Susana Martínez Heredia (Sant Adrià del Besós, 1991) es va convertir a les eleccions de maig de l'any passat en la primera dona gitana que ocupa un escó al Parlament. Abans d'entrar en política de la mà del PSC, va estudiar Economia a la UB, va cursar un màster en assessoria i gestió tributària a Esade gràcies a una beca talent, i va guanyar la seva plaça com a funcionària a la conselleria de Drets Socials. Assegura que no ha estat fàcil, però que ha volgut aprofitar les oportunitats que no van tenir els seus pares; i admet que al llarg d'aquest recorregut ha sentit els prejudicis, però els atribueix al desconeixement per la invisibilització que pateix el colectiu gitano en espais on encara no són presents. La diputada, que a les darreres eleccions municipals també va figurar a les llistes del PSC per Sant Adrià del Besós, és veïna del barri de La Mina, on va créixer i on ara creixen els seus fills, i reivindica el barri que, assegura, s'està obrint al món.

Què representa ser la primera diputada gitana del Parlament?
Un gran avenç en aquesta lluita per la igualtat, no només de representar en aquest cas el poble gitano, sinó al conjunt de la societat, que és un dels grans reptes que tenim al davant.

I com ha sigut el seu recorregut per arribar fins aquí, com a dona i com a gitana?
La meva trajectòria sempre ha estat enfocada a poder aprofitar les oportunitats que els meus pares no van tenir. Em sento privilegiada d'estar aquí, també de les oportunitats que he rebut al llarg de la meva vida. Però, la veritat és que no ha sigut un recorregut fàcil ni ràpid. No ha sigut fàcil, perquè quan has de sortir de la teva zona de confort, del teu barri, a vegades pots sentir que poden haver-hi mirades de desconfiança que et redueixen al prejudici. I saps que d'entrada potser has de fer un esforç més gran per demostrar la realitat de les persones gitanes, que també tenim somnis, que són compartits amb el conjunt de la ciutadania; per demostrar que som molt més del que a vegades se'ns veu o com se'ns visibilitza. Però també és cert que he sigut molt privilegiada i ho he tingut molt més fàcil que els meus pares, que no van tenir l'oportunitat d'anar a l'escola.

A vegades ha sigut inevitable escoltar prejudicis, però no m'ho he pres com a res personal, sinó a què arribem a espais on no som encara representats o visibilitzats

Vostè va estudiar a la Universitat de Barcelona, és màster per Esade, va aconseguir la plaça de funcionària... Ha patit racisme al llarg d'aquests anys?
A vegades ha sigut inevitable escoltar certs comentaris que tradueixen el prejudici, però jo sempre m'ho he pres, no com a res personal, sinó com a una situació que patim quan arribem a espais on no som encara representats o visibilitzats o inclosos amb normalitat; i ho he entès com a fruit del desconeixement que hi ha sobre el poble gitano, sobre les dones gitanes. Era una oportunitat per explicar la nostra realitat, des de la proximitat. I sempre ha donat un resultat molt positiu. No em quedo amb l'anècdota d'aquests comentaris que hem patit en certs espais, sinó amb totes les aportacions que m'han donat ser a la universitat, al llocs de feina on he estat. L'arribada a aquests llocs també et dona l'oportunitat d'obrir portes i que aquestes portes quedin obertes per totes les generacions que vindran darrere.

I el Parlament, com ha estat l'arribada? En una cambra on hi ha representants de partits com Vox o Aliança Catalana?
Bé el nostre model de fer política no és fer política des de la por, sinó aportant solucions als reptes que tenim com a societat. Si hi ha altres forces parlamentàries amb un altre model polític totalment antagònic, no hi entrem. Seria desaprofitar i d'alguna forma no complir amb el que espera la ciutadania de nosaltres.

