El fitxatge, per part de Pablo Casado, d’Adolfo Suárez Illana com a número dos per Madrid en les llistes del Partit Popular per a les eleccions espanyoles del 28 d’abril és una de les últimes novetats de cara a la propera cita electoral en aquesta llarga precampanya en que els partits, tots, aprofiten per dosificar les informacions dels respectius fitxatges per aconseguir tanta presència mediàtica com els sigui possible.
Això té un fet notablement positiu i és que l’opinió pública mitjanament informada té o pot tenir més coneixement de quins són els candidats d’un o altre partit, i un altre aspecte, potsermenys positiu però més impactant, és que de les llistes més o menys burocratitzades han deixat pas a una mediatització dels candidats, que són venuts com si es tractés de futbolistes que, com sempre passa en aquests casos, han aconseguit fitxar per l’equip amb el qual han somiat des de petits.
Ara bé, entre tant de bombo i platerets, potser n’hi ha qui se li en va la mà, i vendre Suárez Illana com si fos el Messi de la política o el Cristiano de l’oratòria potser és un pèl exagerat, uns focs d'artifici tan macos com efímers. I més encara quan, ho vulgui o no, el seu principal actiu és, simplement, ser fill d’Adolfo Suárez, i això és una mica el que passa avui a la premsa editada a Madrid.
A qui més se li nota l’excitació de hooligan respecte aquest fet és a El Mundo, que obre portada amb un tema d’aquells de minut i resultat titulat “La revolució de Casado”, on desgrana algunes de les idees clau del PP en cas que assoleixi la presidència del Govern espanyol, com ara l’eliminació d’alguns impostos, la rebaixa d’altres i la persecució descarada de la llengua catalana sota la capa de “suprimir les barreres de les autonomies”.
La foto, però, és de Casado presentant Suárez Illana en una cerimònia perfectament orquestrada en la qual precisament El Mundo en va fer d’amfitrió, ja que l’anunci es va fer en el marc d’un esmorzar informatiu organitzat per aquest mateix diari. Atenció però al títol: “El fill del mite, número dos”.
Ja és trist que en un mateix titular, tan curt i tan precís, es destaqui que una persona és important simplement per ser el fill de qui és i, a sobre, se’l relegui a un segon lloc, allò que alguns consideren com el primer dels perdedors. I tot plegat, embolcallat com si fos el fitxatge estrella... I això que deixant de banda la trajectòria política de son pare, que seria un altre tema que entra dins del relat mitològic de la transició, la trajectòria del fill no és més que un aprofitament del nom i el cognom saldat, de moment, amb un sonor fracàs a les autonòmiques de Castella la Manxa el 2003. Va sortir tan mal parat que no va ni recollir l’acta de diputat.
Per la seva banda, el diari La Razón es veu obligat a rebaixar l’eufòria, no perquè no s’ho creguin, sino perquè l’anunci es va fer a casa del rival. Per això opten per un “Casado s’envolta d’independents a Madrid’, amb l’avanttítol "Suárez Illana va de dos a la seva llista al Congrés".
Al seu torn, El País reflecteix el mateix tema però en més petit, amb un "Casado fitxa al fill de Suarez, a periodistes i a toreros per a les llistes del PP".
Finalment, ABC opta per explotar el que ja avançaven anteriorment El Mundo i El País sobre l’informe del Tribunal de Comptes sobre despeses suposadament irregulars del Govern Puigdemont titulant "La Generalitat va dilapidar 421 milions en acció exterior".
Tot plegat, ja poden vendre que Suárez Illana ha estat el fitxatge de la temporada que tothom deixa clar que el lloguen per ser fill de qui és. Qui els entengui, que els compri.