Alberto Núñez Feijóo provarà sort al Congrés dels Diputats el 26 i 27 de setembre per ser investit nou president del govern. De moment, més que una aposta segura, sembla una partida en la qual a Feijóo li han tocat les pitjors cartes. La presidenta de la cambra, Francina Armengol, li ha concedit un mes de marge perquè articuli la majoria requerida per assolir la fita amb la que somia des del 23 de juliol. El Partit Popular té un espai prudencial de temps per pressionar el PSOE i seduir aliats altament improbables per una abstenció, com Junts o el PNB, i que li permetin posar en valor la bossa de 172 vots que reté, gràcies a Vox, Unió del Poble Navarrès (UPN) i Coalició Canària (CC). Amb aquest panorama, el PP necessita quatre vots positius per la majoria absoluta requerida en primera ronda i quatre abstencions per la majoria simple de la segona. Feijóo té un mes per convidar, seure i parlar, però sembla evident que toparà amb la negativa dels grups a negociar per la inclusió de Vox a l’equació, mentre el PSOE va fent camí i va tenint cura dels seus potencials aliats.

El màxim dirigent de la dreta té un mes de marge per explorar i potenciar la seva imatge de presidenciable, gràcies a la legitimitat que li atorga el fet de ser candidat a la investidura, per ordre del rei Felip VI, acollint-se a un “costum”. Les possibilitats de triomfar són molt minses, però Feijóo es manté incansable i tenaç en la seva convicció d’intentar-ho, encara que sigui a costa d’alimentar una mena de realitat paral·lela durant 30 dies. Mirant enrere, el gallec no vol seguir els passos d’Inés Arrimadas el 2017, que va renunciar a la investidura perquè no tenia els suports garantits en la Catalunya post 1 d’octubre. En les hores posteriors a la designació del rei Felip VI, els populars es van afanyar a exhibir-se com una força capaç de mantenir contactes amb totes les formacions polítiques, amb l’excepció d’EH Bildu, amb qui marcaran una línia vermella. Feijóo ha afirmat que dilluns que ve arrencarà una ronda de contactes i, en aquesta llista, hi inclou Junts, ERC, el PNB i el PSOE.

El camí que vol desbrossar el PP està ple d’entrebancs i males herbes tenint en compte que els independentistes catalans ja han deixat clar quines són les cartes més poderoses: amnistia i referèndum d’autodeterminació. Són dues línies que, a la vista està, són inassumibles i inassolibles pel relat instal·lat a la dreta espanyolista, que encara té esperança de trobar alguna escletxa a la qual aferrar-se. Descartada Esquerra Republicana -amb qui no comparteixen ni model territorial ni model econòmic-, el silenci sepulcral que Junts manté des del 23-J els anima a pensar que hi ha cert marge de maniobra. Ni de lluny en el terreny identitari, però la relació històrica entre el PP i Convergència i Unió en qüestions del tall econòmica els fa mantenir viva la flama, encara que sigui petita.

L’oferta desconeguda del PP a Junts i el PNB

En tot bescanvi hi ha d’haver alguna cosa a oferir per seduir i, per ara, el Partit Popular amaga les cartes. Els populars es limiten a assegurar que tot allò que puguin posar sobre la taula als grups parlamentaris “no suposaran desigualtats entre espanyols”. Ho deia la vicesecretària del PP Carmen Fúñez aquest dimecres a La Sexta. Costa pensar que l’oferiment que puguin enviar a Junts pugui tenir alguna mena d’incentiu per als de Carles Puigdemont, que veuen que, amb Pedro Sánchez, és més plausible arrencar les seves principals aspiracions. De moment ja tenen grup propi registrat al Congrés -a l'espera del que passi al Senat-, que reporta més recursos i més protagonisme polític. I sobre l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació, el PP té clar que tan sols serveixen “per trencar, vendre i trossejar Espanya”.

efe felip VI alberto nunez feijoo
Felip VI va enviar Feijóo a la investidura per una "costum" / Foto: EP

