Va ser l'exdiputat del PP Jorge Trias Sagnier (Barcelona, 1948) qui va filtrar els papers de Bárcenas al diari El País. Aquest fet ha canviat radicalment la seva vida, fins al punt d'haver hagut de tancar el seu bufet d'advocats a Madrid i, finalment, tornar a la seva Barcelona natal. Però no es penedeix de gairebé res. Només de no haver anticipat millor les conseqüències que tindria el fet de posar al descobert tot un sistema comptable paral·lel i ocult que servia per pagar sobresous a tota una generació de polítics. Explica la seva versió d'aquells fets al llibre El baile de la corrupción (Ediciones B). Avui treballa al despatx de Pau Molins i Jesús María Silva.
Què representa el cas Gürtel?
El final del Partit Popular que hem conegut fins ara. La sentència tomba Rajoy per una corrupció sistèmica, que està ficada a l'ADN i el moll de l'os del PP. Rajoy comet un error de supèrbia monumental: si dimiteix l'endemà, Soraya Sáenz de Santamaría seria la presidenta i el PP estaria governant. Afortunadament, hi va haver la moció de censura, que és un exercici democràtic sense precedents en la nostra moderna història constitucional.
La corrupció va arribar a ser una forma de fer política?
Home, tant no; però una manera de viure de la política, això sí. No és casual que la corrupció a València fos generalitzada, a Madrid saltés per tot arreu... Diversos expresidents de la Comunitat han estat a la presó, el president de Caja Madrid va estar a la presó. De l'últim govern d'Aznar, tots excepte Josep Piqué i Ana Pastor estan imputats o implicats en algun dels casos de corrupció. Això és molt greu.
Tota una generació de dirigents...
Sí, jo crec que és tota la generació que procedeix d'Aliança Popular. Per mi ha estat un desengany enorme, perquè, quan jo el 1995 vaig ingressar al PP i vaig sortir elegit diputat, ho vaig fer entre altres raons perquè em vaig creure el missatge d'Aznar sobre la regeneració política i democràtica. Però des del primer moment ja es va veure que no pensaven fer absolutament res. I hi va haver dues mesures molt preocupants.
Quines?
La primera, com va modificar-se la presidència de Caja Madrid fent-ne fora Jaime Terceiro, que era una persona de competència indiscutible, i posant-hi Miguel Blesa. I la segona, el cas de Villalonga a Telefónica. Cal reconèixer que va fer una bona gestió, però no s'ha justificat encara d'on ve tota la immensa fortuna que va arribar a fer.
Com ha vist la reacció del PP a la sentència?
Patètica. Amb altres casos i sentències que no l'afectaven, sempre deien la mateixa cançó: "Respectem les decisions judicials i els jutges". I en el moment en què es publica aquesta sentència, es fa bo el refrany castellà que diu: "Justicia sí, pero no en mi casa". Surt el portaveu del PP com un energumen atacant d'una manera absolutament insòlita —per no qualificar-ho de cap altra manera— el jutge Ricardo de Prada. I el més insòlit és que en el Consell General del Poder Judicial no sorgís una crítica a la brutalitat del comentari del portaveu del grup parlamentari majoritari.
I per què decideix filtrar els papers de Bárcenas i explicar el que sap, quan a vostè no li afecta de cap manera?
Em vaig trobar davant d'una situació difícil i complexa. Vaig començar d'una manera, perquè em va demanar un jutge que estava malalt que li donés un cop de mà en el tema, i a mesura que anava avançant el procés em vaig anar adonant de moltes coses. Vaig guardar una còpia d'aquests papers i quan van començar a aparèixer els comptes suïssos millonaris de Luis, i que no en donava cap explicació i havia fet la regularització, em va semblar una indignitat. I llavors vaig decidir lliurar-los a un advocat molt amic meu des de sempre, Gerardo Viada, que a més és l'advocat d'El País.
I per què creu que Bárcenas va decidir ensenyar-los-hi?
