Vint-i-tres anys després de la guerra de l’Iraq, els Estats Units han atacat l’Iran juntament amb Israel. L’ofensiva de Donald Trump i Benjamin Netanyahu ha fet caure l’aiatol·là Ali Khamenei. Les peces del tauler polític europeu, però, s’han ordenat d’una forma diferent de quan l’iraquià Saddam Hussein era l'objectiu del llavors president nord-americà, George W. Bush. En aquell moment, França i Alemanya van oposar-se fermament a la invasió del país àrab; i ara Emmanuel Macron diu que també hi està en contra mentre envia al Mediterrani la seva arma més poderosa, el portaavions Charles de Gaulle; també mentre Friedrich Merz es reuneix amb Donald Trump a la Casa Blanca sense criticar la seva nova operació militar. El Regne Unit, que llavors va formar part del trio de les Açores, permet sota la batuta de Keir Starmer que els Estats Units utilitzin les seves bases a la regió per atacar l’Iran, però alhora marca distància amb una ofensiva que considera que és il·legal. I Pedro Sánchez, en contraposició al fantasma de José María Aznar, ha sigut el líder europeu amb menys grisos; s’ha limitat a enviar una fragata defensiva a Xipre i ha condemnat un atac contrari a la “legalitat internacional” amb el lema que milions d’espanyols van utilitzar per manifestar-se ara fa més de dues dècades: “No a la guerra”. Hi ha precedents —la remuntada dels liberals en les eleccions canadenques de fa un any i la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero després de l’11M— que animen el president socialista a mantenir el xoc directe amb Donald Trump.
Tots els analistes polítics emmarquen el posicionament de Sánchez en una lectura interna. El socialista considera que fer oposició al magnat nord-americà el beneficia. Fa unes setmanes, en declaracions a ElNacional.cat, els professors de la Universitat Complutense de Madrid Paloma Román i David Hernández advertien que fer onejar sempre la bandera contrària a Trump generava un risc: acabar amb un xoc directe amb Trump i que la recerca d’un rèdit electoral desencadenés un conflicte diplomàtic. És el que ha acabat passant.
El president nord-americà compareixia dimarts davant dels mitjans juntament amb el seu homòleg alemany, el canceller Friedrich Merz. En una guerra, cadascú lluita contra els seus propis fantasmes. I el polític germànic —abocat al seguidisme d’Israel al qual estan lligats els alemanys per haver exterminat milions de jueus durant l’Holocaust i també amb l’interès que els nord-americans continuïn defensant Ucraïna de l’embat rus— sortia en defensa de l’acció militar. Fa vint-i-tres anys, la posició d’aquest país era d’oposició total a la invasió de l’Iraq. També donava via lliure a l’amfitrió per carregar contra l’Estat espanyol: Trump amenaçava amb un embargament comercial per l’oposició de l’executiu de PSOE i Sumar a la guerra de l’Iran i a l’ús de les bases nord-americanes de Rota (Cadis) i Morón (Sevilla) per a aquesta ofensiva.
El precedent dels liberals canadencs
Però portar la tensió al màxim pot, segons com, comportar efectes sorpresa beneficiosos. El president del Catalonia Global Institute, Abel Riu, menciona el precedent canadenc en declaracions a ElNacional.cat. L’abril de l’any passat, el Partit Liberal del Canadà —homologable ideològicament al PSOE— va imposar-se a les eleccions i va retenir el poder després de mesos de mals presagis demoscòpics. Va donar-li la volta a les enquestes; tres mesos enrere els sondejos l'havien situat fins a 25 punts percentuals per darrere dels conservadors. Analistes i fins i tot legisladors republicans estatunidencs coincidien a trobar l’explicació en la interferència de Trump en la política canadenca, sobretot amb amenaces aranzelàries, cosa que va perjudicar els conservadors.
Zapatero, l’11M i la retirada de tropes espanyoles de l’Iraq
Aquest expert internacional també recorda que l’arribada al poder de José Luis Rodríguez Zapatero s’explica pels atemptats de l’11M. La primera cosa que va fer quan va arribar a la Moncloa va ser retirar les tropes espanyoles de l’Iraq, cosa que li va suposar un xoc amb Bush. La ciutadania espanyola havia culpat el govern del popular José María Aznar dels atacs als trens de Cercanías de Madrid. El PP va intentar mentir assenyalant la falsa autoria d’ETA perquè sabia que sortiria perjudicat a les eleccions —així va ser— si la ciutadania entenia que l’atemptat gihadista de la capital espanyola era una resposta a la participació de l’Estat espanyol a la guerra de l’Iraq. Sánchez, en la seva declaració institucional d’aquest dimecres, destacava que una conseqüència d’aquella guerra fou l’auge d’aquest tipus de terrorisme.
Comparteix aquesta mateixa anàlisi el professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) Miguel Ángel Benedicto. En conversa amb aquest diari, afegeix que Sánchez ha utilitzat hàbilment i de forma oportunista el lema del “No a la guerra”. I apunta que, en una societat espanyola que sempre ha estat antiamericanista (els nord-americans van potenciar el règim franquista, no pas combatre’l com el nazisme), el rèdit electoral pot ser major davant d’un president com Donald Trump, que és dels que més animadversió genera entre aquesta població. Els dos experts també recorden que el magnat nord-americà no pot impulsar aquest embargament comercial perquè es deu als acords bilaterals amb la Unió Europea. Ara bé, adverteixen que jugar amb foc sempre és perillós, i destaquen l’enorme dependència que té Espanya dels Estats Units respecte del gas liquat. Riu afegeix que la prudència d’altres països en comparació a l’oposició de Sánchez es pot deure a la voluntat de no empipar Trump i tenir garantit que continuarà contribuint en l’estabilitat de l’Europa oriental amb la defensa d’Ucraïna.
L’Iraq, el mateix fantasma que persegueix el Regne Unit
El posicionament del Regne Unit respecte de la guerra de l’Iran també s’explica a partir de l’Iraq. Aquesta vegada, l’actual primer ministre, Keir Starmer, ha passat en un primer moment de negar qualsevol ajuda a Trump i Netanyahu i advocar per la negociació, a permetre l’ús de les seves bases perquè Estats Units llanci alguns atacs. Tanmateix, s’ha mostrat crític en tot moment amb aquesta ofensiva. Benedicto també afegeix que aquesta “mitjana potència”, igual que la francesa, “està més acostumada a intervenir si és necessari” en conflictes armats, per la qual cosa la seva ciutadania ho accepta amb més facilitat.
Ara bé, França tampoc no ha secundat completament l’atac nord-americà. Emmanuel Macron va prendre la decisió d’enviar cap al Mediterrani la seva arma més potent, el portaavions de propulsió nuclear Charles de Gaulle. No obstant això, assevera que l’ofensiva sobre l’Iran representa una violació del “dret internacional”; i sobre ell pesa els compromisos de seguretat que té amb alguns països àrabs. Riu, preguntat per aquest diari sobre la posició de Macron, opina que el president francès pot haver estat “arrossegat” per Sánchez. Assenyala que França és una potència molt més important que Espanya, però opina que el lideratge de Sánchez a Europa és fort i que és una veu que pot influir en el posicionament de la resta de líders continentals. El rebuig a Trump, afegeix, és transversal en la ciutadania europea. I en l’espanyola, per això “ho utilitza en clau electoralista per intentar arraconar el PP en una situació incòmoda”. Caldrà veure si el pròxim CIS, com sempre, torna a empentar Sánchez i a donar-li la raó aquesta vegada en la seva acció exterior.