Quan la Gemma Milian (1967) era petita volia ser infermera perquè tenia una nina vestida amb la còfia i la bata blanca. Si n’hagués existit alguna de bombera, potser hauria entrat al cos abans dels 31 i s’hauria estalviat passar-se 8 anys treballant d’administrativa. Ara recorda l’acomiadament amb gratitud. I és que junt amb una altra companya, la Gemma és la primera bombera bàsica del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, una referent creada a sí mateixa en un context laboral sense vestuaris ni talles d’uniforme adaptades. Llavors ningú es plantejava eliminar els estereotips de gènere dins els oficis; i ara, 23 anys després i varies millores a les esquenes, encara hi ha qui dubta que dones i homes puguin fer la mateixa feina.
Et poso en un context imaginari. Estàs en un casament, coneixes persones noves i es fa la ronda de presentacions; la gent diu els seus oficis i tu, una dona, dius que ets bombera. Què passa?
La gent em mira de forma rara i fan preguntes. “Bombera?” “I portes camions?” “I estàs davant del foc?” Ho posen en dubte i posen en dubte que puguis fer la mateixa feina que els teus companys. Això avui en dia.
Però ser bomber/a reclama unes qualitats i uns valors humans universals, com la valentia, el compromís o l'empatia. Si aquests valors són transversals al gènere, com t'expliques que la gent encara se sorprengui tant?
És que no hi ha referents. Agafes un conte i què hi ha? Dibuixos de bombers. A pel·lícules o sèries? Només bombers. Crec que el carnet de camió també és una barrera, jo no coneixia cap dona que tingués carnet de camió. I no és impossible, però és un handicap.
Quan tu eres petita, també devia ser estrany somiar en ser bombera.
A mi, ni passar-me pel cap. Jo volia ser infermera perquè tenia una nina que ho era.
I com vas decidir ser-ho?
Va ser circumstancial. Havia estudiat administratiu i portava 8 anys en la mateixa empresa. Va ser un any molt dolent, van fer reestructuracions de llocs de treball i a mi em va tocar. Com que jo era socorrista i havia estat nedadora, aquell estiu vaig dir-me "'va, treballaràs de socorrista", una mica a desgana. I un company em va dir que per què no feia les campanyes forestals. Jo no havia sentit mai a parlar d'això. Quan vaig treballar-hi aquell primer estiu vaig veure que era el que m'encantava fer. Amb 27 anys vaig decidir ser bombera i vaig entrar al cos als 31.
Havies conegut alguna bombera o n’havies vist mai alguna?
És que jo soc la primera bombera, junt amb la Glòria, que vam entrar a la Generalitat com a bomber de l'escala bàsica. Nosaltres érem els bitxos raros, el cos no estava gens preparat per tenir bomberes.
Què et vas trobar, en arribar al teu lloc de feina?
Com no havia entrat cap dona, no hi havia vestuaris o habitacions preparades per dones. No hi havia res. Quan anaves al parc que et tocava, havien d'habilitar un lloc per tu. Al primer parc que vaig entrar, a Ascó, érem 3 i el vestuari era comú; érem respectuosos, primer els uns i després els altres. Quan m'anava a dutxar els avisava, i al revés quan es dutxaven ells, perquè no hi hagués cap disgust.
Gemma: "Fins el 1998, les oposicions no possibilitaven que les dones entréssim al cos"
Això posa de manifest una manca de visió de paritat de gènere.
Clar, però quan jo vaig entrar va ser el 1998. Ara es parla molt de la dona i de la integració en les diferents feines. Però a l'any 98? Ni s'ho havien plantejat. Va ser la primera oposició en la que van fer un barem positiu per les dones i que es va donar la possibilitat que entréssim. Arran d'entrar, molt a poc a poc s'ha anat millorant. Nosaltres vam entrar dues; a la següent, només una; a la tercera, dues. I així hem anat entrant, però lentament. En aquesta última ja han entrat 19.
Creus que és una xifra suficientment significativa per parlar d’una reformulació del sistema?
T'explicaré una curiositat. La meva filla petita va començar P3 i un dia em crida la seva tutora per dir-me que la nena deia mentides; que anava dient que jo era bombera. Això una professora. En aquell moment ningú havia vist bomberes, i costava molt. Ara, per exemple, veiem moltes conductores d'autobús quan abans no se'n veien. Ha anat canviant.
Actualment ets l'única dona que treballa al Parc de Reus. Has sentit alguna mena de discriminació masclista per part dels teus companys?
Jo particularment sempre he sentit un 100% de recolzament. M'han recolzat, m'han ensenyat i m'han aconsellat. Mai m'han impedit fer una feina per ser dona; sempre m'han tractat per igual, sempre he estat molt a gust i mai he hagut de demostrar que jo en sabia més que ells. I mai m'he sentit sola. Són els meus companys i tot ho fem en equip; sóc una peça més de l'engranatge, ni més estranya ni més valorada. Tu sola, com a bomber, no apagaràs un foc i no salvaràs a ningú, perquè és una feina d'equip. Això és el bonic d'aquesta feina. I on no arriba un, arriba l'altre. Jo crec que costa una mica de veure.
Els qui no som bombers associem l’ofici al grapat d’històries amb que us deveu trobar dia a dia. Tu en tens alguna gravada a la ment, alguna que t'hagi marcat per sempre?
Per mi no és un cas concret, per mi és la satisfacció de la feina i de poder donar un cop de mà. Jo potser he anat a 300 accidents, per dir-te un número, però pels qui el pateixen és el primer cop. I quan algú s’ha quedat atrapat i té algú estimat esperant-lo fora i patint, tu intentes posar-los una mà a l'espatlla, dir unes paraules de calma, un "tot anirà bé", empatitzar amb aquella persona... Això et fa més humà. I no només quan hi ha violència, també quan algú perd el seu gat i el tornes a casa. Estàs ajudant, i és tan gratificant, tant...
Si t'imagines com serà el cos l'any 2038, i et dic que hi haurà un 10% de dones, com t'imagines que viurà aquest 10% dins l’ofici?
Des que vam entrar, el tallatge de l’uniforme és d'homes; ara han dit que intentaran fer-ne un de més femení, perquè fisiològicament som diferents. Els parcs nous ja han anat fent canvis. Es fan habitacions o vestuaris per elles, perquè les dones ja som a la casa i, tot i que en un parc concret no hi hagi cap bombera, pot ser que n'hi vagi a parar alguna en qualsevol moment. Jo veig que amb aquests aspectes es va millorant.
I si coneguessis una noia que està dubtant, que li ha passat pel cap ser bombera però no ho veu clar, com la convenceries amb 20 segons?
Li diria que és la millor professió del món i que si li agrada ajudar als demés, és on ha d'anar a parar. La satisfacció d'ajudar no té preu.
Per tu, fer-te bombera és la millor decisió de la teva vida?
Sí. Es va tancar una porta quan em van acomiadar, i va ser un disgust molt gran, però se'n va obrir una altra. Però gràcies això he pogut fer aquesta feina. I m'encanta. Si ho arribo a saber, m'hagués presentat abans.