Bé, no me'ls va mostrar d'una manera innocent. Ell els havia ensenyat ja parcialment i fragmentàriament a algunes persones, entre altres al subdirector d'El País, José Manuel Romero, davant meu. Llavors hi ha un moment en què Bárcenas està molt preocupat i em demana la meva opinió política i jurídica sobre aquests papers. Jo li dic que dels papers no es dedueix un delicte fiscal, però que es tracta d'un escàndol polític monumental. Rajoy ja era president del PP. I allà hi figura M. Rajoy, Mariano R., Mariano Rajoy. Hi figuren 300.000 euros. Era un escàndol polític monumental.
De l'últim govern d'Aznar, tots excepte Josep Piqué i Ana Pastor estan imputats o implicats en algun dels casos de corrupció; això és molt greu.
Vostè va veure sobres?
No. Físicament no. Hi ha opinions per a tots els gustos: des que els diners es lliuraven en sobres i qui diu que Lapuerta de vegades pujava al president del partit un llibre a l'interior del qual... Però en fi, això ja em semblen històries una mica rocambolesques. De sobres no en vaig veure, però el que sí que vaig saber després de veure aquesta comptabilitat és que hi havia sobresous, que a més es repetien regularment.
El jutge Pedreira li demana que faci arribar un missatge a Rajoy: que cessin les interferències. Per què l'hi va arribar a demanar?
Perquè quan es fa càrrec del cas Gürtel, al PP van llançar-se contra ell dient que és un jutge socialista. Perquè Pedreira havia treballat com a lletrat de l'Ajuntament de Madrid en l'època de Tierno Galván i de Juan Barranco. Llavors jo vaig escriure un article en què demostrava el contrari, perquè en un cas en què hi havia implicades persones del PP els va absoldre i en un cas en què hi havia implicades dues persones del PSOE les va condemnar. I vaig dir que la independència del jutge a parer meu estava garantida. Com que li arribaven encàrrecs d'imputats de tota mena, em va dir que ho comuniqués a la cúpula del PP.
I va anar a Rajoy.
Llavors jo vaig riure. "A la cúpula del PP no em fan ni punyeter cas", vaig dir-li. Però ho vaig intentar: em vaig veure amb Rajoy i li vaig transmetre el missatge tal com m'ho havia dit el jutge Pedreira.
Quina mena d'interferències hi havia?
Tot era molt subtil. Hi anaven advocats a veure el jutge interessant-se per la causa, perquè aquest era un jutge de portes obertes. Alhora al PP hi havia llavors una persona, Federico Trillo, que feia anar molt bé els fils de la justícia. Sabia fer arribar molt bé els missatges que eren convenients per als interessos del partit. L'objectiu era que es tanqués la causa amb el mínim dany possible, amb la condemna de Correa, El Bigotes, tota aquesta trama empresarial; però que no s'indagués més. Però quan es fan públics els papers de Bárcenas, tota aquesta estratègia salta pels aires.
Què li va respondre Rajoy?
A Rajoy el que més el preocupava era el contingut de les caixes que havia confiscat la policia, farcides de documents. M'explicava que per ell el polític era com un jonc: quan venia el tifó, l'únic que calia fer era inclinar-se i esperar que passés. Arrossegava tothom, però ell sempre se'n sortia i es posava dret.
A Rajoy el preocupava que pogués aparèixer el seu nom en aquestes caixes?
Jo crec que el preocupava el contingut de les caixes. Ell en aquell moment ni tan sols crec que s'imaginés que poguessin fer-se públics els papers amb la comptabilitat B. Perquè es portava d'una manera molt subtil però molt precisa. Se'ls va desmuntar tota l'estratègia dient que allò era fals, que m'ho havia inventat per revenja, quan el mateix president del Senat va reconèixer que havia rebut deu milions i que els havia tornat.
Fins a quin punt va estar implicat Mariano Rajoy?
Fins a quin punt, no ho sé. Però és gairebé impossible que no ho sabés, com ha afirmat...
Així ho va dir davant del jutge...
