La hiperhidrosi és una afecció que produeix una sudoració excessiva, bé sigui en una àrea específica o per tot el cos. No és greu, però pot resultar molt incòmoda i, en algunes persones, pot resultar traumàtica. Generalment comença en l'adolescència i sol ser més activa a mans, peus, axil·les i els engonals a causa de la seva concentració relativament alta de glàndules sudorípares.
Es pot produir per una patologia concreta com a obesitat, gota, menopausa, un tumor, enverinament per mercuri, diabetis mellitus o hipertiroïdisme (glàndula tiroide hiperactiva), o desenvolupar-se sense tenir una causa aparent, fet que es coneix com a hiperdrosis idiopàtica primària.
En algunes persones, els símptomes són bastant severs, provocant una gran incomoditat i fins i tot problemes d'ansietat, alterant les activitats, les relacions personals, l'autoimatge i el benestar emocional. Existeixen tractaments, però un nombre significatiu de persones no busquen assessorament mèdic, ja sigui per vergonya o per desconeixement.
Normalment, en aquells que la pateixen, els episodis de sudoració excessiva ocorren com a mínim una vegada a la setmana sense una raó clara. De vegades apareix a causa de simples canvis en l'estil de vida i es manifesta en forma d'humitat als palmells de les mans o als peus. A més, poden patir irritacions i dolor a la pell, així com infeccions fúngiques o bacterianes.
La hiperdrosis primària, sense causa aparent, sembla tenir un component genètic. Al principi es pensava que estava relacionada amb l'estat mental i emocional del pacient i que la condició era psicològica i només afectava persones estressades, ansioses o nervioses. Tanmateix, investigacions recents han demostrat que les persones amb hiperhidrosi primària no són més propenses als sentiments d'ansietat, nerviosisme o estrès emocional que la resta de la població quan s'exposen als mateixos factors desencadenants. De fet, és al revés: els sentiments emocionals i mentals que experimenten molts pacients amb hiperhidrosi es deuen a la sudoració excessiva. Els estudis també han demostrat que certs gens juguen un paper en la hiperhidrosi, la qual cosa fa que sembli més probable que pugui heretar-se.
El diagnòstic es realitza, en primer lloc, descartant una afecció subjacent. A continuació s'analitzen els patrons de sudoració: quines parts del cos es veuen afectats, amb quina freqüència ocorren els episodis de sudoració i si la sudoració ocorre durant el son. També se sol realitzar una prova de suor termoreguladora, en la qual s'aplica una pols sensible a la humitat sobre la pell. Quan es produeix sudoració excessiva a temperatura ambient, la pols canvia de color. Després s'exposa al pacient a altes temperatures i humitat en un gabinet de suor, la qual cosa desencadena la sudoració a tot el cos. Quan s'exposen a la calor, les persones que no tenen hiperhidrosi tendeixen a no suar excessivament als palmells de les mans, però els pacients amb hiperhidrosi sí.
Quan es confirma l'afecció, es poden recomanar diferents tractaments com la iontoforesi, que consisteix en el pas d'un feble corrent elèctric cap a les mans i els peus a través de l'aigua. També se sol utilitzar la toxina botulínica, que s'injecta per bloquejar els nervis que desencadenen les glàndules sudorípares. Els medicaments anticolinèrgics inhibeixen la transmissió dels impulsos nerviosos parasimpàtics i la simpatectomía toràcica endoscòpica consisteix en una intervenció quirúrgica que només es recomana en casos greus i en la qual es tallen els nervis que activen les glàndules sudorípares.