Quan surts per fer el viatge a la vegueria Terres de l’Ebre, el primer que has d’assumir és que “allà baix” es troba molt més avall del que t’imaginaves. Tant, que haver de travessar Miami Beach per arribar a la Ribera d’Ebre, tirant AP-7 avall i desvian-te cap a la C-44, fa que molts catalans tinguin la impressió que el trajecte té una durada quasi transoceànica. Alguns, sobretot els gironins, fins i tot necessiten aturar-se a l’Hospitalet de l’Infant afectats per un tràgic jet-lag. En part, és lògic: malgrat que la càmera d'El temps de TV3 a l'Ametlla de Mar és una de les més estimades del país i fa dècades que ens informa de quin temps fa al sud del Principat, en l’arribada a les Terres de l’Ebre és important saber que aquí es viu en un temps i un ritme horari lleugerament diferent al de la resta de Catalunya.
Aquest desajust, que a primer cop d’ull esparvera, permet veure cartells informatius a la porta d'una botiga tancada on es llegeix "Ara torno", sense acabar d'especificar què significa ara, però també arribar en qualsevol moment del dia a un bar i no patir per si et donaran o no dinar, sigui quasi l’hora que sigui. És com si la vida bategués a un ritme ondulant i variable, lent quan és necessari i frenètic quan el destí ho reclama. És a dir, natural. Un ritme marcat per la llum del sol, la temperatura de l’aire o el so dels budells, segurament per això el nom que dota d’identitat aquest racó de món és el d’un riu: perquè les Terres de l’Ebre destil·len la natural vitalitat d’allò que flueix igual que l’aigua.
El pes de la Història fet cicatriu
Una bona manera de superar el jet-lag és remullant-se a Miravet, per bé que el poble és un dels indrets de Catalunya en què qualsevol viatger en el temps, en cas d’arribar-hi, tindria serioses dificultats per endevinar si es troba a l’any 2026, el 1938 o el 1318. Si durant l'estiu hi fas una parada, per exemple, a la zona de bany de l'embarcador és possible coincidir amb desenes de banyistes, molts d'ells acomodats amb cadireta plegable i nevereta de càmping, que emulen la mítica foto dels soldats de la Guerra Civil travessant el riu, però amb un banyador simpàtic de l’H&M i fent-se selfies travessant l’Ebre que després pengen a Instagram amb un text que diu “No passaran”.
En tota la zona és present el pes de la guerra, lògicament, però a Miravet no només és possible assistir a recreacions de la Batalla de l’Ebre en què un lampista de Rasquera aficionat al teatre fa de coronel de l’Exèrcit Popular un matí de diumenge. Al poble, construït als peus del castell, també és possible veure representacions sobre el passat templer de la població i comprar espases, armadures o robes del segle XII a algunes botigues del poble que un dia, afectades pel virus de la carcassonització, van decidir ampliar el negoci i vendre souvenirs medievals al costat de les botifarres, les mandarines o el paper de vàter.
De camí cap a Móra, és fàcil pensar que des dels temps dels ibers fins als nostres dies, la sinuosa forma del riu Ebre sobre el mapa traça el mateix contorn que el pes de la Història té sobre aquest racó de món: una cicatriu que ha anat erosionant, al llarg dels segles, l'acumulació de mil batalles. Abans que els templers campessin per aquestes terres, qui ho van fer durant una pila d'anys van ser els sarraïns, per això Móra d’Ebre deu el seu nom al llatí maura, és a dir, “dels moros”. Al seu temps, el topònim Ebre deriva de la paraula íber, que els experts relacionen amb el protobasc ibaya, que vol dir riu. Per tant, el sintagma riu Ebre és en essència una reiteració, ja que vol dir riu del riu.
2 ribes riu=1 vida²
Móra d’Ebre és en l’àmbit toponímic una autèntica llaminadura pels filòlegs, atès que una part del poble va segregar-se de l’altra fa dos segles i va formar Móra la Nova, que comparteix amb el Camp Nou i la Nova Cançó la curiosa patologia de l’adjectivitis caducae: el risc de posar 'nou' a una cosa que, poc temps després de néixer, ja és vella. Alguns turistes despistats, de fet, quan arriben a Móra la Nova esperen descobrir una smart city plena de bicicletes elèctriques, cases domòtiques o espais verds d’alta sostenibilitat, per això s'enduen una lleugera decepció.
