Una setmana després de ser reelegit president d’Òmnium Cultural fins al 2030, Xavier Antich afronta un nou mandat amb la voluntat de consolidar la fortalesa d’una entitat que ha crescut de manera sostinguda en els darrers anys i que s’ha erigit en un dels principals motors de la societat civil catalana. La seva reelecció, avalada per més de 10.000 socis en el marc de l’Assemblea General Ordinària celebrada a Barcelona, reforça una etapa marcada per la renovació interna i la redefinició estratègica sota el concepte de construcció nacional. En el discurs de continuïtat, Antich va advertir de l’inici d’un “cicle electoral diabòlic” i va instar l’entitat a estar més preparada per avançar en les aspiracions nacionals. Amb la llengua, la cultura, la cohesió social i la vertebració del país com a eixos centrals, el president d’Òmnium reivindica el paper de l’organització com a generadora de consensos i com a actor clau en la defensa dels drets col·lectius. En aquesta entrevista, analitza els reptes del nou mandat i el context polític que haurà de condicionar l’acció de l’entitat en els pròxims anys, a més de les reivindicacions per la llengua catalana en la visita del papa Lleó XIV.
Quins objectius es marca durant aquest nou mandat de quatre anys?
L'objectiu és preservar-ne la continuïtat del que hem fet. Durant aquests primers quatre anys hem intentat, sobretot, preservar la fortalesa de l’entitat, que ha triplicat la seva base social des del 2017. Hem aplicat la renovació de lideratges que vam prometre, començant per la junta que està completament renovada. De les trenta persones, només una estava a la junta directiva de l’octubre del 2017 després d’haver reenfocat i redefinit l’estratègia de l’entitat al voltant de la construcció nacional. Els objectius d’aquest mandat que comença es despleguen en els deu compromisos que hem assumit, que van des de la feina, la llengua a l’escola, la cultura, la cohesió social, fins a la vertebració de la societat civil o avançar en termes nacionals cap al que hauria de ser abordar el conflicte polític amb Espanya.
Vostè, en el seu discurs de reelecció el cap de setmana passat, va demanar d’avançar en les aspiracions nacionals de cara al nou cicle electoral que ve, que són les eleccions municipals i espanyoles. Com es fa això tenint un Govern que li costa anar en aquesta direcció?
En el marc d’acció d’Òmnium, els Països Catalans, no podem oblidar de tenir dos ulls en dos àmbits: els moviments internacionals i els parlamentaris de l’Estat espanyol. El 2027 s’obre un cicle electoral en què poden passar moltes coses, sigui en l’àmbit municipal o les generals a l’Estat. Hi ha dos escenaris: que es reedités les majories parlamentàries actuals amb un govern del PSOE feble i fràgil, aliat amb les esquerres espanyoles, però condicionat per moviments sobiranistes o independentistes de la resta de l’Estat; o que caigui l’actual majoria i es configurés un govern de dreta i d’extrema dreta, de PP i Vox. El primer estadísticament no sembla que sigui possible, però està a sobre la taula. Els dos escenaris demanen dues respostes diferents. Si es reedités l’actual majoria, que és un govern molt poc sensible a les aspiracions nacionals de Catalunya, del que es tractaria és, si depèn dels vots de les majories de la resta de l’Estat, d'aconseguir que estiguessin sobre la taula uns condicionants que permetin avançar en termes nacionals.
Aquesta legislatura s’ha aconseguit arrencar l’amnistia, que tothom pensava que seria impossible, començant pel PSOE. Això tanca la carpeta repressiva el procés, encara que hi hagi molts casos pendents d’aplicació i això és una altra batalla. Ara toca abordar com canalitzar el conflicte polític, perquè hi ha una gran majoria a Catalunya, un 80%, que creu que aquest poble té dret a decidir democràticament el seu futur. En el cas que es configuri una majoria PP-Vox, ja sabem el que voldrien fer perquè ho estan fent al País Valencià a les Illes. Són dues formacions antidemocràtiques i anticatalanes. Caldria articular una resposta de país molt contundent perquè no retrocedíssim en termes d’autogovern i aprofitar aquesta conjuntura per crear majories sobiranistes o independentistes.
