Va ser correcta l’estratègia dels polítics catalans i dels moviments socials per fer front a la repressió de l’Estat espanyol a l’1-O? El “desafiament” del procés d’independència de Catalunya i la resposta del govern espanyol han estat analitzats recentment en l'àmbit universitari. En concret, en el III Congrés Internacional sobre la Història de la Presó i les Institucions Punitives, celebrat a la Universitat Pública de Navarra (Iruñea) aquest gener, on hi van participar historiadors, sociòlegs i professionals del dret d’arreu de l’Estat espanyol i de països com ara Portugal i els EUA. El professor d’Història de Catalunya de la Universitat de Lleida, Carlos Ordás García, ha estat qui ha aportat el debat sobre el fenomen català amb la ponència De la ’mort civil’ dels insubmisos a l'empresonament d'independentistes catalans. Una reflexió comparativa de la repressió estatal als moviments socials.
El Grup d’Estudis de Història de la Presó y les Institucions Punitives, organitzador del congrés, sosté que l’objectiu és “crear un marc per a la reflexió assossegada i col·lectiva en el qual puguem compartir les últimes recerques dutes a terme entorn de la presó i les institucions punitives, tant en perspectiva històrica com en relació a la situació més recent, amb les preocupants retallades de drets i garanties que s'observen a nivell mundial des dels inicis del segle”. Hi va haver una vintena de taules de debat, amb una desena de ponents cada una. En una d’elles, va participar l’exconsellera de Justícia, Gemma Ubasart (UdG-Université Lumière-Lyon 2, Francia) que juntament amb Eduardo Santos Itoiz (UPNA/NUP) va presentar la ponència (comunicació, es diuen l’àmbit acàdemic) Víctimas y sistema penal. Explorando marcos garantistas y restaurativos.
“L’Estat sempre reprimirà”
Carlos Ordás ha explicat a ElNacional.cat que en el debat acadèmic els experts van coincidir a afirmar que s’evidencia que “les democràcies no són tan amables”, com ho demostrat la llei mordassa -imposada pel govern espanyol del PP el 2015 i que el del PSOE encara no ha derogat, tot i les promeses-, amb la qual s'ha sancionat a milers de ciutadans i ha limitat els seus drets fonamentals de llibertat d’expressió, reunió i protesta.
L'historiador hi precisa que s’ha de partir de la hipòtesis que “l’Estat sempre reprimirà” i que la seva resposta dependrà del context polític, social i històric de cada moment, mentre que la resposta dels moviments socials ha de ser “pedagògica i sostinguda en el temps”. Hi afegeix que actualment, la repressió forma part del sistema, i que quan un Estat se'l considera feble i és qüestionat, “hi ha un auge de l’extrema dreta i el patriotisme, com l’actual, que no ajuda” a reduir les mesures de control social.
Dos objectius diferents
En el seu treball, Carlos Ordás -comissari de la recent exposició sobre Xirinacs a la presó Model- hi evidencia els objectius diferents dels dos moviments. Hi exposa que “la campanya d'insubmissió s'inscriu en un cicle de mobilització antimilitarista vinculat al moviment per la pau, mentre que el procés català qüestiona de manera directa un dels pilars de l'anomenat Règim del 78: la unitat de la nació espanyola i la distribució territorial del poder. En el primer cas, l'eix central és el model de defensa i el servei militar obligatori; en el segon, l'encaix territorial i la sobirania política”.
Ordás conclou que el moviment independentista no es va preparar prou per aguantar l’envestida de l’Estat espanyol, tal com va fer el moviment insubmís que va aconseguir que finalment a Espanya es deroguessin les sancions penals i econòmiques als joves que no volien fer el servei militar ni la Prestació Social Substitutòria (PSS). “En el cas del procés, la repressió no va ser assumida de manera central com a part de l'estratègia dels principals actors polítics i institucionals”, hi assegura l’historiador.
Això no obstant, nou presos polítics independentistes van estar fins a tres anys tancats a la presó, abans de ser indultats de les elevades penes imposades pel Tribunal Suprem; la major fins a 13 anys. Amb la llei d'Aministia, aprovada l'estiu del 2024, prop de mig centenar d'activites i policies són perdonats de les elevades penes de presó reclamades, mentre els líders polítics encara esperen que s'arxivi la seva inhabilitació a càrrec públic, que el Suprem no els vol aplicar. El president Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluis Puig continuen a l'exili des de fa vuit anys.