El que s'hi troben, en canvi, és un poble normal i corrent en què la cosa més nova és la pizzeria de la plaça Catalunya que acaba d'obrir un italianot despistat o, a molt estirar, la central d’Applus plena de pagesos passant la ITV amb una Citröen C-15 de l’any de la quica. Si t'atures al bell mig del pont de la N-420 entre les dues Móra i mires a banda i banda, la confusió espai-temps és encara més aguda que amb el jet-lag i és possible veure a un fotimer d'investigadors treballant, absolutament desorientats i al límit de la follia. A totes dues ribes no només hi ha filòlegs discutint si Móra ha de perdre o no l'accent, sinó també arqueòlegs buscant bombes no denotades de la guerra i geògrafs analitzant el cabal del riu.
Sobretot, però, el que és més possible que vegis darrerament són catedràtics de Física plantejant-se si l'Ebre no és pas un riu que té dues ribes, sinó més aviat un riu de dues cares: la visible, de la riba dreta en amunt, es coneix popularment com Catalunya; la invisible, de la riba esquerra en avall, es coneix com "allò d'allà baix". Això explicaria per què tot sembla que estigui fet al quadrat, suposo. Móra d'Ebre, a partir d'ara Móra², són en realitat dues ciutats. L'energia nuclear no té una central a la zona, sinó dues: Vandellòs i Flix, que al seu temps van ser construïdes amb dos reactors cadascuna. I és clar, sabent això, és lògic que el to de veu de la gent, de Riba-roja en avall, sigui el de l'altaveu del mòbil quan li demanes el volum al doble.
La teoria cúbica de la felicitat
La Teoria física de l'Ebre² es confirma si t'atures a la benzinera de l'N-420 que hi ha a la vora del Memorial de les Camposines, un punt estratègic i una cruïlla de camins que des de fa segles connecta el territori litoral i les terres d'interior. Sembla una simple estació de servei, però en realitat és la porta d'entrada a una altra dimensió. A través d'aquesta benzinera ubicada al municipi de La Fatarella es connecten dos mons: el conegut i l'inconegut, el d'avui i el d'ahir, l'artificial i l'autèntic. D'una banda, la Terra baixa de la qual venim la majoria de catalans, materialista i decadent. De l'altra, la Terra Alta de la qual mai no es vol tornar un cop s'ha descobert.
Fer una parada en aquesta benzinera és gairebé obligatori. La nevera del local, si t'hi fixes, veuràs que està repleta d'ampolles de suau, el refresc de cafè que rega totes les sobretaules de la Terra Alta i que té un embalatge tan vintage que l'ampolla, buida i de segona mà, seria més cara al Mercantic de Sant Cugat que no pas plena i nova de trinca en aquesta benzinera. Sabent que els hipsters barcelonins creuen que Berlín o Londres estan més a prop que Batea o Pinell de Brai, el més probable és que encara tardin mil·lennis a descobrir aquesta mena de Coca-Cola sui generis feta a base de cafè, gasosa, sucre i molt d'amor.
Si en compres una ampolla, és possible que el Ramon, el benzinaire, et digui que "lo suau és meleta de romer, però l'altra cosa que no vos perdésseu pas són les nostres aulives i olivades, xeic!". En una sola frase hi ha tants trets característics del dialecte tortosí que si en aquell moment vas corrents al mirall, és possible que se t'hagin tenyit els cabells de blanc i tinguis el rostre d'Antoni Badia i Margarit, però lluny d'espantar-te, el que has de fer és continuar carretera avall, fer una parada a Corbera d'Ebre² -tant al poble vell, destruït, com al nou-, passar Gandesa, amb la monumental cooperativa modernista de Cèsar Martinell a mà esquerra, i enfilar la carretera cap a Bot.
La TV-3531 fa olor d'oliva esclafada i és possiblement una de les carreteres més idíl·liques del sud d'Europa, pròpia d'una dimensió paral·lela com aquesta, a dues hores i mitja de l'IKEA més proper i sense mercadones ni ametllersorigens enlloc. Si agafes la T-334, després d'uns quants revolts lleugerament traïdors arribes al poble que li va canviar la vida a Pablo Picasso: Horta de Sant Joan. El pintor va arribar-hi l'any 1898 per curar-se de l’escarlatina, però durant el tractament no només va descobrir el món rural, les tradicions ancestrals i la llengua catalana, sinó també les muntanyes dels Ports de Beseit que tant acabarien influint en la seva posterior concepció del cubisme. Anys més tard, de fet, en una carta a Apollinaire confessaria que “tot el que sé ho vaig aprendre a Horta”.
