Allò que l'ull no veu no fa patir. El que els ulls no veuen, el cor no en dol. Qui res no en veu, res no en tem. Són dites populars per remarcar que l'absència és la mare de l’oblit. Aquest dijous, a Madrid —que vol dir Espanya— no veuran a les portades la notícia de la topada de dos trens de Rodalies-Renfe a Montcada i Reixac excepte a El País, que hi dedica un titulet, el més petit i mal posat de tots. Les portades de Barcelona ho donen bé, esclar, amb la foto dels dos combois encastats. Fora d’El Periódico, però, cap ho té com a títol principal. Absència a les portades, oblit dels polítics.
Esclar que cada diari fa la portada que vol. No caldria sinó. Justament aquesta és la raó que ens permet conèixer què els fa bategar, a què donen importància, quin criteri tenen, com es miren el país i el món. Aquest dijous, pels diaris, és més important que el Perú sumi un nou president fallit —com el set precedents, és a dir, res de nou— que el xoc de dos trens amb 1.300 viatgers en una estació situada en una curva perillosa i que no disposa de sistema de frenada automàtica en un dia de boira. Hi ha 155 ferits, tots lleus. Gràcies a Déu. “Podia haver estat molt pitjor”, diu la portada d’El Periódico, diari que té la sensibilitat de publicar una foto de les víctimes de l’accident i no dels trens. No et fa soroll que obri les portades la cacicada d’un cacic, una altra, esdevinguda a deu mil quilòmetres de Barcelona, i no una possible tragèdia de 1.300 conciutadans a dotze quilòmetres de Barcelona?
Estacions amb problemes d’accessibilitat com la de Montcada n’hi ha 28 més a la xarxa de Rodalies de Barcelona. Demà o passat pot tornar a repetir-se l’accident perquè s'han produït “afectacions significatives” nou de cada deu dies a Rodalies des que el servei és de franc, l’1 de setembre, segons el Departament de Territori. Podria repetir-se un accident amb ferits lleus, com aquest dimecres… o una tragèdia bíblica amb desenes de morts. El tren de Montcada anava a poc a poc —menys de 10 km/h, aventuren algunes fonts—. Què passa si va a 30 km/h?
A Montcada fa 40 anys que reivindiquen solucions, 40 anys en què han mort 176 persones atropellades als passos a nivell d’alguna de les quatre línies quatre que travessen la ciutat, explica El Periódico. És probable que aviat hi tornem a ser, amb conseqüències indescriptibles, si el govern espanyol no hi fa res més que enviar la ministra Raquel Sánchez a fer declaracions tan remarcables com les d’aquest dimecres: “Els nostres trens funcionen bé, però de vegades no es pot evitar que passin coses així”. Coses així. Els diaris i altres mitjans podrien començar per passar comptes de debò al Ministeri de Transports i a Renfe. No de la publicitat abundant amb què els reguen, sinó de la gestió ferroviària que fan. Tenen bons incentius per a fer-ho. El segon és que és la seva feina. El primer, que hi ha vides en risc. Dimecres eren 1.300. Demà, quantes?
BOLA EXTRA. Una altra portada reveladora de la mentalitat d’El Mundo. Aquest dimecres, a Perú i a Alemanya s’han desfet dos intents de subvertir l’Estat i les lleis. Al Perú, “L’Estat de dret doblega en dos hores el cop [d’estat] al Perú”, segons el títol principal del tabloide ultra, que ja fa una mica riure pel subjecte “Estat de dret”, que no és ningú. De la conspiració colpista a Alemanya, però, al mateix cor de la Unió Europea, se’n parla en un racó com d’una anècdota d’un aristòcrata boig i els seus amics pirats. Pedro Castillo és “un dels líders de l’esquerra d’Amèrica Llatina”, com volent dir. En canvi, amb modèstia, es qualifica a Heinrich XIIII de “príncep colpista”. Com Álvaro de Figueroa y Torres Mendieta, Comte de Romanones, a qui s’atribueix aquest criteri polític: al amigo, el culo; al enemigo, por culo, y al indiferente, la legislación vigente.
