José Félix Tezanos passarà a la historia com el primer president del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) conegut pel comú dels mortals. És cert que, des de la seva arribada a l’òrgan que s’encarrega de fer enquestes electorals, les perspectives del PSOE han millorat de forma ostensible, però també és cert que els partits que es consideren perjudicats pel sentit dels resultats dels sondejos no ha dubtat des del minut zero a acusar el president del CIS de cuinar les enquestes amb la intenció de manipular-ne els resultats.
També és cert que el resultat del CIS donat a conèixer ahir dimarts dibuixa el millor dels escenaris possibles per al PSOE, tot vaticinant una victòria electoral en les millors condicions del moment, és a dir, sense possibilitat d’una majoria d’ultradreta i afins i amb capacitat per decidir amb quin partit pacta la investidura, amb Ciutadans o Podemos, possiblement sense necessitar per res als partits independentistes. Tot plegat dona a Sánchez un marge de maniobra molt ampli en una conjuntura política aparentment molt complicada.
Posats a dubtar, sempre quedarà la incògnita de fins a quin punt els resultats del CIS hi toquen o no hi toquen, però és evident que el sondeig d’ahir no ha agradat ni a PP ni a Cs, que ja han fet l’exercici demagògic de demanar que aquestes enquestes millor se les pagui el PSOE de la seva butxaca, ni tampoc als diaris que els fan la campanya.
Tant és així que El Mundo no té cap problema a titular en portada Tezanos serveix a Sánchez un CIS perfecte per engegar la campanya, donant per fet que l’enquesta d’ahir és un vestit fet a mida per al líder del PSOE.
La Razón insisteix en la mateixa manera de veure les coses, Tezanos fa un CIS a l’‘andalusa’: dispara el PSOE i enfonsa el PP, també posant en dubte la neutralitat del CIS
Per la seva banda, El País opta per un El CIS dona al PSOE opció de governar sense els secessionistes i deixa la interpretació per als articles d’opinió
Finalment, l’ABC evita el tema i prefereix soscavar Pedro Sánchez per una via colateral: Alarma a l’economia espanyola, amb imatge de Christine Lagarde, presidenta de l’FMI, amb cara mig compungida.
Potser caldria, com en els saloons del far-west dels westerns tronats, posar un cartell amb una advertència de sentit comú: No disparin al pianista!. En aquest cas, a l’enquestador.