La capital [del mig] del món
Si vols, tu també enfilaràs la carretera d'Arnes cap a Tortosa dient que tot el que saps ho has après a Horta, ja que de sobte hauràs comprès que la Teoria física de l'Ebre² és errònia: la mesura per entendre les Terres de l'Ebre no és ben bé l'aplicada a una unitat de mesura de superfície, sinó l'aplicada a una unitat de volum. Per això el cubisme de Picasso és en realitat la pista clau per entendre que les Terres de l'Ebre no són un espai físic de tants metres quadrats, sinó un espai en què la superfície és tan important com allò que l'ocupa. És a dir, el seu volum en metres cúbics.
Quan la C-12 pentina Xerta i el riu torna a fer-se present, el primer que ve al cap és pensar que aquests m³ són només aigua, sobretot quan arribes a Tortosa i llegeixes la monumental frase "lo riu és vida" a una de les ribes de l'Ebre. Passejant per la ciutat, a primer cop d'ull tot sembla tan decadent i de nyigui-nyogui que pots arribar a pensar que l'única cosa viva és, en efecte, l'aigua del riu. El pes de la història a Tortosa és impotent, però la ciutat no acaba de deixar clar si viu al passat o del passat, que no és ben bé el mateix. Al capvespre, la llum dels seus carrers és la de la mel, apegalosa potser a la nostàlgia de quan la ciutat era al segle XVI la tercera més important de la Corona Catalanoaragonesa després de Barcelona i València i de quan, precisament per la seva ubicació a mig camí de les dues, Tortosa senyorejava entre les grans ciutats d'Europa durant el Renaixement.
Ser el segon terme municipal més gran en metres quadrats de l'estat espanyol és important, però de mica en mica, passejant per Tortosa, és fàcil adonar-se ràpidament que l'aigua del riu Ebre és només un tant per cent lleugerament ínfim de tot el volum en m³ que ocupa dins les Terres de l'Ebre. El pes del bisbat de Tortosa són uns quants metres cúbics tant o més rellevants, evidentment, però igual com ho són el castell i el pont penjant d'Amposta, les jotes, els fars de la Banya i el Fangar, els flamencs aletejant les ales en els paisatges quasi marcians dels arrossars del Delta, les cançons de Xarim Aresté, els correbous, les cales paradisíaques i sortosament desconegudes de l'Ampolla i l'Ametlla de Mar, les ampolles de garnatxa blanca dels bons cellers de Batea o, també, els despertadors de tants pescadors sonant ben aviat, de matinada, per endinsar-se al mar i tornar-ne hores després amb la barca plena de peix fresc. Detràs dels productes, els paisatges o les cicatrius de la Història, allò que realment emplena d'una identitat única les Terres de l'Ebre és, per sobre de tot, la seva gent.
No hi ha una millor manera d'acabar aquest llarg viatge, per tant, sinó moltes. Pot ser alçant la mirada i quedant embadocat amb les voltes a les naus de la Catedral de Tortosa, o parant l'orella a la llotja de pescadors de La Ràpita, o esmorzant una clotxa en algun bar de Gandesa, o banyan-te a la platja del Trabucador mentre et preguntes per què mai no es fan anuncis de cervesa aquí "a baix", si resulta que potser la Mediterrània més bella, amb b alta, és aquesta. Potser és aquest el 'misteri' del qual parlava Josep Pla a la seva Guia de Catalunya, quan confessava que tots els catalans ens adonem, quan hi baixem, que en realitat no sabem res de les Terres de l'Ebre. Possiblement sigui cert, ja que no en mesurem bé les proporcions, ni n'entenem el temps, ni molts cops en comprenem les paraules, per això cal anar-hi i assumir que és un univers fluvial on tot és moviment, com el riu, malgrat que sembla que res no es mogui. Potser perquè hi ha territoris que només es poden entendre quan deixes de comptar-ne els quilòmetres i comences a calcular-ne, més aviat, el volum.