L'ala més espanyolista i conservadora de l'Església catòlica viu amb cert desconcert el conclave que comença aquest dimecres al Vaticà. El procés per a escollir el nou papa de Roma d’entre els 133 cardenals, de 71 països diferents, compta amb els vots d'un català i cinc espanyols, després que es confirmés la baixa d’Antonio Cañizares per problemes de salut. L’absència de Cañizares sumada a la de l’arquebisbe emèrit de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha deixat al conservadorisme espanyol sense suport dins la Santa Seu.
No és coincidència. El mandat del Francesc al Vaticà ha provocat un cert gir progressista a l’Església a tot el món. Dels 135 cardenals papables (dos no hi assisteixen per problemes de salut), 108 han estat nomenats per Francesc. La resta per Benet XVI o Joan Pau II. De fet, els tres cardenals de la Conferència Episcopal Espanyola que assistiran al conclave són l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella; l'arquebisbe de Madrid, José Cobo; i l'arquebisbe emèrit de Madrid, Carlos Osoro. Tots tres nomenats per Francesc.
En canvi, Antonio Cañizares, va ser designat per Benet XVI i Rouco Varela per Joan Pau II. Tots dos van participar en el darrer conclave al Vaticà, el 2013. Tant Cañizares com Rouco Varela són dos reconeguts cardenals de l’ala més conservadora de l’Església i s’han declarat en més d’una ocasió contra el dret a decidir de Catalunya.
Rouco Varela: el cardenal de confiança de les elits ultres
Durant la seva etapa com a arquebisbe de Madrid (1984-2014), Rouco Varela, amb el beneplàcit primer de Joan Pau II i després de Benet XVI, va estrènyer llaços amb diversos moviments ultraconservadors com l’Opus Dei, els Legionarios de Cristo, Comunión y Liberación o els Kikos, i va permetre que campessin al seu aire dins la Conferència Episcopal Espanyola. Així, des del Palau Arquebisbal de Madrid, Rouco Varela va servir-se de les elits polítiques i econòmiques més conservadores durant trenta anys per a liderar l’oposició religiosa contra els governs socialistes de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Bé que ho sabia l’arquebisbe emèrit de Madrid, que la bona relació amb aquests moviments li suposaven finançament, contactes empresarials i a les universitats privades i un exèrcit de fanàtics contraris a l’avortament i als matrimonis del mateix sexe.
També és conegut pel seu discurs espanyolista. En una entrevista el 2017 al diari El Mundo Rouco Varela va afirmar que "l'independentisme no es concilia amb la consciència catòlica". El bisbe emèrit de Madrid apel·lava a la unitat de l'Estat a causa de la història cultural i política d'Espanya per argumentar que "cap dels pobles de l'estat espanyol es podrien entendre" sense ella. Sobre la possibilitat d'independència a Catalunya, Rouco Varela, deia que "no pot ser que una part dels ciutadans, d'una part d'un estat legítimament constituït, vulgui trencar unilateralment la unitat de la comunitat política." En aquesta línia, el cardenal afirmava que "no ho han de fer si viuen cristianament", perquè "no pots dir que marxes, que trenques unilateralment amb Espanya perquè estàs trencant un bé molt decisiu per a tu i per als altres".
Antonio Cañizares: espanyolisme, homofòbia i xenofòbia
L’arquebisbe emèrit de València també compta amb una llarga trajectòria dins l’Església catòlica. Cañizares va ser bisbe d’Àvila del 1992 al 1996, arquebisbe de Granada del 1996 al 2002, arquebisbe de Toledo del 2002 al 2008 i arquebisbe de València del 20014 al 2022. També ha sigut vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola en dues etapes (2005-2008 i 2017-2020). És innegable la influència que ha tingut en tots aquests anys Cañizares a l’Església de la geografia espanyola, la qual cosa ha aprofitat com un potent altaveu de la doctrina de la fe catòlica més conservadora.
Ferm defensor dels valors eclesiàstics i de la família tradicional, alertava, ja fos en homilies o conferències, dels perills socials que, segons ell, comporta la ideologia de gènere, els nacionalismes, els refugiats o el que, en alguna ocasió, ha anomenat “l’imperi gay”. Aquest tarannà li ha valgut nombroses polèmiques i denúncies per a incitar a l’odi. L’octubre 2015, en una conferència, es va referir a l’arribada de refugiats com una “invasió d’immigrants” i “el cavall de Troya de les societats europees”.
Políticament, no va amagar mai les seves preferències. El novembre de 2016 va presidir la missa en memòria de l’exalcaldessa de València, Rita Barberà (PP), amb qui va tenir molt bona relació des de la seva arribada a la capital del Túria. Al contrari que amb els partits d’esquerra, de qui va dir que “tendeix a l'oblit de Déu, al secularisme i al laïcisme”, en una entrevista a Las Provincias, el 2021. De la mateixa manera, també han sigut habituals els seus comentaris en defensa de la unitat d’Espanya. En una entrevista a La Razón, el 2017, reconeixia que "els bisbes hauríem d'haver estat més clars davant del sobiranisme" per evitar, així, la "divisió" entre famílies i la "incitació a l'odi". En la mateixa entrevista, Cañizares no va dubtar ni un segon en afirmar que no es pot ser independentista i bon catòlic a la vegada.