Creu que és ciència-ficció parlar d’un govern en solitari del PP amb el suport de Junts i el PNB?
Jo diria que ara mateix és ciència-ficció pura dura, sí.
Tot i que ve un nou cicle electoral, les catalanes encara queden lluny. És possible avançar en aspiracions nacionals amb l'actual govern del president Illa?
Hauria de ser possible. Jo crec que ara el país ja no està en les dialèctiques del tot o res. Per tant, amb l’actual composició parlamentària, del que es tracta és que totes aquelles formacions polítiques que estan convençudes que aquest país encara té moltíssim camí per recórrer en termes nacionals, que s’utilitzi la força parlamentària que tenen a l’hora de condicionar el Govern per avançar i impedir que el Govern retrocedís. Creiem que la fragmentació del Parlament permet l'ús de forces amb combinatòries variables. Nosaltres sempre hem estat partidaris que els independentistes han d’estar en tots els llocs on hi ha disputa del poder i el Parlament és un d’aquests.
De les trenta persones a l'actual junta d'Òmnium, només una estava a la junta directiva de l’octubre del 2017
ERC condiciona el Govern de la Generalitat. Junts i ERC condicionen la legislatura espanyola. Ho han fet prou bé tots dos en aconseguir aspiracions nacionals?
Nosaltres sempre som molt respectuosos respecte de les estratègies dels partits, perquè Òmnium no ho som, som una organització de la societat civil. L’objectiu que ens pertoca és vertebrar socialment grans consensos al voltant d’allò que constitueixen els pilars de treball d’Òmnium, que és la cultura del país. Pertoca als partits decidir com es tradueix políticament i en quina forma operen. Tenim una llengua en situació d'emergència lingüística. La llengua no només és la columna vertebral de la nació, sinó que és el principal instrument de cohesió social del país. Hem posat totes les energies a vertebrar uns grandíssims consensos al voltant de la llengua i que ara mateix estan per sobre del 80% del país.
Parlava de les aspiracions nacionals de Catalunya, d’avançar en aquest aspecte. Tot i això, no s’ha aplicat del tot la llei d’amnistia, l’oficialitat del català a la UE està guardada en un calaix, els traspassos de competències com la immigració va quedar rebutjat pel Congrés espanyol. Està costant molt, no?
Està costant molt. Tots els exemples que ha posat han estat objectius fixats per les diferents formacions polítiques i en les seves negociacions. Està costant molt perquè a ningú no se li escapa el tint i el color polític del partit que actualment governa la Generalitat i l’Estat. Treballar per la llengua és treballar per la nació i hem posat el focus en una qüestió que ens semblava absolutament rellevant. Hem centrat els esforços en això en els darrers dos anys: aquest país no estava garantint l’accés al coneixement del català de tota la població de catalans. Aquí és on hem fet tots els esforços, perquè veiem que el país començava a entrar en situació de risc de fractura social. En aquests dos anys s’ha avançat moltíssim. Veníem de llistes d’espera de gent que vol aprendre el català i estem pràcticament en l’horitzó de poder tancar el 2026 sense llistes d’espera. S’ha multiplicat l’oferta de cursos, hi ha grups de conversa amb nous parlants arreu del país i això és una pota essencial i fonamental de la construcció nacional. Si perdem la llengua, perdem el país. Treballar per la llengua és treballar per la idea d’un sol poble i l’accés a la catalanitat de persones que venen a Catalunya d’arreu del món.
El principal element de relació de vostès i el Govern és el Pacte Nacional per la Llengua. Recentment, ha fet un any i vostès veuen insuficient la implementació del pacte en l’escola, l’esport i l’empresa. Què demanen, concretament?
