i vam anar donant veus a totes les demés. Ara tenim un grup de Whatsapp i, tot i que no tenim seu d'entrenament, ens afegim al d'altres parcs. Intentem coincidir 5 o 6 bomberes per tallar cotxes, fer maniobres i compartir aquell tipus de situacions i emocions que sorgeixen arrel de l'esforç, del repte que és fer serveis d'aquesta mena.
Laura: "En aquesta feina, has de tenir valentia per fer front a les teves pròpies pors"
És un ofici que aplega moltíssims valors humans.
A mi una de les coses que més m'agraden és tractar amb persones, no només als serveis, sinó principalment les connexions que es generen dins el parc, el companyerisme que hi ha entre nosaltres és bestial. I la valentia que suposa aquesta feina, fer front també a les teves pròpies pors, a situacions que no t'esperes.
Per exemple?
Recordo un accident de trànsit que va ser molt fort. Un xoc frontal en que l'home, per sort, se'n va sortir; però ens va costar molt treure'l, perquè estava totalment atrapat per la ferralla del vehicle. Suposo que ja ho hauries de saber abans, però aquí és quan t'adones que això va de debò, i que els entrenaments, les pràctiques i la proactivitat tenen un sentit.
Ha de ser difícil no endur-se'n la feina a casa.
Sí. Per mi, sí.
Desconec si els bombers/es teniu accés a suport psicològic.
És voluntari. Tu pots demanar a l'equip de psicòlegs de manera personal i, a més a més, quan hi ha un incident crític, aquest equip s'activa i no hi ha problema en que tu facis les sessions que facin falta per poder col·locar i aprendre a transitar aquell tipus d'emoció o situació que tu has viscut. La salut mental és tant o més important que la capacitat tècnica que puguis tenir a l'ofici.
Què li diries a una noia que vol entrar al cos però té dubtes?
Els dubtes són naturals, formen part de totes les decisions. Li diria que fes el que sentís i que intentés lluitar per allò que sent que ha de fer. Aquesta feina la pot fer qualsevol persona: home, dona, trans... La diversitat és el que enriqueix el cos i la feina.
Segurament, hi ha coses que canviaries.
Jo no soc mare, però sé que hi ha condicions que es poden millorar molt en relació a la maternitat. També el tema de l'estigma de la menstruació. Jo, quan tinc la regla, amb prou feines em puc moure i m'he de prendre un Ibuprofeno per poder desenvolupar la feina. Crec que és un punt a treballar. No es tracta que tu et mediquis cada vegada que tens aquest dia i tens feina. Després hi ha les instal·lacions: en fan falta més perquè hi cabem totes, perquè ara no som més d'una o dues per parc, però el dia que siguem més no hi cabrem als vestidors que tenim en alguns parcs. I que no sorprengui tant que la gent et vegi com a bombera.
I com ho fem?
És feina de tots. Que tu agafis i de petita et preguntis què vols ser de gran i no tinguis cap mena de filtre per poder prendre aquella decisió. És un tema col·lectiu i social, hem de fer l'esforç d'adonar-nos d'aquests micromasclismes, que a vegades no es veuen, i fer front a això per intentar canviar-ho.