No fan cas als ciutadans. No fan cas a la realitat. Aquest és, pel broc gros, el resum d’una recerca que estudia com els diaris impresos han informat del procés entre el 2006 i el 2015. La signa Ricard Gili Ferré, investigador del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, que ha treballat sobre tres diaris de Madrid (El País, El Mundo, ABC) i tres de Barcelona (La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui).

Les conclusions són, naturalment, més detallades. La 13a és ben significativa a l’hora de registrar la distància entre la ciutadania i els diaris: “Malgrat que les enquestes corroboren que la majoria de ciutadans catalans és favorable a celebrar un referèndum d’independència, els diaris més llegits a Catalunya i al conjunt d’Espanya no legitimen aquesta opció”. Només El Punt Avui cau fora d’aquesta posició.

La majoria de diaris legitima l’Estatut del 2006, deslegitima l’objectiu d’aconseguir la independència i opta per l’ambigüitat davant el dret a decidir:

Oblit dels ciutadans

Tot plegat és conseqüència lògica d'actituds editorials d’aquests diaris. En aquest punt, les diferències entre els diaris editats a Barcelona i a Madrid són “substancials”, diu l’autor de la recerca. Els de Barcelona situen els ciutadans com a actor clau del procés. En canvi, El País ho fa en menor mesura i El Mundo i l'ABC en minimitzen el protagonisme, que atorguen a governs, partits i líders polítics.

Així, els diaris que reclamen diàleg i acord per tal que Catalunya tingui més autogovern i continuï dins Espanya (El País, La Vanguardia, El Periódico) parlen d’un pacte entre governs i no aclareixen si els ciutadans haurien de validar o no a les urnes el pacte resultant d’aquest diàleg entre governs.

“Amb aquesta estructura narrativa”, diu la tesi, “aquests diaris tendeixen a generar la imatge que les decisions polítiques que impliquen un canvi profund les prenen els polítics institucionalitzats, no els ciutadans als quals afecten aquestes decisions”.

Els tres diaris editats a Madrid –especialment El Mundo i l'ABC– tendeixen a no exposar els motius que motiven la mobilització dels ciutadans catalans i, per tant, no acaben d’explicar les causes del procés. “Generen un efecte descontextualitzador”, diu Gili.

En canvi, els tres diaris de Barcelona tendeixen a assenyalar les causes que contextualitzen i expliquen les mobilitzacions: la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut, el dèficit d’infraestructures, el rebuig al pacte fiscal, la recentralització de l’Estat i la negativa a acceptar un referèndum d’autodeterminació.

Relats contradictoris

La recerca comença de la base que els mèdia exerceixen un paper central a l’hora de legitimar o deslegitimar un projecte polític. En aquest sentit, primer és aclarir els fets, la realitat, i a continuació donar-hi interpretació i construir un relat. Segons aquesta recerca, però, les prioritats en aquests diaris semblen invertides: els fets han d’acreditar el relat.

“Els diaris analitzats presenten narracions o relats contradictoris i incompatibles”, diu la recerca. “És a dir, sobre uns mateixos fets i un mateix projecte polític –el procés– sovint es construeixen narracions incompatibles: les d’uns mitjans s’oposen a les dels altres”. És a dir, s’anul·len mútuament. O són certes les unes o ho són les altres –o potser cap–, “però és impossible que totes siguin certes a la vegada”.

Gili n’esmenta un exemple clar. El Mundo i l'ABC converteixen el procés en un projecte que encadena els catalans al nacionalisme, al sectarisme, etcètera. A l’altra banda, El Punt Avui ho presenta com un projecte que els allibera d’una Espanya que considera opressora i contrària als interessos catalans. Les conseqüències de prioritzar la interpretació als fets poden arribar a ser còmiques, com mostra el contrast d’aquestes dues pàgines sobre la Diada del 2013 (la Via Catalana), que expliquen el mateix fet com a dues realitats completament oposades fins i tot amb el mateix concepte:

L'adaptació d''El País'

Tots sis diaris, des del 2006, tenen una actitud clara sobre el procés. En el decurs de la dècada 2006-2015 la intensifiquen, sobretot des de la irrupció de l’independentisme el 2012-2013, “però no la modifiquen de manera substancial”, diu la tesi.

Tanmateix hi ha una excepció: El País, que adapta la seva posició. “Abans de 2012-2013 mostra una posició tèbia amb l’increment de l’autogovern, però a partir d’aquesta data i davant la irrupció de l’independentisme, passa a fer bandera de la necessitat d’augmentar l’autogovern i el finançament de Catalunya”, segons Gili.

La recerca estudia la cobertura dels diaris posant el focus en les grans manifestacions en pro del dret a decidir i la independència i en els tres elements centrals del procés entre 2006 i 2015: l’Estatut i la sentència del TC que el retalla; la reclamació del referèndum, i l’objectiu d’aconseguir la independència. El procés es defineix com “un moviment sociopolític que reclama el dret a decidir o dret a l’autodeterminació de Catalunya per aconseguir la independència d’aquest territori”.

La informació dels diaris analitzats presenta el procés com una situació dominada pel desacord i l’absència de diàleg. “Recullen les múltiples propostes que fan polítics, partits i institucions per resoldre el conflicte, però en realitat no s’estableix un diàleg real entre els diversos agents implicats”, s’explica a la recerca. En conclusió, “el procés [en aquests mèdia] està marcat per la negativitat que, en general, es destaca més en els diaris de Madrid que en els de Barcelona”.

Periodisme d'Estat

Gili ha explicat a El Nacional que el quadre que pinta la seva tesi queda confirmat per unes declaracions recents del president del govern espanyol sobre els mèdia i el procés,  en què va “reconèixer amb agraïment l'actitud de la majoria dels mitjans de comunicació del nostre país en defensa de la unitat nacional”. Abans, en la mateixa frase, havia fet el mateix amb la Corona.

“Això m’ha recordat el que en Francesc Serés anomena periodisme d’Estat”, diu Gili. “En un mateix tall de veu, Rajoy aplega el Rei i els mitjans de comunicació en el mateix objectiu. És a dir, l’Estat espanyol utilitza els mitjans de comunicació al mateix nivell que la Corona”.

Gili, però, no va amb el lliri a la mà. “[El sociòleg] Manuel Castells diu que els mitjans no són el quart poder sinó l’espai on es crea el poder. És a dir, no són neutrals. Jo diria a la gent que fugi dels mitjans que es presentin com a neutrals”. En el cas de les capçaleres estudiades, val a dir que “si els mitjans construeixen una determinada realitat, siguin d’on siguin, és perquè els seus ciutadans els hi permeten. Si El País o l’ABC presenten aquest relat és perquè no els hi rebutgen. Espanya, sociològicament, no només ho pot tolerar sinó que li dona suport”.