En aquest primer any havíem posat l'èmfasi en l'accés al coneixement del català i això camina bé, tot i que falta continuar insistint. En aquest segon any, cal obrir carpetes que ben just estan insinuades. Una és la presència del català a l’escola: és un fet que el català ara mateix no és la llengua vehicular de l’escola. Totes les normatives són prou clares perquè ho sigui. Cal garantir no només el coneixement del català al final de l’escolarització, sinó que cal garantir que les classes, la relació entre docents i estudiants, els treballs, o el lleure sigui en català. També afecta les extraescolars. Un altre àmbit és el de fomentar i promoure l’ús de la llengua catalana en l’àmbit laboral, perquè ara mateix encara no s’ha fet res. Hi ha el Consorci de Formació Contínua, que és el que permet la formació dels treballadors en horari laboral i preveu formacions específiques. Depèn de les feines, però fins i tot preveu l’aprenentatge de llengües estrangeres. Ningú s’havia preocupat pel Consorci de Formació Contínua. Hem estat parlant amb el Govern, amb les principals organitzacions empresarials i patronals i amb els principals sindicats i hi ha un acord que aquest meló cal començar a aterrar-lo.
La tercera pota és el coneixement de la llengua catalana a l’esport, que és el principal àmbit de socialització d’infants i joves. És un àmbit amable, a diferència de l’escola. Crear la sensació que el català és la llengua dels deures, els exàmens i treballs no ajuda massa. Ha de ser possible que el català sigui la llengua en les activitats d’infants i joves. Òmnium, amb UFEC, hem posat sobre la taula una macroenquesta d’usos lingüístics en el món de l’esport. Són 70 federacions de més de 700.00 esportistes federats.
El fet que el català a l’empresa, a l’escola i a l’esport no depengui exclusivament de la Conselleria de Política Lingüística creu que dificulta la implementació de les mesures? Cada una té la seva pròpia conselleria…
Afegim-hi la salut i el comerç i tot allò que afecta l’atenció pública. El gran repte d’ara és que no només la Conselleria de Política Lingüística tingui el foment de la llengua com a prioritat, sinó tot el Govern. I de manera molt especial aquelles conselleries que tenen responsabilitats directes amb tot el sistema educatiu, el món labora, l’esport, salut o el comerç.
Si durant aquest any no s’avança en aquests tres àmbits, es marca en alguna data límit per prendre alguna decisió?
Des d'Òmnium no només som gent constructiva de mena, sinó que no contemplem cap escenari que no sigui el que s'avanci en totes aquestes carpetes. De fet, les converses en l'àmbit del món laboral estan prou avançades perquè entre el que queda de 2026 i el 2027 es puguin materialitzar en mesures concretes. Esperem també poder-ho fer en el món de l’esport i l’escola, que per nosaltres és la gran prioritat d’aquest segon any.
Creu que l’àmbit escolar està una mica a les palpentes en espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la immersió?
És possible, però nosaltres sempre hem dit que no podem esperar, ni nosaltres, ni la societat, ni el Govern, ni el país, el que decideixin els jutges, perquè aquesta és una anomalia monumental. Hi ha moltes coses a fer independentment del que els tribunals decideixin respecte de les lleis que es van aprovar al Parlament. Es va aprovar el 2022, fa quatre anys, i és veritat que hi ha l’amenaça pendent, però el país ha d’avançar. Part de l’estratègia jurídica d’algunes de les altres judicatures de l’Estat és bloquejar el país, com ho hem vist amb l’amnistia o les lleis educatives. La vida avança, i per tant el país no pot estar ni aturat ni pendent del que pugui dir una sentència del Tribunal Constitucional. Si té la temptació de rebentar i petar-se el model d'escola catalana, no només Òmnium o la comunitat educativa, sinó que el país sortirà en tromba, perquè és absolutament intolerable.
Treballar per la llengua és treballar per la nació.
Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha rebutjat les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Concretament, en el cas de la Conselleria de Política Lingüística, passa de 85 milions a 126 milions d'euros. Creu que és suficient?
En el cas de la Política Lingüística, si agafem una mica l'històric, en els anys de la pandèmia no arribaven als 30 milions d’euros. Estem parlant d’un avenç pressupostari molt substancial. En el darrer any ja estava en 60 milions d’euros i amb el president Aragonès havia estat vorejant una mica per sobre dels 50. És un bon senyal, perquè si no hi ha dotació pressupostària, les intencions polítiques sempre són buides i inaplicables. Evidentment, encara no és suficient.
Una de les inversions més destacades i més noves és un acord del Govern amb ERC per l’impuls dels continguts audiovisuals en català a les xarxes socials amb 50 milions d'euros distribuïts en tres anys. Ho veu positiu això?