La Mina s'ha obert al món, té molt a dir. Hem de visibilitzar el barri des de la realitat, no des de fets puntuals, aïllats

Vostè és del barri de la Mina. Ha canviat gaire aquest barri des d'allà on vostè va créixer? Darrerament ha aparegut als mitjans per situacions conflictives...
A nivell urbanístic ha sigut una transformació evident. El barri s'ha obert a tot l'entorn. Tenim ara la universitat al costat, un gran centre comercial, tindrem també a prop Media City, que esperem que sigui un entorn que atragui també talent, innovació, en el terreny dels videojocs i de referència de l'audiovisual, i per tant, el barri s'ha obert al món, té molt a dir a Catalunya. Respecte a la transformació social també hi ha hagut avenços, s'han fet molts esforços. Però, la transformació urbanística és més fàcil d'assolir que una transformació social, perquè la transformació social a vegades està supeditada també als cicles econòmics. Hem de continuar invertint en serveis públics de qualitat que arribin a tothom.

Tot i que La Mina diu que s'ha obert al món continua arrossegant un cert estigma. A més, darrerament han aparegut notícies sobre enfrontaments i conflictes, fins i tot la consellera Núria Parlón va muntar un equip per fer-ne seguiment...
Hem de fer tots una tasca de visibilitzar el barri des de la realitat. El que no ens podem quedar és en generalitzar un fet puntual, aïllat, com si fos la normalitat al barri.

La comunitat gitana demana que s'impulsi una llei específica per combatre l'antigitanisme. Què és exactament el que demanen?
Que s'actuï en la línia en què ja s'ha fet des del Congrés dels Diputats en incloure a la llei Zerolo [Llei Integral per a la Igualtat de Tracte i la No Discriminació] i també al Codi Penal l'antigitanisme com una forma específica de delicte d’odi. Al Parlament de Catalunya, s'estudiarà a la comissió d'estudi per un Pacte nacional contra l'antigitanisme i la inclusió del poble gitano, que esperem que sigui un espai participatiu per a les entitats més representatives del territori, per experts que vulguin fer una diagnosi de la situació i també per fer propostes perquè puguem abordar polítiques públiques per acabar amb aquest antigitanisme que encara patim avui en dia. 

Cal incloure la mirada dels joves a les institucions per acabar amb la desafecció 

Vostè és, a més, una de les diputades joves que ha incorporat el PSC. Per què els joves no se senten majoritàriament cridats per la política i veuen a tanta distància tot el que és el debat polític?
Potser hi ha serveis públics que no han donat resposta els darrers anys a les necessitats dels joves i, quan no hi ha solucions, potser agafes el discurs de buscar qui és el culpable. Nosaltres, com he dit abans, no fem política des de la por, volem buscar solucions als problemes. A més, tampoc no podem generalitzar que tots els joves senten desafecció. El PSC compta amb la veu dels joves i estan molt implicats per introduir les seves demandes a través de, per exemple l'oficina parlamentària. A més a més, a les institucions tenim un gran nombre de joves tant al Parlament, al Congrés, al Senat i a moltíssims municipis on ja estan dissenyant iniciatives legislatives, no només en benefici dels joves, sinó també en benefici del conjunt de la societat amb aquesta mirada jove que és necessària incloure-la a les institucions per acabar amb aquesta desafecció i perquè una societat democràtica no pot deixar d'escoltar la veu d'una part important de la seva ciutadania.

Vostè què els diria a aquests joves que no se senten interpel·lats pel debat polític, pel que passa al Parlament?
Jo els diria que entenc aquesta desafecció, que potser hagin pogut trobar en algun moment, en matèria d'habitatge sobretot. Hi ha moltíssims joves que no poden accedir al lloguer o a la compra d'un habitatge i, per tant, és un factor de desigualtat molt important. L'objectiu del Govern i del nostre grup parlamentari és portar a terme les iniciatives posant en el centre aquestes necessitats que també tenen els joves. Penso que en el moment en què els joves sentin que les seves qüestions estan al centre de l'agenda política, aquesta desafecció anirà disminuint i veuran com, malgrat que es necessita temps per revertir una situació complexa, sí que estan al centre de l'agenda política.

