“Collboni representa la continuïtat d’una repressió que no només persisteix des de la justícia, sinó també des del mateix govern socialista”. Hauria estat un bon titular, fa quatre anys. El va deixar caure Ernest Maragall durant el tercer i darrer cara a cara amb ElNacional.cat. El d’Esquerra Republicana és, potser, el que té pitjor peça al teler dels quatre alcaldables amb possibilitats de fer-se amb el consistori: malgrat haver guanyat les eleccions, i malgrat haver-se-li arrabassat la possibilitat de governar, Maragall va optar per una oposició tèbia, on fins i tot el partit republicà va facilitar els pressupostos municipals. En les seves paraules d’avui, a una “vergonya col·lectiva des del punt de vista democràtic”, li va seguir un “hem empès el carro de la institució en benefici directe per a la ciutadania”.
De la “conxorxa” al “de què serviria estar enfadats?”
Maragall ha declarat que Xavier Trias vol “tornar al vell concepte de la sociovergència”. De Jaume Collboni, que personifica “el caos de Rodalies a Barcelona”. De Daniel Sirera, que podria facilitar un pacte, tot fent de “nou Manuel Valls”. D’Ada Colau? No sabria dir-te, no n’he apuntat res. Si Maragall ha dit quelcom de l’alcaldessa, potser ha quedat amortit per un dels badalls dels periodistes i de l’equip tècnic. Capturo la imatge amb la millor de les voluntats: que la política catalana torni a ser soporífera és una de les fites ja assolides de la agenda del reencuentro. Ho escriuré un altre cop, ho imprimiré, i ho presentaré al Premi de Llibres Anagrama: que la política catalana torni a ser soporífera és una de les fites ja assolides de la agenda del reencuentro. Avorrir-se com un lluç n’és un símptoma fefaent: la salut autonòmica és, dissortadament, de ferro. Ho saps tu, ho sé jo, i ho sap Felip VI.
🗓️ Calendari de les eleccions municipals 2023 a Catalunya
🟡 Candidats a les eleccions municipals 2023 a Barcelona
Maragall, però, insisteix que el seu projecte continua sent el d’un lideratge republicà, amb la voluntat de governar la ciutat per fer-ne “una gran capital forta, cohesionada, amb dignitat per a tots els ciutadans”, una metròpoli de “drets i llibertats”. Per fer-ho realitat, l’alcaldable creu necessari “guanyar amb més claredat”. Ser més. Eixamplar la base. Una loteria de paraules amb republicanisme al centre i que el teclat predictiu, que el fa anar Déu, faci la resta. Tot plegat em recorda a aquella escena de Dies de ràdio de Woody Allen, on la mare d’un nen setciències amb angoixa per l’expansió, no de la base, sinó de l’univers, mira de tallar de soca-rel el neguit de la criatura amb un: “Què n’has de fer tu, de l’univers? Nosaltres som a Brooklyn, i Brooklyn no s’expandeix!”.
Avorrir-se com un lluç n’és un símptoma fefaent: la salut autonòmica és de ferro
“La coalició que governa Espanya és la mateixa que governa l’Ajuntament”, recordava Ernest Maragall. El polític repassà tots els canvis que la ciutat necessitava i que no s’han produït, malgrat que Esquerra Republicana ha ajudat “que l’Ajuntament tingui més recursos” i ha donat “totes les eines per fer” aquests canvis a comuns i socialistes, que s’han passat la legislatura “centrifugant responsabilitats”; en resum, i en paraules de Maragall, “sempre hi ha algú altre que hauria d’haver fet les coses”. Ho escriuré un altre cop, ho imprimiré, i en faré volanders electorals per presentar una candidatura a Badalona: habría sido un titular estupendo, hace cuatro años.