Viure a Barcelona s'ha convertit en un veritable desafiament per a molts estrangers. El cost de la vida i els lloguers elevats generen frustració. Reddit s'ha omplert de comentaris sobre el tema. Molts coincideixen: si no guanyes 50.000 euros a l'any, la ciutat és gairebé inaccessible. "És una vergonya", repeteixen molts.
Els perfils que poden permetre's viure aquí són molt concrets. D'una banda, són els que viuen en habitacions llogades o compartides. Altres, la majoria, depenen que la seva família tingui diners, herències o propietats per poder residir sense problemes. També hi ha els qui guanyen salaris alts, sobretot en sectors com la tecnologia o la finances, i poden permetre's un pis propi.
La vida a Barcelona és cada vegada més difícil
Alguns relats a Reddit mostren altres realitats. Una persona viu al pis de la seva mare en el centre, pagant un lloguer simbòlic. D'altres comenten com els seus avis pagaven menys de 20 euros al mes i podien conviure amb familiars. Això evidència que, encara que la ciutat sembla inaccessible, sempre hi ha matisos i excepcions.
No obstant això, la tendència és clara. El mercat immobiliari s'ha desbocat. Els lloguers en barris com Eixample, Gràcia o Poble Nou assoleixen xifres prohibitives per a algú amb salari mitjà. Molts es veuen obligats a mudar-se a ciutats properes com Sabadell, Terrassa o Martorell, a més d'una hora del seu treball. Això converteix la vida quotidiana en un repte logístic i econòmic.
Els sous, en molts casos, no donen per tenir un habitatge digne
Un altre factor és la percepció errònia de la ciutat. Alguns expats arriben amb la idea que Espanya és barata i tots viuen amb pocs diners. La realitat és diferent: el salari mitjà a Espanya s'acosta als 2.000 euros mensuals després d'impostos. Però la mitjana a Barcelona és més baixa, entre 1.750 i 1.850 euros, la qual cosa dificulta llogar un pis a la ciutat sense compartir despeses.
El debat no es limita als ingressos. L'ennobliment ha transformat barris tradicionals en zones d'alt cost, impulsant la pujada de preus i desplaçant residents de sempre. Això genera tensions entre locals i estrangers que busquen integrar-se.
Alguns expats aconsegueixen sobreviure amb ingressos entre 25.000 i 30.000 euros, compartint pis o ajustant les seves despeses. Altres, fins i tot amb sous de 40.000 euros, senten que la ciutat és inviable. Molts opten per convertir-se en nòmades digitals, mudant-se temporalment a altres països d'Europa de l'Est o Àsia per viure sols, estalviar i mantenir certa qualitat de vida.
El consens entre estrangers i locals coincideix: els preus de l'habitatge són una vergonya. Malgrat això, la ciutat manté el seu atractiu: cultura, clima, platges i estil de vida fan que molts continuïn intentant quedar-se. Arribats a aquest punt, la pregunta és evident: com viure de manera digna en una ciutat que sembla dissenyada només per a rics?