Xavier Domènech Sampere (1974) és l'home que l'Ada Colau envia a Madrid amb el permís de Pablo Iglesias. Com que Iglesias i Colau tenen dos egos imponents, era d'esperar que, quan fumessin la pipa de la pau, triarien un cap de cartell que no tingués possibilitats de fer-los ombra. Rosset d'ulls blaus, amb cara de nen tímid i obedient, Domènech parla el castellà amb un accent catalanesc que em transporta a d'altres èpoques. El candidat de En Comú Podem fa pensar en els inicis del PSC, quan Joan Raventós i d'altres socialistes creien en el projecte espanyol i, alhora, en el dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Tot i que Domènech insisteix a parlar de lluita de classes, no té l'expressió bruta, d'envejós o ressentit, que sovint posa en evidència els polítics de l'esquerra o els sindicalistes. Igual que els seus socis de Podemos, també juga a enfrontar els "de dalt" amb els "de baix", però no sembla que vulgui robar-te la cartera ni fer el fatxenda amb els diners dels altres, probablement perquè mai no li ha faltat ni l'amor ni els quartos i perquè Sabadell té una tradició obrera més civilitzada que la resta del país. En tot cas, el seu estil de guant blanc recorda el PSC dels néts de la Lliga que es van vendre al PSOE, i també a les esquerres intel·lectualoides de primers del segle XX que van empènyer Catalunya a la Guerra Civil amb la seva mania d'entendre's amb la resta de pobles peninsulars sense trencar amb Madrid.
Domènech forma part d'una elit d'acadèmics que volen substituir la vella oligarquia monàrquica espanyola amb la formació adquirida a les aulesDomènech és historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat diverses obres sobre l'esquerra antifranquista i, durant el tripartit, va portar temes relacionats amb la memòria històrica. Una de les coses que ha fet, com a comissionat dels Programes de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona, ha sigut retirar el bust de Joan Carles I del saló de plens del consistori. Domènech ha explicat que el relat històric té un paper decisiu en les transformacions polítiques i socials. En un vídeo de promoció del seu partit es diu que concep l'activisme social i la tasca d'historiador com dos camps inseparables. Ja se sap que quan això ho insinua un historiador de tendència nacionalista se l'acusa de fer propaganda, però si ho diu un estudiós de sensibilitat marxista tothom entén que fa pura ciència. En realitat, el que passa és que l'esquerra marxista no posa l'Estat espanyol en perill i per tant Madrid és més tolerant amb les seves impostures i performances.
Domènech és un dels homes de confiança de la Colau, i el seu partit té moltes possibilitats de convertir-se en el grup català més nombrós al Congrés, amb tot el que això significa d'influència i de lobbisme, i de pèrdua d'influència del món convergent. Colau és molta Colau i el 27S va deixar clar als podemites de Madrid que Catalunya és seva i que no pensa caure en el sucursalisme que ha matat el PSC –si més no, a la primera–.
El cap de llista d'ECP té bona relació amb Pablo Iglesias i amb Íñigo Errejón i forma part d'aquesta elit d'acadèmics que volen substituir la vella oligarquia monàrquica, que fa més de quatre segles que controla l'Estat espanyol, amb la formació teòrica que han adquirit a les aules. Si el discurs de l'independentisme no hagués quedat reduït al pensament tribal, segurament els socis catalans de Podemos tindrien poques possibilitats de guanyar a Catalunya. Però esclar: si el pujolisme ha sigut el discurs consentit de la política autonòmica, el marxista ho ha estat de la universitat catalana.
Així, mentre l'independentisme somreia i es folkloritzava, els fills del PSC envernissaven el seu relat de modernitat i cosmopolitisme. Per això tenim aquesta sensació d'estar vivint el dia de la marmota, i un partit de monges laiques i de professors d'universitat amb pírcings a l'orella ha acabat per controlar l'Ajuntament de Barcelona.
Fotos: Sergi Alcàzar