Molt positiu. Per a Òmnium ha estat una de les grans batalles. On es lluita el futur, la supervivència, la fortalesa de la llengua és l’àmbit digital. Participem com a membres d’Accent Obert, que és qui lidera aquesta estratègia i és una batalla essencial. Fa 5 o 10 anys enrere no hi havia creadors de continguts digitals en català. En el només darrer any, del 2025 al 2024, han crescut en un 75%. És una barbaritat. No només n’hi ha a Catalunya, sinó a tots els Països Catalans i sintonitzen molt amb la gent jove. Avui és evident que TV3 no és el canal de consum cultural prioritari per als menors de trenta anys i, per tant, el suport a aquestes iniciatives és essencial. Òmnium va posar en marxa una iniciativa conjunta amb molts agents, que es deia La Fera, fa uns vuit anys, que era com un espai en què es trobaven els creadors de contingut en català d'aleshores. Era un espai desmembrat i sense públic i avui som en una altra galàxia.
La setmana que ve, ve el papa Lleó XIV a Catalunya i visita la Sagrada Família, visita Montserrat, Brians… Un dels temes més polèmics aquesta setmana ha estat l'ús del català en els actes, com en la benedicció de la torre de Jesús. Veu suficient que el Papa utilitzi la llengua en “algunes paraules” tal com va dir l’arquebisbe Omella?
De cap manera. Semblen més unes declaracions gairebé ofensives per una llengua com la catalana, que és la pròpia del país, que visitarà el Papa. Des d’Òmnium fa un mes que van començar a treballar de forma molt discreta amb l’ANC en aquesta visita. La primera reunió la vam tenir a primers de maig amb l’objectiu de garantir que la llengua catalana tingui el tracte que ha de ser lògic i legítim. S’han desplegat moltes coses abans que aquesta setmana esclatés la polèmica. Per a nosaltres, la llengua catalana, en tots els actes, també els litúrgics amb la benedicció de la creu que ha de ser corona de la Sagrada Família, ha de tenir el reconeixement com a llengua pròpia. No una llengua usada amb algunes frases allà on es vulgui.
Quin paper hauria de tenir el català? És a dir, hauria de tenir més protagonisme que el castellà?
Sense cap mena de dubte, la llengua pròpia de Catalunya és el català i això s’ha de reconèixer en una visita que té tanta importància com aquesta. L’Església catalana ha jugat un paper importantíssim en la preservació, el foment i la difusió de la llengua des del franquisme. No només la comunitat catòlica, sinó tot el país no entendria una deserció del màxim responsable de l’Església fent un menyspreu a allò que ja han dit els bisbes de Girona, Lleida o l’arquebisbe de Tarragona, que també presideix la Conferència Tarraconense.
L’arquebisbe Omella va assegurar que hi ha gent que “li agrada crear polèmiques i que li agrada encendre fogueres on no n’hi ha”... Què l’hi sembla, també, que s’hagi denegat posar la senyera a la façana de la Sagrada Família?
Les declaracions de l’arquebisbe Omella van ser molt desafortunades. Que s’hagi denegat posar una senyera, que és la bandera d’un país, com a forma de benvinguda em sembla una falta de sensibilitat i de tacte. La petició la vam fer nosaltres per carta formalment amb el president de l’ANC, Josep Vila, i el president de la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat, Joan Maluquer. Ho vam fer de forma molt discreta i vam rebre una resposta de rebuig. Demostra molt poc tracte i molt poca sensibilitat per un gran consens social de país. Estem parlant de la bandera del país i no una bandera de part. I també demostra una ignorància sobirana respecte de l’arquitecte de la Sagrada Família i el sentit d’aquest monument.
El Govern de la Generalitat ha estat prou contundent?
No coneixem amb massa detall quines han estat les seves gestions i en quin sentit. Per part meva, seria una frivolitat opinar. El que sí que haurem de valorar és a veure com cristal·litzen totes les negociacions que ens consta i que s’estan fent en l’àmbit diplomàtic i dins la mateixa comunitat catòlica.
Barcelona no és només una ciutat, és la capital d'un país i cal visibilitzar el seu caràcter nacional.
