Les visites a urgències han augmentat entre un 30 i un 50 % des que va començar la pandèmia, el que provoca que aquests serveis es vegin saturats en nombroses ocasions, situació sobre la qual ja advertia la Societat Espanyola de Medicina d'Urgències i Emergències (Semes) a començaments d'aquest any.
Són moltes les raons que al·ludeixen els professionals a l'hora d'explicar les causes d'aquesta situació, des del no-reconeixement de l'especialitat d'Urgències a Espanya -el que influeix en la manca d'urgenològics- fins al col·lapse de l'Atenció Primària (AP) en determinades comunitats autònomes, sempre sense oblidar una qüestió de base en l'origen d'aquesta situació: la mala ocupació dels serveis d'urgències.
Encara que sembla evident que les "Urgències són només per a l'urgent", es contradiu amb la realitat del dia a dia a les sales d'espera d'aquests serveis, ja que moltes de les consultes podrien ser ateses en Atenció Primària o esperar a la cita amb l'especialista. Des de pacients que van a Urgències per evitar l'espera en AP o per no poder anar a aquesta per motius laborals, fins a ajustaments de medicació crònica.
Per evitar que aquestes consultes menors provoquin que les veritables emergències mèdiques no es vegin ateses en el moment oportú, els Serveis d'Urgències fan servir diferents sistemes de triatge. Un dels més habituals, i àmpliament estès a tot Europa és el de Manchester, estructurat en cinc nivells de prioritat que es distribueixen assumint el concepte que l'urgent no sempre és greu i el greu no és sempre urgent.
Dissenyat als anys 90 per professionals dels Serveis d'Urgències dels hospitals de Manchester, fa possible classificar els pacients a partir del grau d'urgència; per a això, el mètode es basa en un senzill mètode en el qual, en funció de la queixa del pacient i unes preguntes ben definides, estandarditzades i jerarquitzades, se li assigna al pacient un nivell de prioritat. El sistema assegura la independència dels resultats de la persona que els realitza i s'ha avalat científicament que la classificació que ofereix es correspon amb la gravetat i necessitat d'atenció urgent o immediata dels malalts que van a les Urgències.
Quins nivells trobem
Dins del Sistema de Mánchester, aquells pacients classificats en el nivell de prioritat 1, serien els "crítics", és a dir, els que requereixen atenció immediata i sense esperes. El següent, considerat "emergència", establiria un temps màxim d'espera bastant breu; mentre que per al nivell 3, "urgència", aquest temps es veu incrementat de manera considerable. Els nivells 4 i 5 són considerats "estàndard" i "no urgent", respectivament, amb temps d'espera que poden assolir diverses hores.
La combinació d'aquest sistema de triatge amb la telemedicina pot permetre desenvolupar alternatives a l'atenció presencial habitual que permetin descongestionar els serveis d'urgències. Això sí, com recentment han recordat des del Col·legi de Metges de Madrid, sempre que existeixi un protocol i una regulació de la videoconsulta. Aquesta afirmació del Col·legi de Metges de Madrid s'ha produït arran de l'aplicació de l'atenció no presencial que aplica la Conselleria madrilenya de Sanitat en alguns dels hospitals públics de la comunitat i que qualifica com "un avenç".
La defensa d'aquest sistema híbrid es basa que la tecnologia permet dotar als serveis d'urgències hospitalàries d'agilitat i eficàcia en orientar-se, precisament, als processos més crònics i de menor emergència, que en suposen fins a dos de cada deu de les atencions d'aquests serveis. D'aquesta manera, els pacients que presenten nivells de prioritat 4 i 5 poden veure resolt el seu cas amb més celeritat, la qual cosa redundaria en el seu grau de satisfacció, a més d'en l'eficiència del sistema.
Entre aquest grup de pacients estarien casos de nàusees sense vòmits, diarrea menor a deu deposicions en dotze hores, mossegades, dolors articulars sense traumatismes, cremades lleus, dubtes sobre visites o consultes prèvies en Urgències; control, seguiment i ajustaments de medicació crònica, pacients joves amb problemes lleus, control de la pauta d'anticoagulació o lesions cutànies aïllades (lleus, com picades, i en les que no es detecta anafilaxi), per exemple.
També són categoritzats amb aquests nivells de prioritat aquells pacients que van a Urgències per sol·licitar proves de laboratori o imatge, així com la derivació a l'especialista o la prescripció en recepta electrònica; sense oblidar aquells la consulta dels quals hauria d'atendre's en AP, però que s'acaba solucionant en urgències perquè el pacient no pot anar al seu metge de família. Exemples d'urgències que aposten per aquest tipus d'entorns "phygital" són hospitals universitaris com el Rei Joan Carles o el Nen Jesús, ambdós a Madrid, el que indica que existeixen ja centres capdavanters que estan incorporant la digitalització en tots els seus serveis, la qual cosa està marcant el camí a seguir, així com contribuint a l'accelerament de la transformació digital del sistema sanitari cap a un mix fisicodigital.