Cristina Sánchez Miret, doctora en Sociologia i especialista en desigualtat de gènere, adverteix que per combatre la violència masclista cal actuar contra el problema d'arrel i trencar amb els elements de discriminació que pateix la nostra societat. Per Sánchez Miret, iniciatives com la de l'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar carpes durant la festa de la Mercè per denunciar agressions s'haurien de generalitzar. Però, alhora, alerta contra una involució en relació a temes de gènere, en particular, entre les formacions d'esquerra.

En quin estat es troba el tema de la violència masclista?
Que no ens movem d’allà on som. La qüestió és que no se soluciona el problema d’arrel, perquè no l’estem tractant. La violència de gènere és com l’última expressió –o la primera– de com funciona la nostra societat respecte a la relació entre homes i dones.

Què vol dir?
Que malgrat tants anys de polítiques públiques d'igualtat, no hem aconseguit trencar ni els elements bàsics de discriminació de la nostra societat, ni aquelles eines que es fan servir per seguir sotmetent aquells que estan discriminats. No només les dones. Això és el que passa entre homes i dones en el que hem anomenat violència masclista.

Hi ha microviolències, que en cada moment de la vida quotidiana, sobretot en l'activitat professional, et van posant en el teu lloc

De què parlem quan diem violència masclista?
És el resultat de com s'ha construït la idea de mascle en la nostra societat. La idea. No com són els homes, sinó quin paper la societat els permet tenir. En aquest paper, evidentment, no hi ha treure-li la vida a un altre. Però el cert és que no s’ha canviat la idea que qui mana és l’home i ha de tenir poder sobre la dona. Quan es produeix la violència masclista, hi ha una disfunció, hi ha algú que considera: la dona que jo tinc davant no està respectant o contemplant el que la societat em diu en tot moment, que jo sóc el mascle, que jo mano. Aquests són els casos extrems, els casos en què es produeix una mort, però són moltes les violències diàries que arribem a patir totes les dones. Hi ha un nou concepte, que és el de microviolències, és a dir, petits elements que a cada estona, en cada moment de la teva vida quotidiana, sobretot en l’activitat professional, et van posant en el teu lloc.

Reconduir això passa per la pedagogia?
Passa fonamentalment per la pedagogia, però també per una presa de consciència i conèixer les dades. Hi ha una gran quantitat de coneixement científic internacional, perquè a més a més són trets estructurals que es donen a tot el món. S’expressen de manera diferent segons la cultura, però la base és exactament la mateixa. Hem de fer possible que els mestres estiguin preparats, i tinguin els coneixements necessaris per poder fer bé aquesta presa de consciència, i sobretot educant en aquests valors, però també es necessita una presa de consciència de la societat, dels actors socials clau.

I aquesta presa de consciència que reclama en què s’hauria de concretar?
Necessitem estar disposats a dir “jo sóc masclista”. La meva societat m’ha fet masclista, igual que m’ha fet racista. Necessitem, primer, que cadascú pugui analitzar-se i adonar-se que tots som sexistes, fins i tot quan no volem.

L’assassinat és ja el darrer pas, però entremig hi ha altres coses. Les dones són conscients d'aquesta situació? Saben identificar què és violència masclista?
Les dones no ho tenim gens fàcil per diferenciar. Tot allò que hem après en relació a aquest tema no forma part del cos social de coneixement. Tots sabem que fumar és dolent, per exemple. La població ha fet un aprenentatge en aquest sentit. En el del gènere, no. Els patrons tradicionals de repartiment de rols i, sobretot, de comportament, com s'ha de comportar un home o una dona, no han variat. Això sí, després ens escandalitzem que els nois i les noies repeteixen coses que fins i tot semblava que una generació abans havíem neutralitzat. Semblava. Perquè l’únic que havíem fet era dissimular.

Haurien de ser obligatòries [carpes com les instal·lades per l'Ajuntament durant la Mercè per denunciar agressions]

Iniciatives com la de les carpes que va plantar l’Ajuntament de Barcelona per la Mercè per recollir denúncies per agressions masclistes, què li semblen?
Ideal. S’hauria d’estendre, haurien de ser obligatòries en tots aquests tipus de festes. Perquè fins ara hem parlat de dos problemes, però, n’hi ha un altre, la por. Por a veure qui em farà cas, qui no se’n riurà de mi, o com quedaré jo quan expliqui això. La víctima s’acaba considerant com a responsable d'haver propiciat aquella situació –la societat li diu: "tu què hi feies en aquell lloc o a aquella hora..."–.