La seducció a Junts ha fet caure al PP en un parany, a partir del qual els portaveus es fan un embolic amb la manera de tractar els juntaires com a interlocutors. Després de ridiculitzar durant sis anys Carles Puigdemont tractant-lo de “pròfug” i “colpista”, el coordinador general, Elías Bendodo, es va mostrar crític a la Cadena SER recordant que “Junts fa temps que va decidir estar fora de la Constitució”. I a la vegada, el vicesecretari d'Assumptes Institucionals, Esteban González Pons, va manifestar a Onda Cero que “no està en dubte la tradició i la legalitat” de Junts i ERC, “més enllà de les accions que van dur a terme quatre persones”, en referència als fets de la tardor de 2017. Una de freda i una de calenta que constava que el PP s’ha instal·lat en un guirigall que va intentar frenar un altre portaveu, el vicesecretari de Cultura, Borja Sémper, que va recordar a Ràdio Nacional d’Espanya que Junts i ERC “estan fora de la racionalitat política”. Els "colpistes" des de 2017 ara s’han convertit en interlocutors vàlids, cosa que demostra que en temps de fam, no hi ha pa dur.

Des del 23-J, Feijóo s’ha entretzenat en trucar a la porta de vells socis amb qui mantenen vincles històrics. A Gènova no llencen la tovallola en la seducció al PNB, de qui es fan il·lusions que pugui permetre un govern conservador, tal com havien fet en anteriors legislatures, i a qui prometen “un paper molt rellevant” en la governabilitat. La diferència és que el PP necessita la complicitat de Vox i aquesta equació és la que genera anticossos entre els nacionalistes bascos. D’ençà el dia després de les eleccions estatals, els jeltzales han donat carabasses al PP en tres ocasions. L’últim cop de porta el vam sentir el passat dimecres, quan Aitor Esteban es va enregistrar un vídeo en el qual va confirmar que es reuniria amb el PP “per cortesia”, per bé que va recalcar que “en combinacions en les que entri Vox”, els bascos no s’hi veuen ni en pintura.

Ara bé, la litúrgia de la negociació encara ni ha començat a nivell formal i, en l’art de la seducció, la premsa editada a Madrid ja fa càbales de com Feijóo pot convèncer el PNB, que governa amb els socialistes a Euskadi i preparen les galeres per les eleccions autonòmiques previstes per l’any que ve rivalitzant amb EH Bildu. Un dels mitjans referents de la dreta espanyola, El Español, apuntava aquesta setmana que el PP oferiria la gestió dels tres aeroports bascos (Bilbao, Vitòria i Donòstia), el traspàs del servei de rodalies i la gestió econòmica de la Seguretat Social per part de les autoritats basques. A més, La Razón s’ha dedicat a comparar els programes electorals d’uns i altres i hi han trobat punts en comú, sobretot en l’àmbit econòmic: la crítica a la gestió dels fons europeus, la reclamació del corredor atlàntic o la reducció de la despesa pública. Tot i així, en el terreny polític, hi ha diferències abismals, com la Llei de Memòria Democràtica o la Llei de Seguretat Ciutadans -coneguda popularment com a llei mordassa-.

L’enuig al PP català

El funambulisme dialèctic que practica el PP pel fet de voler parlar amb Junts ha generat cert malestar entre la delegació catalana dels conservadors. Així com el secretari general, Santi Rodríguez, tal com va afirmar a Catalunya Ràdio, s’inclina per “parlar” amb el grup parlamentari de Junts a Madrid –“no estem pactant, no estem negociant”-, el president del PP català, Alejandro Fernández, té clar que no hi ha res dir amb un “pròfug de la justícia”, com Carles Puigdemont. I més quan Feijóo s’ha fet un fart de criticar Pedro Sánchez per aquest mateix motiu. La piulada críptica d’aquest dimecres es pot interpretar en aquest sentit.

La necessitat fa que el PP dispari a tot. En 30 dies sabrem si ha sabut afinar la punteria o tan sols llançava bales de fogueig.