L’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC), a Barcelona, continua sent un centre de referència per les seves unitats pioneres, com ara en el tractament de víctimes de tràfic de persones, i també és l’únic a l’Estat espanyol que és donant de teixits de cadàvers a centres hospitalaris públics, que es trasplanten a persones. Un repte de l'institut és atraure professionals potents i de futur, en convertir-se en Unitat Docent, acreditada per part del Ministeri de Sanitat des del 2022, a través de la qual es formen metges MIR (Metge Intern Resident), amb l'oferta, ara ampliada, de quatre places anuals, que inclou formació, treballar i el foment de fer recerca. El director de l’IMLCFC, Eneko Barberia, és l’impulsor de la unitat docent amb l'objectiu de tenir una plantilla el màxim de competent i formada. El Departament de Justícia sufraga la unitat docent forense, que inclou el sou dels metges, fixat per llei, que s’inicia amb uns 1.300 euros mensuals, que puja cada any, i que augmenta (per sort) amb les guàrdies.
Amaia Martínez Suescun, de 29 anys i de Navarra, és —juntament amb Carina i Cristina— la primera metgessa MIR de medicina forense a Catalunya, formació que acabarà al maig. Fins fa quatre anys, l’especialització forense només era teòrica. En aquesta entrevista, Martínez explica a ElNacional.cat la seva experiència en aquest MIR, que farà més pioner encara perquè ara acabarà els darrers dos mesos de la seva formació a l’Institut de Medicina Forense de Washington, en una rotació externa (fora de Catalunya o de l’Estat), tal com permet el currículum. Martínez ens atenen abans de fer la darrera guàrdia, passar el cap de setmana amb la família a Pamplona i volar cap als Estats Units.
Els forenses estan al servei dels jutjats i la Fiscalia. Se’ls coneix més per analitzar cadàvers i determinar la causa d'una mort violenta (a Catalunya es fan unes 4.500 autòpsies a l'any), però sobretot avaluen persones vives i fan informes sobre el seu estat físic i mental, com ara si un acusat té capacitats plenes per poder afrontar un judici o sobre els danys patits per una víctima en una agressió sexual.
És de les primeres metgesses del MIR forense de l’Institut de Medicina Legal i Forense de Catalunya, que està a punt d'acabar. Quin balanç en fa?
Estic supercontenta. És un inici i, com tot, calen millores pels que vinguin darrere. Crec que tothom ha fet un gran treball i s'ha esforçat molt per a l'especialitat, la veritat. Una residència et prepara per al treball del dia a dia.
En aquests quatre anys de formació, el primer any treballen en un hospital i els altres tres, fan rotació en unitats de l’Institut forense. Quina és l'especialitat que li agrada més?
La patologia m'encanta, però haig d'aprendre moltíssim encara, i la psiquiatria també m'agrada molt.
Què fa un resident MIR forense?
La figura de resident és molt diferent: no ets un alumne ja. Això es queda a la universitat. Aquí, en el MIR, és treballar per a formar-te en una especialitat. Nosaltres també ens esforcem molt. És un privilegi perquè no surts de la carrera i apa a treballar. Els residents que estem a l’institut ens esforcem i treballem molt, i tens sempre una figura que és el teu mentor i això dona molta tranquil·litat i aprens molt. També veus moltes maneres de treballar perquè vas treballant amb diferents forenses en diferents àmbits.
En aquest temps, hi ha algun cas que l'hagi colpit o sorprès?
Ara mateix, la veritat, no sabria dir-te’n un. En gairebé tots els casos que fem, veus realitats molt complicades. Això també és una sort: poder veure realitats que al dia a dia de la teva vida no series conscient d'una altra manera.
Què vol dir: situacions de pobresa o de salut mental agreujades?
Sí, bé, veig molta patologia mental, però sobretot són les diferències socials.
Ha hagut d'examinar alguna víctima d'agressió sexual?
Sí, aquests casos ens toquen molt en les guàrdies. Bé, poden ser víctimes d'agressions sexuals o anar a aixecaments de cadàver. Moltes vegades vas a domicili i te n'adones en quines condicions viu molta gent. I crec que això, més que el que estàs valorant en si, és adonar-te una mica d'aquestes realitats que hi ha darrere.
En la seva formació també s’inclouen guàrdies?
Sí, una a la setmana de 24 hores. He estat a la guàrdia de la Ciutat de la Justícia de Barcelona d’incidències i a la de Violències Sexuals. El primer any de residència vaig estar a l’Hospital de Bellvitge, on rotem a diferents especialitats i també fem guàrdies. A partir de resident 2, fem guàrdies del nostre àmbit, com ara psiquiatria forense; a resident 3, patologia forense, i els últims tres mesos és laboratori. També hem fet una estada amb la unitat científica de Mossos d’Esquadra, al Barnahus, i en clínica, fent valoracions de dany corporal. He estat a Santa Coloma, i ara marxaré fora.
Ha atès familiars de víctimes mortals?
Després fer l'autòpsia? Sí. En general, em toca més en les guàrdies perquè anem a l’aixecament de cadàvers, i pots coincidir amb familiars. A vegades hi ha algun familiar que sí que sol·licita venir a parlar amb el forense que ha realitzat l'autòpsia, però és menys freqüent. I aquí sola normalment tampoc he estat, perquè sempre són autòpsies que les he fet amb un altre professional. Enfrontar-me això sola m'ha tocat en alguna ocasió, però no en moltes.
