El lehendakari Íñigo Urkullu proposa una altra Espanya aquest dijous, en un article a El País. L’alternativa del president basc s’arrela en una “reinterpretació” de la Constitució que ampliaria l’autogovern de Catalunya, Euskadi i Galícia, atorgaria a les tres nacions “capacitat de decidir” de forma pactada amb l’Estat, i l’obligaria a respectar els acords i a deixar governar. És un eco vague del “federalisme asimètric” que Pasqual Maragall va voler concretar en l’Estatut del 2005, amb el detall de les competències exclusives i el seu blindatge. En fi. Serà tema de tertúlies i comentaris a ràdios i televisions, si més no fins que acabi la setmana, especialment perquè es compararà amb el plantejament que Alberto Núñez Feijóo va presentar ahir a Pedro Sánchez: que el PSOE accepti una legislatura de dos anys d’un govern presidit pel líder popular amb ministres independents (La Razón diu que serien quinze) que desenvolupi sis “pactes d’estat” genèrics sobre regeneració democràtica, organització territorial, estat del benestar, etcètera. Una proposta i l'altra són inconcretes, difuses i neuloses, però apunten en dues direccions diferents. Feijóo ofereix pactar la continuïtat de l’actual Espanya radial i lleugerament descentralitzada. Urkullu proposa una alternativa federal o confederal, un “govern multinivell” que apel·la al principi de subsidiarietat, criteri de repartiment de competències entre els diversos poders que atorga la preferència a l’administració pública més propera al problema: allò que pot resoldre un poder inferior no ho faci el superior.
És molt bona la fotografia principal de la portada d’El País i està triada amb una mica de mala bava: Pedro Sánchez somriu incòmode a les càmeres mentre Feijóo, assegut al seu costat, es mira el rellotge com qui té pressa per marxar. Sembla un d’aquests actes de conciliació abocats al fracàs entre l’empresa i l’executiu acomiadat. Les fotos del Trio de la Benzina i de La Vanguardia, en canvi, presenten Feijóo com a superior de Sánchez: el rep dret contra el fons de la bandera d’Espanya i de la UE, com si fos un president del govern que acull un ambaixador. És un efecte mental, naturalment, perquè el candidat del PP té, ara per ara, totes les de perdre. També es viu d’il·lusions, però, i cal anar donant peixet al teu públic, començant pels poders fàctics. El Mundo, l’ABC i La Razón construeixen el relat de sempre: Pedro Sánchez és un vendepatrias que s’estima més governar amb comunistes, separatistes i terroristes que amb la bona Espanya que representa Feijóo, que ara posa de moderat. Aquesta banda sonora és la que els diaris de la dreta han fet sonar tota la legislatura anterior i sembla que seguirà sonant, amb els seus corol·laris del govern il·legítim, l’anti-Espanya, el sanchismo, etcètera. Sap greu, però no se’ls hi acut altra cosa.
Dues notes més. La Vanguardia ha fet un títol molt seu, on té molta cura de no triar cap culpable o d’assenyalar-los tots dos alhora (el subjecte és “Sánchez i Feijóo”). La resta de diaris apunten a un o altre. El País assenyala Feijóo, que “planteja a Sánchez que el deixi governar dos anys abans d’anar a eleccions”. Sembla una broma o un intent d’estafa, com si l’equip que perd demanés al rival que es deixi empatar abans d’arribar a la mitja part perquè així començaran la segona amb les oportunitats igualades. Fora d’El Punt Avui, que en portada no en diu ni ase ni bèstia, els altres diaris fan Sánchez protagonista negatiu perquè apareix com qui refusa, “menysté” (Ara) o replica amb un “no contundent” (El Periódico) la proposta de Feijóo. Potser seria més genuí dir que Feijóo no se’n surt de convèncer Sánchez, que per això havia demanat ell la trobada. El Mundo i La Razón van més enllà. El tabloide ultra parla d’un Feijóo que “dona per perdut Sánchez” —no és culpa de la poca traça del popular sinó de la tossuderia malvada del socialista— i el diari del Grupo Planeta diu que “mou el tauler” polític, com si Feijóo fos un estadista avançat incomprès pel sectarisme del rival. La segona nota és referent a La Razón, que presenta un gràfic de l’evolució anual de la inflació. El títol parla “d’escalada de preus” en to de fi del món, però la línia del gràfic mostra com l’IPC d’agost és el tercer més baix des del gener del 2022. Aquesta tergiversació explica molt bé els tripijocs que aquest diari fa amb el llenguatge per manipular i capgirar la realitat. Feia temps que un diari no es posava tan en evidència com en aquesta portada.
