Un pas més al camí cap a l’aval complet de la llei d’amnistia. En la segona jornada del ple monogràfic per estudiar el recurs del PP contra la norma de l’oblit penal, el Tribunal Constitucional ha debatut si la Carta Magna permet una llei d’amnistia “en abstracte”. És un dels capítols de la ponència que va elaborar la vicepresidenta Inmaculada Montalbán i que esgrimeix que a la Constitució “no hi ha una prohibició expressa” de les lleis d’amnistia. “En definitiva, el legislador pot fer tot el que la Constitució no prohibeixi explícitament o implícitament. Respectant aquest límit, cap contingut no pot considerar-se exempt de la possibilitat que les Corts Generals l’atreguin cap a sí”, al·lega el document, al qual va tenir accés ElNacional.cat. I ara l’opinió majoritària dels magistrats del TC “ha considerat que la Constitució no prohibeix” les amnisties i que, per tant, “el legislador pot aprovar-ne”.
El debat ha començat quan passaven pocs minuts de les deu del matí i s’ha allargat poc més de dues hores. Ahir, en la primera sessió, el ple va descartar presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i va rebutjar paralitzar la deliberació a l’espera que el TJUE es pronunciï sobre les qüestions que té sobre la taula. La següent carpeta és l’encaix específic de la Llei Orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya a la Constitució, una discussió que ha arrencat avui mateix i que els magistrats reprendran demà al matí. I l’últim debat tindrà a veure amb la impugnació concreta que va fer el PP dels articles de la norma.
“El silenci constitucional no equival a la prohibició d’una institució”
Un dels grans cavalls de batalla del PP i dels detractors de l’amnistia era el fet que la figura no aparegui a la Constitució. Els populars van al·legar que la Carta Magna “ordena l’atribució i delimitació de potestats entre els diferents poders de l’Estat sense fer cap menció a l’amnistia” i van justificar que es tracta d’una “omissió deliberada”, ja que durant la tramitació i elaboració de la Constitució es van rebutjar dues esmenes que al·ludien expressament a l’amnistia. “S’acorda no constitucionalitzar aquest tema”, es va dir a la reunió de la ponència del 3 de novembre del 1977. Ara bé, per a Inmaculada Montalbán, aquest fet no permet “deduir” que la Constitució prohibeixi l’amnistia, sinó que, més aviat, implica que la Constitució “vol guardar silenci sobre això”. “El silenci constitucional, per si sol, no equival a la prohibició d’una institució”, subratlla.
“Tal conseqüència només és possible en els supòsits en els quals l’esmentada institució sigui incompatible amb la mateixa Constitució. Si no es presenta aquesta circumstància, serà el legislador el que, amb la llibertat de configuració que li és pròpia, la incorpori al nostre ordenament jurídic i escometi la seva regulació sense més límits que els que es deriven de la norma fonamental”, esgrimeix. En cas de no ser així, Montalbán considera que “s’estaria privant la majoria parlamentària d’opcions legislatives que no li han estat sostretes per decisió del constituent, la qual cosa comportaria la infracció del principi democràtic, eix vertebrador del sistema constitucional”. “Si s’entengués que una llei d’amnistia no és constitucionalment admissible per no haver atribuït la Constitució aquesta competència al Parlament, s’estaria exceptuant el principi democràtic i, en particular, la potestat legislativa”, rebla. Per això, la interpretació del PP és “incompatible” amb la “idea de Constitució oberta que és inherent a l’Estat democràtic i al pluralisme polític”.
De fet, la ponència cita la sentència del TC sobre l’aplicació de l’article 155 a Catalunya que apuntava que el “mer rebuig o no assumpció d’unes esmenes [durant la tramitació de la Constitució] no pot ser vista necessàriament com una exclusió o prohibició constitucional d’alguna determinada mesura, sinó com l’opció dels constituents per preservar el caràcter obert de la previsió constitucional”. I recorda una sentència del 1983 que arguïa que les Corts Generals “poden legislar en principi sobre qualsevol matèria sense necessitat de posseir un títol específic per a això” dins dels límits “derivats de la mateixa Constitució”.
La “vinculació negativa” del legislador
En la ponència, Inmaculada Montalbán defensa que un dels trets característics d’una llei és la seva “llibertat de continguts” perquè és un “instrument que juridifica les decisions polítiques de la comunitat” i estableix la Constitució com a marc ineludible: “La llibertat de configuració del legislador troba el seu límit a la Constitució. La llei no pot contradir-la”. “No es pot derivar de l’anterior, tanmateix, que aquesta norma es limiti a desenvolupar un programa prèviament dissenyat per la Constitució”, afegeix. I rebla l’argumentació: “Totes les opcions són lícites i la lògica democràtica porta que les decisions capitals per a la col·lectivitat siguin preses pel legislador. Això suposa que la llei, com a acte jurídic i sempre que respecti l’establert a la Constitució, és lliure quant a la seva finalitat, que es fixa segons criteris d’oportunitat política”.
És en aquest punt en el qual posa èmfasi en la “vinculació negativa” del legislador a la Constitució. La vinculació negativa és la que afirma que l’administració pot fer qualsevol actuació sense necessitat de comptar amb una prèvia habilitació legal amb l’única condició de no contradir les lleis existents. “La Constitució només estableix els límits a les diverses opcions polítiques imperants en cada moment [...] i no estableix un règim jurídic que el legislador hagi d’executar. [...] El principi de la vinculació negativa del legislador a la Constitució constitueix una idea basilar o inherent al constitucionalisme democràtic”, recalca.