Creu que el seu recorregut polític i la seva carrera acadèmica pot servir d'estímul perquè altres noies de La Mina es plantegin horitzons que potser els semblaria molt complicat fins i tot plantejar-se?
Quan estic amb altres dones, amb altres joves, em pregunten sobretot com has arribat fins aquí; perquè sembla que és una qüestió impossible. Per mi també ho era, ho haig de dir. Per la meva àvia, no; ella confiava que es podia transformar la societat. Per la meva mare també, no existien barreres. Malgrat que elles se les van trobar, barreres encara més complicades que les que m'he trobat jo, però sempre elles em volien fer creure que no. Hem d'assumir que en aquest camí hi ha hagut moltíssimes caigudes pel mig, que hem tingut moments en què potser hem pensat que no arribaríem a poder ser on som avui, i el que intento transmetre a aquests joves és que mai dubtin de la seva capacitat, que mai deixin d'apostar pels seus somnis, perquè amb treball i amb constància finalment s'hi arriba. Un sempre ha de creure en les seves capacitats.

No totes es trobaran amb l'àvia o la mare que tinguin aquesta ambició...
Mai he trobat resposta a com una persona com la meva àvia que no sabia llegir ni escriure, que no va anar a l'escola ni un dia, que no tenia recursos econòmics per poder fer front al dia, com tenia aquesta capacitat, aquesta visió, aquesta confiança en saber que les coses es podien canviar. A mi no deixa de sorprendre'm. Per al món, la meva àvia era una analfabeta, però la veritat és que tenia una saviesa que moltes vegades els que hem estudiat no tenim, si no és perquè les nostres àvies, que els van faltar aquestes oportunitats, ens han transmès aquesta visió i aquesta convicció.

Tenia clar que les oportunitats que jo he rebut les havia de retornar a la societat

En quin moment va decidir que es volia dedicar a la política?
La veritat és que mai vaig decidir que volia estar en política com un fi en si mateix. Sí que tenia clar que les oportunitats que jo he rebut les havia de retornar a la societat. Tenia una vocació de servei públic i, malgrat haver estudiat economia, la meva sortida estava més destinada al tercer sector, perquè era un espai on jo sentia que aquests coneixements tenien una taxa de retorn a la societat. I en una darrera instància tot això m'ha portat fins a la política, però sempre sobre la filosofia del poder transformador de la política com un servei públic, que és la seva essència. Però no ha sigut la finalitat en si mateix d'arribar a política, sinó part del camí per aquesta vocació de servei públic, per retornar el que penso que la societat m'ha aportat a mi.

Fa un any de les eleccions. Vostè s'esperava que les coses estarien com estan ara. La feina per aconseguir estabilitzar majories al Parlament, sense poder aprovar pressupostos... Pensava que aniria així, la legislatura?
Quan es necessita el suport de la resta de grups de la cambra, el nostre grup parlamentari assumim la responsabilitat de donar suport a totes les iniciatives que siguin bones per al país, i també la resta de grups han d'assumir la seva responsabilitat, i posar al centre les necessitats del país per sobre de les necessitats partidistes. Nosaltres continuem treballant per arribar a aquest consens que necessitem, que és bo per tothom.

Catalunya vol continuar sent solidària, però, no pot ser que uns territoris hagin de suportar un esforç fiscal major per finançar les rebaixes fiscals d'altres

Creu que hi haurà un finançament singular per a Catalunya, que és un dels acords que va arribar al PSC amb Esquerra i que s'hauria de concretar ara abans de l'estiu?
Per descomptat, es donarà compliment als termes que marca l'acord i als terminis. Fa un any de les eleccions i de les més de 200 mesures que hi ha als acords d'investidura ja s'ha donat compliment a un 27%, que és per sobre del que s'esperava en aquesta data. I continuem treballant per aquest nou model de finançament per Catalunya. Al final el que hem d'entendre és que allò que és bo per Catalunya és bo també per la resta d'Espanya. Catalunya vol continuar contribuint, se sent solidària amb la resta territoris d’Espanya, com ho ha fet sempre. Però, no pot ser que alguns territoris hagin de suportar un esforç fiscal major per finançar les rebaixes fiscals d'altres. Per tant, volem que aquest nou model de finançament respecti el principi de la solidaritat i d’ordinalitat per tenir un finançament just. No volem ser més que ningú, però tampoc menys. Volem un sistema de finançament que sigui just per abordar les necessitats que ha d'abordar Catalunya pels seus ciutadans.