L'any 2000 Carme Romero (Riudoms, 1971) va ser la primera dona del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya a quedar-se embarassada. Una bona nova, per a ella; un imprevist, per al cos: sense protocols previstos per a l'ocasió, va abandonar la primera línia de foc durant un temps per passar a fer feines de despatx. Anys més tard, cansada que a la seva filla tothom li digués que la seva mare tenia una feina diferent, aquesta bombera de primera del Parc de Cambrils que de petita volia ser mestra va escriure La Clàudia i el seu casc de bombera, un conte infantil amb una història que, per desgràcia, sembla encara de ciència-ficció: la d'una nena que, després de visitar un parc de bombers amb l'escola, decideix que no vol ser una princesa a qui salvi cap príncep blau, sinó una bombera que dediqui la seva vida a salvar-ne d'altres.
No només formes part del 2% de dones del Cos de Bombers de la Generalitat, sinó que a més escrius contes amb històries on passa el contrari del que passa sempre. Per què ser dona i ser bombera és contracultural?
Ho deixarà de ser el dia que no em facin entrevistes pel sol fet de ser dona i bombera, però val a dir que en els últims trenta anys hem avançat una mica. Poc, però una mica. Quan vaig entrar al cos encara era més contracultural.
A les pel·lis de superherois el bomber que salva vides mai no és una dona.
Aquest és un dels grans problemes: ens falten models. Ni en tenim ara, ni en teníem a finals dels noranta.
Vas decidir ser bombera sense saber que es podia ser bombera, doncs, com aquell qui diu?
Jo sóc exatleta i en aquella època, fa més de vint-i-cinc anys, treballava d'entrenadora en un club de Reus. La feina m'agradava, però no em feia vibrar, i un dia un company del club que era bomber em va dir: i per què no et presentes a bombera?
I no feia broma, no?
No feia broma, no. I això que quan algú et proposa treure't el carnet de camió, el primer que penses és que t'està aixecant la camisa.
És requisit indispensable per entrar al cos, tenir carnet de camió?
Sí, ho és. Però no em va fer tirar enrere aquest fet, i me'l vaig treure. Tampoc em feien por les proves físiques, ni per descomptat les teòriques. Si mai vaig tenir algun dubte, se'm va dissipar quan aquell estiu vaig presentar-me a la campanya forestal.
Per què?
Perquè va ser tenir el primer contacte amb el món dels bombers i saber que allò era el que a mi m'omplia. M'era igual que fos un món que no estigués habilitat per a dones com jo.
Quan dius per a dones com tu, vols dir per a dones en general, oi?
Sí, esclar. Quan la Gemma i jo vam entrar al Parc de Cambrils, en aquell moment no hi havia ni vestuaris femenins; vam haver d'inventar-nos un sistema rudimentari per poder-nos dutxar amb la intimitat pertinent, posant dos baldons, avisant a la resta que ens anàvem a dutxar i procurant fer-ho tan ràpid com fos possible per molestar el mínim.
Et senties una intrusa? Una rara avis?
En part sí, però per sort la immensa majoria de gent va comprendre perfectament bé la situació des del primer dia. Mai no va haver-hi cap problema, i com a molt alguna vegada algun company feia broma queixant-se que ara ja no podia anar en calçotets pel vestuari, però era sempre amb bona fe.
I la immensa minoria?
Inexistent, de debò. Una vegada, fa molts i molts anys, un bomber em va dir que jo li estava prenent el lloc a un home. Per sort, va ser un cas puntual.
És cansat haver d'argumentar sempre la feina que has triat fer?
Hi ha massa àmbits en els quals, quan dius que ets bombera, no t'entenen. "Bombera? Però deus estar a les oficines, no?". I els dius que no, que tu també apagues focs. "De debò? I tu portes el camió?" I quan els responc que també, se'n fan creus.
Hi ha un gran estigma de masculinitat en la feina de bombera.
Crec que cada vegada és menor, per sort, però quan jo vaig començar era així. De fet, tinc una anècdota curiosa al respecte, que ara l'explico mig rient, però que demostra moltes coses. Quan vaig entrar al Parc de Reus, fa anys, vaig fer-me molt amiga d'un company i un vespre vam quedar per sopar. La seva dona era metgessa del Sant Joan, i es veu que l'endemà va explicar a no sé qui que la nit anterior havia sopat amb una companya del seu marit i que s'havia sorprès de com n'era jo de femenina. "Impossible, segur que és una 'marimacho' de cap a peus", diu que li van dir.
Permet-me explicar-te que durant dotze anys he estat entrenador de futbol sala femení. Algunes persones, més d'un cop, em deien que "el futbol sala femení, ni és futbol sala, ni és femení".
Hi insisteixo, per sort aquests estigmes absurds s'estan diluint. Ara ja no és anormal que les dones fem esport, que les dones estiguem fibrades, que les dones anem al gimnàs o que les dones triomfem en esports on fins fa pocs anys només coneixíem el nom d'homes.
Ets l'única dona al Parc de Cambrils. Et sents sola?
No, de cap manera. Estic sola, però no em sento sola. Amb els companys del Parc som com una família, que és una cosa bàsica en aquesta feina: qualsevol bomber sap que els seus companys ho són tot.
La camaraderia és un valor que no hi entén, de sexes.
És que és precisament això: la feina de bomber és transversal, polivalent i es basa en uns valors que no tenen res a veure amb si ets home o ets dona.
Uns valors sense gènere com poden ser la valentia, el coratge, la solidaritat o l'empatia.
Quan em conviden a fer xerrades a instituts, sempre dic que els oficis no tenen gènere. Penso que els oficis són de persones que tenen les habilitats per fer aquell ofici, siguin homes o dones, siguin persones grasses o primes, altes o baixes, etc.
Quin tant per cent d'importància té el físic, en el món dels bombers?
Evidentment que el físic o la força són importants, igual que la preparació física en si, però tots aquells altres valors més enllà del gènere dels quals parlàvem són igual de bàsics. Pensa, a més, que això del físic és relatiu: un bomber de metre seixanta, prim i esquifit, serà més hàbil per entrar dins un vehicle bolcat. Que hi hagi diferències físiques, entre nosaltres, permet donar més eficàcia a l'execució del servei.
Què li diries a una noia que s'està plantejant fer-se bombera?
Que potser tenim uniformes unisex amb tallatge massa gran, que potser hi ha parcs que es podrien habilitar millor pel que fa a dependències i vestuaris, o que potser ens cal més informació sobre com afrontar els embarassos. Però també, esclar, que potser això canviarà si ella es fa bombera i cada vegada som més. Que no es deixi impressionar per les petites mancances o deficiències que encara existeixen, vaja.
Tu que vas ser la primera bombera del cos a quedar-se embarassada, trobes que s'ha avançat en aquest aspecte?
Hem millorat poc respecte a això, però encara cal reivindicar més. De fet, tenim un grup de Whatsapp amb la majoria de bomberes del país i sovint tractem aquests temes.
I per què aquesta noia jove que es planteja ser bombera hauria de decidir entrar al cos, doncs?
Perquè, si ho fa i li agrada la feina, serà immensament feliç i gaudirà d'una feina gratificant tota la vida. Que lluiti, que estudiï i que s'entreni, que una, quan vol una cosa, ha de tirar endavant i no fer cas dels prejudicis existents.
Tu vas decidir no ser princesa, sinó bombera.
Sí, i és la millor decisió que he pres mai.