Si no ho sabia, molt pitjor, perquè llavors és que era un incompetent. És impossible que no ho sabés sent com era el 2000 el vicesecretari general del partit i a més l'encarregat de la campanya electoral que va portar el PP a la majoria absoluta. No pots deixar de saber quines són les necessitats econòmiques si n'ets el responsable. I després, per acabar-ho d'adobar, qui fa tresorer Luis Bárcenas és Mariano Rajoy. És qui nomena tresorer una persona de la seva màxima confiança.
Qui fa tresorer Luis Bárcenas és Mariano Rajoy. És qui nomena tresorer una persona de la seva màxima confiança.
Fins ara la justícia ha estat benèvola amb ell?
Ell no està imputat per cap causa... En tota aquesta història el més vergonyós no és tant si està imputat o no, sinó que l'únic que té una condemna en ferm del Tribunal Suprem és el jutge que va iniciar la causa, Baltasar Garzón. És insòlit. Garzón va ser objecte d'una cacera judicial; calia carregar-se'l. Perquè si un dia tornava tota la causa a l'Audiència Nacional... Però tots aquests càlculs solen sortir malament a qui viu només del càlcul. És com un partit en un Mundial de futbol: quan comences a calcular que si perd tal i empata l'altre, tu passes a vuitens, no anem bé...
Només li funciona a l'Argentina.
(Riu) Exactament. Això és el mateix. Perquè tant el jutge Ruz com De la Mata han fet una feina molt considerable. I ja no diguem els jutges de la sala que han jutjat el cas, fins i tot apartant com es va apartar Ricardo de Prada.
L'escàndol sorgeix per una guerra de famílies?
Sí. Sempre en els partits tots els escàndols sorgeixen per guerres de família. Al PP, al PSOE, a CiU... Per enveges i sobretot per guerres polítiques. Perquè és cert que María Dolores de Cospedal, quan arriba a la secretaria general del partit, volia nomenar un altre tresorer. I és Rajoy qui imposa la continuïtat de Luis Bárcenas.
La sentència de la Gürtel és el principi o el final del calvari del PP?
Jo crec que és el principi. Falta el judici dels papers, el cas Lezo i un munt de causes judicials en les quals cauran moltíssimes persones. Perquè aquí s'estan jutjant amb criteris estrictes de justícia actuacions que en una altra època, si no permeses, estaven tolerades. El principi va ser quan va començar a descobrir-se que al PP es repartien els diners alegrement mentre s'estaven demanant sacrificis brutals a tota la societat espanyola per la crisi. Es va formant un caldo de cultiu que salta pels aires el 17 de maig. I ara ja en serà una darrere l'altra.
Cal investigar el que va passar amb el jutge Garzón?
Requereix una investigació profunda. No té lògica, si no és amb una manipulació d'alguns jutges que es van concertar per apartar una persona per odis corporatius d'uns, i al mateix temps d'altres perquè volien tancar aquesta causa per no perjudicar el PP.
Quina classe de maniobres es van fer?
Les tres causes. La primera, la de les fosses del franquisme; la segona, la dels cursos de Nova York, i la tercera, la del secret de les comunicacions. Quan van veure que per les fosses farien un ridícul monumental, aquesta causa va quedar arxivada. Per l'altra, la Universitat Nova York va certificar que totes les quantitats estaven plenament justificades. I llavors es van centrar en una cosa que sí que podia fer mal al jutge defensor de les garanties judicials, de la justícia universal, dels drets humans. Però tot això és un muntatge. El mateix fiscal es va posar al costat del jutge Garzón, i el mateix Pedreira va avalar aquestes escoltes.
Les primàries suposaran una regeneració del partit?
L'única persona que suposa un vent d'aire fresc és Pablo Casado, si soluciona els problemes curriculars d'una carrera efectuada no gaire brillantment. Perquè els altres, tant Cospedal com Soraya, són més de la mateixa cosa. Cospedal amb més problemes, perquè ha estat la secretària general tot aquest període convuls, però Soraya és una perfecta desconeguda dins del partit.