El resultat, a parer d'Ordás, és que amb la campanya massiva d'insumbmisió, iniciada el 1989, es va aconseguir la suspensió del Servei Militar Obligatori el 2001, mentre que la reivindicació independentista -reactivada amb la retallada de l'Estatut pel Tribunal Suprem el 2010 i la crisi econòmica de 2008- no ha obtingut cap benefici polític ni social per a Catalunya.
De la presó a les multes
Això sí, l'Estat espanyol va respondre igual a les dues reclamacions socials:penes de presó i multes asfixiants. En el cas independentista, la negociació política va ser descartada pel llavors govern espanyol del PP, encapçalada per Mariano Rajoy, que va obtenir el suport del PSOE, per suspendre el govern autonomic català, amb l'aplicació de l'article 155, el 2017.
L’historiador hi explica que “el moviment de resistència al servei militar obligatori va aconseguir condicionar l'agenda política del període i alterar de manera substantiva el disseny de les polítiques de defensa i de reclutament. Les successives reformes penals —de l'enduriment inicial de 1991 a la supressió de la presó en 1998— evidencien una adaptació reactiva de la resposta estatal davant una desobediència civil massiva, organitzada i amb forta legitimitat social”.
Recorda que és Pepe Beunza qui inicia el 1971 la desobediència antimilitarista, tot i que -exposa- que ell no usa el terme “antimilitarista”, “que va suposar l'inici d'un cicle de gairebé tres dècades d'objecció de consciència i desobediència al servei militar que es prolonga fins a la suspensió del Servei Militar Obligatori el 2001”. En aquesta evolució punitiva, també recorda que els primers insubmisos van ser jutjats per tribunals militars, fins que la jurisdicció ordinària va assumir-ne la competència el 1991.
Presó, no l’exili
L'objectiu dels dos moviments era diferent. També, les formes de resistència. Ordás hi explica que “l’exili no formava part del moviment d'objecció de consciència”. Hi sosté que “en la lògica del moviment, la fugida individual no generava el mateix impacte públic ni contribuïa a la construcció d'un subjecte col·lectiu de desobediència; per això es considerava políticament central l'opció de declarar-se objector o insubmís de manera pública, visible i articulada amb campanyes col·lectives".
"Els objectors empresonats comptaven amb un grup de suport que era fonamental per a la denúncia pública i la deslegitimació de l'acció punitiva”. Hi recorda que aquest dispositiu de suport i acompanyament es va mantenir latent en el període 1977-1988, de manera que “la formació en desobediència civil i acció no-violenta va ser contínua”. Hi afegeix que “per exemple, molts dels membres històrics del Casal de la Pau de Barcelona —fundat el 1977— recorden com van ser constants les formacions en aquest sentit, amb diverses tècniques com la resistència passiva, el sociodrama, la projecció d'escenaris de futur o diferents maneres d'entrenar-se per a resistir física i mentalment una detenció o un empresonament”.
I qui no podia aguantar ho deia. “Aquest element de sinceritat i realisme respecte als propis límits formava part de l'ètica de la desobediència civil que s'anava construint i connecta amb els debats teòrics sobre el caràcter conscient i responsable de la desobediència civil: es tractava de decidir quina llei es desobeïa, com i fins a on, anticipant les possibles conseqüències penals i personals”, manifesta Ordás a la seva comunicació.
Precisament, la policia va criminalitzar que des del Casal de la Pau i activistes com David Fernández fessin formació en resistència i protesta pacífica davant la prohibició de l'1-O, com ara asseure's a terra i amb els braços entrellaçats. Les imatges que arribaven d’agents de la policia espanyola donant cops de porra a votants i empenyent dones escales avall estirant-les dels cabells, va indignar fins i tot als no-independentistes.
Per a una part de l'independentime, l'exili ha comportat difondre la causa catalana a Europa i al mon, que va ajudar a rebaixar la resposta punitiva de l'Estat; però no ha guanyar quotes d'autogovern. L'independentisme també va tenir una xarxa social de suport. La mostra més clara és la Caixa de Solidaritat, que ha recollit més de 7 milions per pagar fiances, multes i els adovcats dels independentistes i activistes empresonats i jutjats.
Confluència de moviments socials
Pel que fa al context, Ordáz explica que “la campanya contra l'OTAN i les mobilitzacions per la pau van contribuir a articular un Moviment Social per la Pau amb capacitat de coordinació estatal, del qual la insubmissió serà una de les seves expressions més radicals les seves campanyes va provocar al seu torn la creació de xarxes de solidaritat entre moviments socials: amb el moviment veïnal, amb el feminisme, amb el moviment de lesbianes i gais, amb el moviment ecologista i amb un moviment pacifista en sentit ampli, que es va bifurcar i fins i tot, en alguns casos, es va professionalitzar en forma d'ONG; i el moviment okupa”.