En els aixecaments de cadàvers, porto sempre el full informatiu editat per l’institut. És un moment d'impacte emocional per a la família o les persones properes. Parles amb la família, però, el document els dona una informació per llegir tranquil·lament a casa.
Com es prepara un forense per afrontar morts violentes? O casos colpidors, com ara el dels cinc menors morts a Manlleu?
Bona part de les nostres guàrdies són per morts violentes. Són totes les accidentals, suïcides, homicides, que és el que ens correspondria investigar als jutjats. I després, les que són sospitoses de criminalitat. Això ja fa que siguin situacions bastant complicades. En els primers casos, aprens molt dels adjunts mèdics forenses o companys. Veus com gestiona cadascú diferents situacions i tu vas adaptant la teva manera.
A mi el que em funciona, quan vas a una actuació, en una guàrdia, sigui d'agressió sexual, sigui un aixecament de cadàver, és que tu vas a fer el teu paper com a metge. Al final, hi agafes una distància, no d'una manera no-empàtica, per descomptat, perquè has d’entendre tota la situació, però ho fas des d'un vessant més professional i fas el teu paper. A mi, almenys, és el que m'ajuda a portar aquestes situacions.
De la formació de MIR forense, què canviaria?
De canvis grans, ara no sabria dir-te’n. Crec que és més el rodatge. El canvi que em va tocar a mi, com també a Carina i Cris, és arribar aquí com a figura de resident. Els metges forenses no estaven acostumats a tenir residents i és fer aquest canvi de dir-los: venim aquí, però no som estudiants, som treballadors que ens estem formant. La nostra figura s'ha incorporat en el dia a dia de tots els companys. S'ha normalitzat la nostra figura a l’institut, i cal més rodatge. Abans érem una resident a l'institut a l'any i ara són quatre cada any.
Encara li pregunten per què fa formació als hospitals si només veuen morts?
Sí, sí. Encara ara, però cada cop menys. Al principi, companys d'altres especialitats et deien: ‘Però, si veieu morts, per què us heu de formar en altres coses?’ Després veuen que no és així. L’Institut Forense de Barcelona és un institut gran, i es fan força autòpsies, amb les de comarques, però el volum gran de la nostra feina són les persones vives.
I és més difícil de tractar?
Sí, clar. Al final, el patiment se l'emporten els vius.
Aquesta setmana els metges han fet vaga i una de les reivindicacions és acabar amb els guàrdies de 24 hores, com les que fa vostè com a resident forense. Està d’acord?
Sí, fer guàrdies de 24 hores és excessiu. És un treball dur estar 24 hores treballant. Normalment, a les urgències, el treball del metge de porta no és estar de guàrdia; és que al final són tres torns d'atenció continuada. Treballar en aquestes condicions, al final és que no estàs rendint al 100% i tens una responsabilitat molt gran. Per això, crec que això ho han de lluitar els companys, la veritat.
A Catalunya, l’àmbit de Salut és on hi ha més queixes perquè hi ha pacients que no poden parlar en la seva llengua pròpia, en català, al metge. Què en pensa?
Parlar català em costa; n’estic aprenent. En el treball em costa usar-lo perquè no em sento tan còmoda per fer informes en català. Ara, quan haig de visitar a una persona, no tinc cap problema a fer-ho en català. Però sí que hi ha determinades interaccions em costen encara.
El Col·legi de Metges ha demanat més atenció per als estudiants catalans perquè no es quedin sense places les facultats de Catalunya, i també que cal resoldre que els metges formats no marxin i tornin a les seves comunitats.
La mobilitat entre residents passa a Justícia i a Salut. Depèn molt dels hospitals grans i de la qualitat de vida. És una cosa que cada vegada els futurs aspirants al MIR s'ho plantegen més. Jo crec que l'idioma no és cap problema. Dependrà de les condicions, de l'oferta que li puguis oferir. I després, clar, les prioritats de cadascun.
Ara marxa als Estats Units a completar la formació.
Sí. En les optatives volia fer més de patologia forense i als Estats Units és diferent. Allà els forenses només fan patologia, són patòlegs especialitzats en medicina forense. I em van recomanar l’Institut Forense de Washington. És veritat que això després canviarà en un futur, però aquí encara la part d'histopatologia és menor; en fem molt poquet. Això no seria diferenciar-ho de la histopatologia clínica; seria més centrat en casos violents nostres, però sí que als Estats Units al final són patòlegs. M'agradaria veure altres maneres de treballar i poder aprendre alguna cosa més, que crec que ens manca a nosaltres.
Vol seguir treballant a Catalunya quan acabi la seva formació?
A veure, a mi m'agradaria, però bé, és veritat que la vida dona mil voltes i encara no tinc clar què faré, però sí que aquí estic molt contenta i sí que m'agradaria quedar-m’hi.
Què li diria a un universitari que té dubtes en fer el MIR forense?
L’animaria, la veritat. Crec que és una especialitat que no és per a tothom, però si a la universitat t'ha agradat, t'encantarà l’especialitat. La forma en la qual està pensada la formació durant els anys és molt completa. També hem pogut presenta recerques en congressos, com ara a Vigo i a Santiago.
Per què diu que no és una especialitat per a tothom?
Bé, crec que qualsevol especialitat no la faria tothom, depèn de gustos personals; al final aquí assistència com a tal no en fas. És molt diferent; aquí treballes en els jutjats, tens la figura mèdica, però al final el teu treball és més de fer de pèrit o especialista per als jutjats. Llavors, clar, t'han d'interessar certes coses, però si te la planteges i t'ha agradat l'assignatura, no et penediràs. La veritat.