Rajoy ha caigut perquè no ha sabut fer neteja?
Indiscutiblement. Amb el suport del PNB, tenia un final de legislatura tranquil. Però se l'emporta la corrupció, el fet d'haver permès tot això, haver mirat cap a una altra banda. No s'adonava que era una corrupció sistèmica, que estava ficada a l'ADN del Partit Popular, dels que governaven el Partit Popular.
El més vergonyós és que l'únic que té una condemna en ferm del Tribunal Suprem és el jutge que va iniciar la causa, Baltasar Garzón.
Creia que en certa manera amb Catalunya i amb altres temes es podia tapar o desviar l'atenció?
No ho crec. Més aviat, crec que aquest és el segon motiu pel qual ha caigut. La cosa fonamental és la corrupció, però en el tema de Catalunya Rajoy no ha fet res. No ha fet política. Tot el que ha fet és enviar-ho als tribunals. Ha aconseguit judicialitzar la política i polititzar la justícia. Amb la qual cosa el panorama que teníem al davant si hagués continuat Rajoy era desolador i d'un enfrontament molt greu. Ara sí que és cert que la tensió ha baixat i almenys tenim una oportunitat que es torni a fer política tant a Catalunya com a Espanya. Quan passa el llindar de la justícia, s'escapa de tota mena de control.
El que va acabar el 17 de maig va començar l'1 d'octubre?
Exacte: la caiguda de Rajoy comença l'1-O i acaba amb la sentència de la Gürtel.
Es resoldrà alguna cosa amb polítics a la presó?
El govern espanyol pot plantejar l'acostament, pot canviar la posició del fiscal respecte de la presó cautelar, però després ha de ser el magistrat del Tribunal Suprem qui ho decideixi. Si no, seria interferir en la separació de poders. Però sí que crec que es pot rebaixar moltíssim, i a més que no és el mateix ser a Estremera que ser en una presó habilitada ad hoc a Catalunya. El que no és lògic és que els condemnats pel 23-F fossin en presons militars amb bastantes comoditats. Van entrar a mà armada al Congrés. Cal donar una solució digna.
Comparteix la presó cautelar?
No. Crec que és excessiva i a més crec que era innecessària.
I l'acusació per rebel·lió?
Home, es fa una rebel·lió contra l'Estat. No va ser un cop d'estat, va ser un cop a l'Estat, que s'ha hagut de defensar com ha pogut i com ha sabut. Que no s'hauria d'haver arribat a aquest punt, sens dubte. Però una vegada proclamada la República, alguna cosa calia fer.
El panorama que teníem davant a Catalunya si hagués continuat Rajoy era desolador i d'un enfrontament molt greu.
Què hauria votat a la moció de censura?
Hauria votat a favor, sense dubtar-ho.
Quins costos ha tingut per a vostè tot això?
Moltíssims. Primer vaig haver de tancar el despatx i traslladar-lo al meu domicili de Madrid. I quan ja el 2016 vaig veure que pràcticament no em quedava despatx, vaig decidir tancar-lo i tornar a viure Barcelona.
Coses positives?
També n'ha tingut. Aquests anys he llegit el que no havia llegit en la meva vida, he escoltat molta música, m'he trobat amb persones que no havia vist en moltíssims anys... He resistit i no he mirat cap enrere. Per mi és una història passada i he aconseguit trobar-me de gust. Per mi escriure aquest llibre ha estat també una espècie de catarsi.
Es penedeix d'alguna cosa?
Home, sí. Que vaig poder haver fet el mateix amb un pla més ben organitzat del que ho estava quan ho vaig fer. Tampoc no sabia en absolut les conseqüències que tindria. Però en tot el conjunt, el resultat és molt positiu, tingui el cost que hagi tingut. He procurat recollir les coses positives. No perquè cregui gaire en totes aquestes històries del mindfulness i el taitxí, però cal continuar vivint i tan feliç com es pugui. La vida ja ens porta prou embolics.