La feblesa del govern espanyol
A més de la unitat social, l’historiador manifesta que cal tenir en compte el context polític. En el cas de la insubmissió, hi afegeix que en la dècada de 1990 se succeeixen dues guerres de gran impacte mediàtic —la Guerra del Golf i la Guerra dels Balcans— que impliquen l'enviament de tropes, que “afecta a totes els famílies”. I a més, “el govern espanyol socialista havia perdut el múscul electoral de la dècada anterior”; perd la majoria el 1993 i el govern de l'Estat el 1996.
I reflexiona: “Cal tenir present la feblesa del govern de l’Estat en el sentit d'una pèrdua preocupant de popularitat, alguna cosa que constitueix un factor condicionant a l'hora d'articular la repressió social i calibrar el preu polític que aquesta pot implicar”.
Tampoc oblida que amb el nou del Codi Penal de 1995, “l'element realment nou era el pes de la inhabilitació, que implicava la impossibilitat d'accedir a ocupació o càrrec públic, d'obtenir subvencions, beques o ajudes públiques, així com la pèrdua de drets polítics durant el temps de condemna. Aquesta configuració va donar lloc al que activistes i analistes van descriure com a “mort social” de l'insubmís: desapareixia en bona part la visibilitat dels judicis i de l'empresonament —que havien permès articular campanyes de solidaritat molt potents—, però es mantenia un càstig sever mitjançant l'exclusió d'espais clau de ciutadania social i política. El conflicte es desplaçava del terreny penitenciari a l'administratiu-laboral, més opac i menys mediàtic”.
Els atemptats de l’11-S
La protesta i la resposta de l’Estat es van veure afectades, després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001. “El paradigma de la guerra contra el terrorisme va legitimar l'expansió de dispositius de vigilància, control i excepció jurídica, construint un marc en el qual la seguretat es col·locava per sobre d'altres drets i llibertats”, declara l’historiador. A més, l’època de prosperitat -recorda- es va trencar amb al crisi mundial de 2007, que a l’Estat espanyol es va perllongar fins al 2014. El moviment del 15-M torna a mobilitzar el carrers, però els governs d’Aznar i Rajoy, l’aturen amb l’aprovació de la llei mordassa, el 2015.
Fins i tot, en el context belicista actual, hi ha països europeus que es plantegen tornar a fer obligatori el servei militar, com ara Alemanya i França.
Conflicte sense resoldre
Per la seva part, l’1-O de 2017 "colpeja la unitat de l'Estat español", que no té un suport majoritari, com la causa d'imsubmisió. Ordás afirma que el procés "activa als sectors més reaccionaris de la societat, però troba també eco en una part significativa de la població que no concep la fisonomia del país sense el conjunt del territori peninsular, amb les illes Canàries i Balears i les ciutats de Ceuta i Melilla. La combinació de principis constitucionals (unitat, sobirania nacional, primacia de la Constitució) amb un discurs d'ordre públic va permetre justificar políticament l'ús intensiu dels recursos penals i policials”.
Hi assegura que “des de l'Estat es va tornar a incorporar, com a resposta, l'empresonament de persones vinculades a un moviment social ampli, reproduint un esquema que en el cas de la insubmissió s'havia demostrat contraproduent, però que aquí s'emmarcava en un context polític i institucional molt distint”.
Per a Ordás “en el cas català, no va haver-hi una previsió suficient de la repressió o, si n'hi va haver, no es va incorporar de manera clara la possibilitat de fer-li front col·lectivament com un component estructural de l'estratègia de desobediència". Exposa que "la gestió de la repressió es va desplegar, sobretot, en la fase posterior (defensa jurídica, campanyes de solidaritat, exigència d'amnistia), més que com un element prèviament interioritzat en la preparació del conflicte”.
I hi conclou: “Aquesta diferència en la planificació, en l'assumpció dels costos i en el marc polític general ajuda a entendre per què la resposta estatal enfront de la insubmissió i enfront del procés va seguir camins distints i va produir resultats també molt diferents: en un cas, l'abolició del servei militar obligatori; en l'altre, una reconfiguració complexa del conflicte territorial, encara oberta i només parcialment modulada per indults i mesures d'amnistia”.
Certament, el país ha tornar a reobrir la ferida de l'espoli fiscal, amb el debat del nou finançament plantejat pels governs socialistes, que per ara han rebutjat les principals organitzacions empresarials i econòmiques catalanes.