I en el cas dels Sanfermines, l’atac contra una dona que fins i tot va ser gravat, a què obeeix?
El mecanisme és el mateix. Sempre que hi ha una violació és una qüestió de poder. No només és sexe. És a dir, "jo faig el que vull amb aquella persona". Ho havien planificat, no era la primera vegada, s’havien preparat, amb una amoralitat total, persones suposadament de bé, que deuen tenir una vida normalitzada... A vegades ens agrada lligar-ho amb malaltia mental, amb aquelles persones que estan al marge de la societat per diverses raons, que han fallat des del sistema, l'educació, els seus pares... No, no. Eren persones normals de la nostra societat. El que ens hem de preguntar és com és que en cap moment no es plantegen que no es pot fer. Aquí hi ha la suma de tots els petits elements quotidians que hi ha en aquesta societat, que els han dit: "les dones no valen res, nosaltres tenim dret a fer-les servir com un objecte". Això va des del dia en què no li diuen a ell "para taula" i a la germana sí –el que vol dir que ja hi ha un tracte diferenciat–, fins al dia en què en un acudit sobre una violació ens posem tots a riure.

Tenim un nou tipus de dones que es pensen que no són masclistes i ho són en extrem, i és més, van de feministes

Hi ha dones masclistes?
I tant. I en tenim molts d'exemples, de vegades en llocs molt alts de poder. Perquè han hagut de ser-ho molt també. Perquè per poder pujar, moltes vegades, has de semblar un mascle. No és l'única manera de pujar. Tenim diferents circuits, diferents tipus d'estereotips. La diversitat és normal en una societat. El que no és tan normal és que per aconseguir determinades coses, segons el sexe que siguis, hagis de tenir carreres diferenciades. O se’t demanin coses diferenciades. I clar que som masclistes tots aquells que no n'hem après. Jo, a la que em descuido, sóc masclista. Jo moltes vegades em sorprenc i dic: “veus, això és un tic masclista”. Ara tenim un nou tipus de dones que es pensen que no són masclistes i ho són en extrem, i és més, van de feministes. Sobretot perquè no han entès els mecanismes bàsics. I n’hi ha algunes d’aquestes que ocupen llocs importants a la societat.

Tenim una involució en el tema de gènere que fa feredat i sobretot la veig en l’esquerra

Es pot eliminar la violència contra les dones?
Jo penso que sí. Falta que en prenguem consciència. No obstant, tenim una involució en el tema de gènere que fa feredat i sobretot la veig en l’esquerra, en l’esquerra tradicional. I em fa patir un nou tipus d'esquerra revolucionària que jo crec que no tenen ben après que s’han de llegir els clàssics, deixeu-m’ho dir així.

On veu aquesta involució de l’esquerra?
A la tradicional o a la nova?

Si no és una situació excepcional, jo no portaria mai el meu fill a la feina, això ja ho van fer l'àvia i la besàvia, que sota el teler tenien la criatura

A l’esquerra a la que vostè es refereix...
Hi ha diferència de plantejament. Els partits d’esquerra tradicional, per exemple el PSC i Iniciativa, han treballat molt perquè el gènere estigui representat en les polítiques públiques. Hem fet un desenvolupament de polítiques públiques que és plenament reproductor del paper de la dona com a mare, com a esposa... És a dir, el paper tradicional. Amb ajuda, això sí. Però a més, a banda de no saber ser capaços de veure això i que les polítiques han d’anar cap a una altra banda, estic veient massa dirigents d’aquests partits que són antics, masclistes i retrògrades, a un nivell que no m’hagués imaginat. Perquè, a més a més, no són nous, són els mateixos que els anys vuitanta s’havien posat la camisa rosa i no sé quantes coses més feien.

I la nova esquerra?
Em preocupen certes coses que plantegen els de la nova esquerra. Hi ha una nova mística de la maternitat que em preocupa, sobretot en relació a la feina. Si no és una situació excepcional, jo no portaria mai el meu fill a la feina. Això ja ho van fer, perquè no tenien més opció, la meva àvia i la meva besàvia, que sota el teler tenien la criatura per donar-li de mamar. Resulta que això serà la nostra gran revolució i això em sembla totalment equivocat. Si no entenem quins espais s’han de conservar i quin s’han d’ampliar, ens farem un embolic que acabarem pitjor que hem començat.