L'any 2004 a Genciana Meneses (Barcelona, 1978) no li feia ni fred ni calor l'ofici del seu tiet: bomber. No coneixia cap dona bombera, no tenia cap referent femení de la professió i no li havia passat pel cap abandonar la seva feina de protètica dental. Quin sentit tenia, però, fer vacances a l'estiu quan ella no volia fer-les? Quin sentit tenia passar-se vuit hores al dia en un laboratori, quan el que en realitat volia era córrer, caminar, escalar o senzillament treballar a l'aire lliure? Un dia tot va canviar, però, i un amic la va convèncer per apuntar-se a una campanya forestal. Disset anys més tard, aquesta bombera de primera del Parc de Rubí feia una petició al conseller d'Interior reclamant un estudi sobre el que representaven els embarassos al Cos de Bombers, sense gaires esperances de rebre resposta. El conseller, però, sí que va respondre, igual com moltes de les seves companyes responen diàriament al grup de Whatsapp que ella va crear fa un parell d'anys, quan fent un bon ús de les noves tecnologies va decidir potenciar la xarxa de dones bomberes amb un xat on hi tenen cabuda les encara massa poques bomberes de la Generalitat de Catalunya.
Ets la quarta dona a la vida que veig vestida de bombera. Ho trobes normal?
No ho trobo normal, però és evident que avui dia és una realitat. De fet, quan passegem pel carrer o anem a un servei, quan els nens ens miren se sorprenen de veure una dona bombera.
I els adults?
També. Una dona portant un camió? Una dona fent un rescat? Una dona apagant foc?
Tampoc tu de petita devies haver vist cap bombera, no?
Jo tenia un tiet que era bomber, a Madrid, però a mi ni em passava pel cap que la seva feina la pogués fer una dona. Per tant, el meu futur no me l'imaginava com a bombera.
Manca de referents femenins, suposo.
Si no veus una dona fent de bombera, suposo que és difícil emmirallar-se en alguna cosa.
Què volies ser de petita?
De joveneta sempre em va cridar l'atenció ser mestra i em plantejava estudiar magisteri infantil, però després vaig pensar a fer INEF, perquè m'agradava molt l'esport i l'escalada. Finalment no va ser possible estudiar la carrera, i vaig acabar estudiant pròtesi dental.
Quin gir de guió inesperat.
Vaig estar treballant de protètica dental gairebé cinc anys, i la feina no em desagradava, però no em proporcionava del tot allò que jo necessitava. Hi va haver un dia força important per decidir-me a fer de bombera: el dia 11 de març de 2004, quan van haver-hi els atemptats de Madrid.
Vas veure dones bomberes treballant en els rescats?
No només això, sinó que jo estava treballant al laboratori, fent pròtesis, i des de la finestra, mentre sentia la TV de fons, veia el pati d'una escola plena de canalla corrent, movent-se, anant amunt i avall. I jo era allà dins, tancada, i em sentia com oprimida, i tenia ganes de sortir, i de córrer, i de moure'm, i sobretot d'ajudar els altres.
Què et mou a plantejar-te fer-te bombera?
Tenia un amic que havia entrat a Bombers feia poc i em va dir: "Genciana, fes-te bombera, és el que estàs buscant". Dit i fet. Vaig deixar la feina, vaig fer la primera campanya forestal i el primer dia ja vaig adonar-me que allò sí que m'omplia. Després vaig estar tres anys preparant l'oposició, fins que vaig entrar.
Un amor a primera vista en tota regla.
És una feina on regna l'imprevist, però l'imprevist entès de forma positiva.
Res a veure amb la monotonia de fer dents.
No saps mai què et trobaràs, per tant res és monòton i cada dia és una aventura diferent. I a més, vetllant per ajudar els altres i treballant sempre en equip.
Quan vas entrar a Bombers hi havia alguna altra dona al Parc?
No, jo era l'única. Però mai no em vaig sentir sola, ja que des del primer dia els companys em van abraçar.
Era un món habilitat per a una dona? O més ben dit, ho és?
No ho era aleshores, i amb prou feines ho és encara ara. També he de dir-te que a mi em preocupava poc, eh; jo vinc del món de l'escalada i sempre he escalat amb homes, per tant haver-los d'avisar que entrava al vestuari i a dutxar-me és una cosa que em molestava poc, per no dir gens. En tots aquests anys mai no ha faltat el respecte dels meus companys davant aquestes petites situacions, sincerament.
Ha millorat el panorama?
Jo he estat deu anys al Parc de Maçanet i les obres d'habilitació del parc les van fer l'any passat, quan va entrar una segona bombera. Sí, ara per fi comencem a veure canvis i sembla que l'administració s'ha posat les piles en els últims anys per revertir la bretxa de gènere al cos, però segueixo pensant que no es pensa en un futur llunyà, sinó en un futur immediat, com qui posa pedaços per salvar el tret en comptes de pensar a deu, vint o trenta anys vista.
Actualment hi ha un 2% de bomberes al cos; si l'any 2050 n'hi hagués un 10% o 20%, què necessitarien els Parcs per estar habilitats per a aquest nombre de dones?