Creu que el principal problema és l’arquebisbe Omella?
Tot apunta que sí, si hem de fer cas i valorar les declaracions públiques. Només cal escoltar declaracions com les del bisbe de Girona i l’arquebisbe de Tarragona, que van en un sentit radicalment diferent.
Vostès han convocat una campanya per rebre estelades a la Sagrada Família, concretament el dia 10 a les 18h. Què es busca amb això?
Com que hi ha la negativa a rebre el Papa amb la bandera catalana a la Sagrada Família, hem optat per visibilitzar alguna cosa que en totes les nostres gestions i cartes hem fet visible, que és el reconeixement i la visibilització de la identitat d’un poble que sembla que tots els actes apuntaven més aviat a diluir-la. La llengua catalana no va sola, la demanda d'un tractament digne per a la llengua catalana és una exigència de reconeixement a la identitat del país i fins i tot a les mateixes conviccions de l'arquitecte la Sagrada Família. Catalunya existeix, el Papa ve a Catalunya, Catalunya és una realitat nacional diferent de la d’Espanya. Barcelona no és només una ciutat, és la capital d'un país i cal visibilitzar el seu caràcter nacional.
Si finalment, el català no és protagonista en els actes del Papa, com se l’ha de rebre? El president Puigdemont demanava que “se sentissin les veus i els xiulets de protesta contra el renaixement del catolicisme franquista opressor de minories i còmplice de crims contra la humanitat”...
Com que estem molt compromesos amb el que passi, s'entendrà que esperarem a veure com es modifica i com acaba quedant tot allò pel qual bona part del país està fent una gran pressió. Aleshores, decidirem en els últims moments, quan tinguem certesa.
Ha complert els objectius del primer mandat?
Els tres fonamentals que ens vam fixar els hem acomplert. El primer era, dit de manera molt simple, aguantar la casa i preservar la fortalesa de l'entitat, i ho hem aconseguit fer. Hem tancat l’assemblea amb un balanç constatat per sobre de 150.000 socis. No només no hi ha una organització cívico-cultural al país amb aquesta base social, sinó que no hi ha cap altra entitat a Europa. D'altra banda, hem desplegat la fortalesa en l'àmbit territorial: tenim ja 53 seus, que doblen les que teníem fa només uns anys. En aquest espai pràcticament de desmembrament, deserció, desànim i desmobilització, Òmnium continua liderant la societat civil catalana amb aquesta fortalesa.
El segon era la renovació de lideratges, que ens havíem compromès des del primer moment a fer. Part del nostre diagnòstic per sortir del cicle postprocés implicava saviesa nova, neurones fresques, gent que no portés acumulades les ferides dels anys del procés. I també en aquest sentit ho hem aplicat, no només a la Junta Directiva, sinó al gruix de les 52 presidències territorials de l'entitat. I el tercer era fer un reset estratègic: adaptar l'estratègia de l’entitat al moment que actualment viu el país. També ho hem fet amb la construcció nacional, posant la llengua al capdavant de les nostres accions, al costat del treball per la cultura, pels drets civils i polítics, en l’àmbit internacional i amb els Països Catalans.
Què és, potser, el que li ha faltat? O què té una espineta de no haver aconseguit?
No haver aconseguit redreçar l'actitud en l'àmbit dels partits polítics independentistes, amb la possibilitat de generar acords polítics. Des d'Òmnium creiem que ara mateix això és part dels problemes que té el moviment: que, encara que existeixen grans consensos en l'àmbit social, no acaben de tenir del tot la seva traducció política. I assumim la part de responsabilitat que tenim, ja que nosaltres sempre diem que som constructors de consensos, vertebradors d'acords transversals, i en això hem de confessar que no ens n'hem sortit del tot en les qüestions més importants.
Ajudaria una renovació als partits tal com han fet vostès?
Segurament. Sobretot també a l’assumpció que no hi ha ningú en aquest país que pugui salvar-lo sol. Estem en uns escenaris que són propis de les democràcies liberals, que són molt fragmentats. Es pot apostar per la polarització o es pot apostar per la consecució de consensos. A Òmnium som constructors de consensos, perquè el que volem és avançar. Creiem que les altres vies són prou estèrils.