Les universitats públiques madrilenyes lluiten per sobreviure. El que fa una dècada semblava una crisi conjuntural s’ha convertit avui en una malaltia crònica que asfixia els campus públics i posa en perill la formació i la investigació a la capital de l'estat espanyol. La Universitat Complutense de Madrid (UCM), la més gran de l'estat amb més de 60.000 estudiants, ha hagut de demanar un crèdit de 34,5 milions d’euros a la mateixa Comunitat de Madrid per poder pagar les nòmines de desembre i la paga extra de Nadal dels seus 11.400 treballadors. Sense aquest préstec, la universitat es veuria incapaç d'abonar els sous.
El govern d’Isabel Díaz Ayuso donarà aquests diners i els presenta com una mostra de “compromís” amb les universitats. Però dins dels campus el relat és ben diferent, ja que consideren no es tracta d’un rescat o préstec generós, sinó de la culminació d’anys d’infrafinançament deliberat per anar enfonsant les universitats públiques madrilenyes. Des de 2010, la UCM rep menys diners per transferències corrents —la partida que serveix per pagar salaris i mantenir serveis bàsics— que fa catorze anys. Mentre la inflació ha pujat un 44%, els fons autonòmics destinats a la universitat pública només han crescut un 5%. “La Comunitat de Madrid ens asfixia econòmicament per tenir l'excusa i intervenir-nos”, assegura el sector universitari.
Universitats enfonsades
A més, les ajudes a la recerca s’han evaporat, les beques d’innovació docent no s’han convocat i els professors associats acumulen mesos de retard en les contractacions. Tal com assegura El País, facultats que abans organitzaven pràctiques al Pirineu ara envien els estudiants a la Casa de Campo amb transport públic. Investigadors que van marxar a l’estranger amb programes europeus esperen encara les ajudes promeses. Mentrestant, els decanats funcionen amb pressupostos retallats un 35% i molts docents destinen part del seu pressupost personal a poder mantenir els experiments o les activitats bàsiques de classe. Durant anys, les universitats han hagut de pagar part dels sous dels seus treballadors amb els diners procedents de les matrícules, com si un ajuntament hagués de pagar la policia amb les multes.
La situació, tanmateix, no és exclusiva de la Complutense. La Universitat Rey Juan Carlos també s’ha vist arrossegada pel dèficit i ha hagut de demanar auxili al govern autonòmic. Altres centres com l’Autònoma, la Politècnica o la d'Alcalá sobreviuen a base d’ajustos, congelacions de contractacions i projectes de recerca aturats.
La solució d'Ayuso: finançament per objectius amb 10 milions a repartir entre sis universitats
Ayuso i el seu equip insisteixen que “estan al costat de les universitats”, però alhora impulsen una nova llei —la Llei d’Ensenyaments Superiors, Universitats i Ciència— que reforçarà la dependència econòmica dels campus respecte a la Comunitat i els sotmetrà a una mena de “finançament per objectius”, un sistema de competició per un fons de només 10 milions anuals que es repartirà entre sis universitats. És a dir, una espècie de concurs per la supervivència que converteix el finançament públic en un premi a la submissió i no en un dret estructural.
Les universitats madrilenyes que un dia van ser un referent d’excel·lència a l'estat espanyol, avui, moltes lluiten per mantenir oberts laboratoris i conservar professors que marxen a altres comunitats o països amb millors condicions. Segons els analistes, si aquesta tendència continua, Madrid pot acabar amb un sector universitari privat potent i subvencionat, i un sector públic esgotat, el que segurament vol Isabel Díaz Ayuso.