Relleu més progressista al conclave
El relleu de Cañizares i Rouco Varela al conclave, l’agafen José Cobo, Joan Josep Omella i Carlos Osoro, amb un altre tarannà. Aquest últim, precisament, va substituir a Rouco Varela a l’arquebisbat de Madrid el 2014. Nomenat pel papa Francesc i d’un perfil més aperturista, el pas d'Ososro per la capital espanyola va destacar pel seu caràcter dialogant i allunyat dels extremismes, no com el seu predecessor. Definit com una persona de tracte proper, carismàtic i humil, defensa una Església “sense cristians de saló” i que “assumeixi els problemes reals que té el món”.
El 2023, un altre canvi al capdavant de l’arquebisbat de Madrid tampoc va agradar a l’ala conservadora de l’Església. El papa Francesc designava com a nou arquebisbe, en substitució d’Osoro (qui acabava de complir 78 anys), a José Cobo. Un home allunyat de la imatge ultraconservadora que, tot i els canvis, encara domina la major part de l’episcopat espanyol. De fet, l’espanyola és una de les esglésies que menys ha treballat per l’obertura en matèria de divorcis, sexualitat o el paper de la dona. De Cobo, de 59 anys, s’ha destacat la seva sensibilitat cap a les minories, els immigrants i la seva atenció a les perifèries. Els seus crítics, en canvi, el van acusar recentment de formar part del pla del govern espanyol per a resignificar el Valle de los Caídos (ara Valle de Cuelgamuros), en ser ell l'interlocutor entre l'Executiu i l'Església. Cobo va llençar pilotes fora, dient que "això és cosa del govern".
L’altre dels cardenals de la Conferència Episcopal Espanyola és l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, qui ha assegurat en una carta dirigida als fidels de Catalunya que “el debat no és entre progressistes i conservadors, sinó que l’objectiu és ser profundament fidels a l’Evangeli”. Tot i tenir un discurs més moderat, també creu que “l’Església no pot deixar de posar al centre a les persones més vulnerables, les que pateixen, els considerats menys importants i als pecadors”.
La llista d’espanyols la completen Ángel Fernández Artime, qui va ser rector major dels Salesians i, actualment, és el proprefecte del dicasteri per a l'Institut de Vida Consagrada i Societats de Vida Apostòlica; l'arquebisbe de Rabat, Cristóbal López; i el bisbe de Còrsega, Francisco Javier Bustillo, tots dos nascuts a l'Estat espanyol.
L’estratègia conservadora
A cop d’ull, el mapa dels 133 cardenals que participen en el conclave no augura un bon presagi per a les opcions més tradicionals de l’Església catòlica. La majoria dels cardenals papables van ser nomenats durant el mandat de Francesc, és a dir, que a priori compten amb un tarannà més aviat progressista. Això, sumat a la falta d’un referent fort pels conservadors fa que es compliquin les opcions que el Vaticà faci un gir ideològic contrari al que va establir el pontífex argentí.
Així, l’ala conservadora ja ha tret la calculadora. La gran esperança ultra és l'arquebisbe de Budapest, Péter Erdő. L’hongarès és un ferm contrari a l'avortament, s'oposa al celibat opcional per als sacerdots i està en contra de l'acceptació de les unions homosexuals, alhora que defensa els valors de l'Europa cristiana. A més, manté una bona relació amb el govern antiimmigració de Viktor Orbán. Però, veient les dificultats d’aglutinar una majoria, podrien estar pensant en sumar esforços per a coronar un candidat amb suficient consens. En aquest sentit, un dels grans favorits a les travesses és l’italià Pietro Parolin. Es tracta d’un home de consens i difícilment encasellable entre progressistes-conservadors.
Tot i això, no significa que els grups de pressió conservadors hagin estat quiets. De fet, tal com explica el diari italià La Stampa, dies abans del Conclave es va produir una cimera a casa del cardenal nord-americà Leo Burke, qui va ser assessor d’Steve Bannon durant el primer mandat de Donald Trump, i ha estat una de les veus més crítiques del mandat de Francesc. Un altre de les puntes de llança contra el gir progressista de l’Església és l’alemany Gherard Ludwig Müller, exprefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, que ja ha escalfat el conclave per les seves crítiques a Francesc i una visió alarmista del que pot succeir si torna a ser escollit un papa del seu perfil lliberal. L’alemany ha arribat a qualificar el pontificat de Francesc com una amenaça a l'ortodòxia i ha advertit sobre el perill d'escollir "un papa heretge".
Amb tot, comença un dels conclaves més polaritzats de les darreres dècades. D'acord amb mitjans italians com el Corriere della Sera, cal tenir present que, a banda de la divisió clàssica entre conservadors i progressistes, estem davant d'una elecció marcada per la multipolaritat que actualment divideix tot el planeta. L'assemblea de cardenals estarà travessada per diferències geogràfiques, culturals i teològiques, i ningú descarta res. Així, doncs, quan el mestre de cerimònies, l’arquebisbe italià Diego Giovanni Ravelli, pronunciï la formula ‘Extra omnes’ (tots fora), per a expulsar de la Capella Sixtina a aquells que no siguin electors, donarà inici al conclave que acabarà amb la fumata blanca.