T'ho respondré de la forma més senzilla possible: el mateix que tenen els homes. Un lloc on es puguin canviar, on es puguin dutxar més d'una a la vegada i on, senzillament, puguin gaudir d'intimitat.
A part de millores logístiques, s'ha avançat en les millores estructurals?
Espero que sí, però em temo que no prou. No li desitjo a cap companya l'odissea que vaig viure fa sis anys quan vaig quedar-me embarassada.
Què va passar?
Tal bon punt et quedes embarassada, deixes d'estar operativa i passes a una no operativitat, cosa que implica un canvi d'horari i un canvi d'estructura de vida. Passar de treballar amb guàrdies cada tres dies de 24h a fer un horari d'oficina de 07.00h a 15.00h, per exemple. Hi ha un canvi de feina, però no de logística laboral: en el meu cas, se'm va denegar el trasllat a Mataró, al parc de la ciutat on visc.
No estàs operativa per treballar, però sí per conduir 40km amunt i avall per anar a treballar?
Això és el que jo vaig argumentar. A més, per desgràcia vaig patir un embaràs força complicat, amb un cansament extrem i alguna complicació. Literalment tenia por d'agafar el cotxe per anar a Maçanet i adormir-me a la carretera. Vaig demanar a la regió anar-hi de tardes; m'ho van denegar. Vaig demanar anar a Mataró; també m'ho van denegar. Finalment vaig patir pèrdues i contraccions, i el metge em va donar la baixa, però és clar, vaig haver de lluitar gairebé fins al vuitè mes perquè m'adaptessin del tot el lloc de treball.
Després de parir vas seguir a Mataró?
Sí, durant tres anys. Per sort, després del part l'adaptació laboral a la meva situació personal va resultar efectiva; vaig fer vuit mesos de maternitat ajuntant permisos i vacances, i em vaig reincorporar del 8è mes del meu fill fins que va fer tres anys. Durant tres anys vaig donar pit, per tant vaig seguir tres anys no operativa i treballant a Mataró, on vaig estar comodíssima i fent feines de les quals em sento molt orgullosa, malgrat que no fossin a primera línia de foc.
En total, quatre anys sense estar operativa.
Quatre anys sense estar operativa, per tant, quatre anys sense optar a la formació de Bombers, ja que només pots accedir-hi si estàs operatiu. Més formació és igual a més mèrits, i més mèrits és igual a més punts quan demanes un trasllat. Per tant, no vaig deixar de treballar durant quatre anys, però pel sol fet d'haver tingut un fill vaig perdre l'oportunitat de formar-me i, en definitiva, de tenir uns drets que sí que tenen els altres companys i companyes.
El sostre de vidre famós és això.
A mi me n'havien parlat mil cops, però no va ser fins aleshores que me'n vaig adonar de debò. Per a qualsevol dona treballadora, sigui o no bombera, en el moment de ser mare existeix un sostre de vidre. Econòmicament no, ja que en el nostre cas les tasques són les mateixes i el sou, també. Però una maternitat et canvia la vida, i crec sincerament que a les dones ens la canvia més que als homes, generalment.
Sis anys després, aquesta odissea teva es tornaria a repetir?
Espero que no, ja que depèn de molts factors. Depèn del Parc on estiguis, de la regió on treballis i de mil factors que no depenen de tu. No hi ha una llei o una circular que determini amb pèls i senyals què cal fer, però és un problema més genèric, no només de les bomberes: en la societat que vivim, és poc encoratjador ser dona, voler ser mare i treballar. Potser ens hauríem de plantejar tots, com a societat, què estem fent malament.
La Cecília Egea, primera dona que va entrar al Cos de Bombers l'any 1989, actualment ja jubilada, ens va dir fa uns quants dies que els seus companys només s'havien de preocupar per fer la seva feina, en canvi ella s'havia de preocupar per fer-la i lluitar per poder-la fer. Hi estàs d'acord?
De la mateixa manera que t'acabo d'explicar el meu cas fa sis anys, durant l'embaràs, també t'he de dir que en el meu dia a dia laboral no he de lluitar. Jo personalment, si més no, no em trobo que hagi de demostrar res. Per sort, nosaltres no hem hagut de lidiar amb moltes de les coses que va trobar-se la Cecília fa més de trenta anys.
Has hagut de fer front a masclisme dins la teva feina?
Considero que no. Ni masclisme ni menyspreu. Algun comentari fora de lloc he patit, evidentment, però per sort, a la vida, el temps acaba posant tothom al seu lloc.
Què li diries a una noia jove que vol ser bombera i té dubtes al respecte per por de no tenir cabuda en un món amb molts més homes?
Que no tingui por, ja que una és allò que vulgui ser. Al final, els límits se'ls posa cadascú, i si algú té el somni de ser bombera, ha d'anar a mort a buscar-lo. I sobretot, que potser és un món amb molts més homes que dones, però que és una feina on ens complementem tots: per a mi, la màgia dels bombers rau en el fet que els equips siguin mixtos, ja que cadascú hi aporta la seva part.
Treball en equip.
Diverses visions i punts de vista per a un objectiu en comú: ajudar les persones.