Malgrat el títol, la portadologia d’aquest dijous es resoldrà per la via de comentar les fotografies de la primera reunió de la taula de diàleg i negociació que tria cada diari. Esclar que no es poden desenganxar del text dels títols, però, si tot va bé, n’hi haurà prou amb la glossa de les imatges per dir el mateix. D’entrada, la majoria dels diaris —tots, fora d’El País i El Punt Avui— trien fotos on s’hi veu els presidents Aragonès i Sánchez. És una manera de concentrar el focus en els responsables principals que aquesta operació surti bé, com qui avisa que en demanarà responsabilitats.
Anem a alguns detalls. La portada menys reeixida és la d’El País. A la foto es veu d’esquena els integrants de la taula, pujant l’escala de Palau, capcots per no entrebancar-se amb els graons. És un posat maldestre i desmanyotat en una escena vulgar i qualsevol, no una imatge “històrica” o, si més no, d’un momentàs polític rellevant. El títol, ves: és no dir res posar l’èmfasi en el fet que la conversa queda protegida malgrat les posicions tan allunyades. Per això se’n diu negociació, oi? El Periódico tria la foto més institucional i ceremoniosa i fa la brometa d’al·ludir a l’eslògan del Tsunami Democràtic (Spain, sit and talk). D’una banda, el sarcasme seria més complet sense traduir el titular. De l’altra, fa l’efecte que no s’ho agafen gaire seriosament. No? Perquè potser sense el Tsunami i antecedents aquests dos no estarien asseguts i parlant. La Vanguardia, en canvi, acompanya una foto semblant —Sánchez no fa el gest imperiós de l’altra— d’un cos de títols més cerimoniós i emfàtic, de manera que la primera sessió de la mesa sembla l’inici de les converses de pau d’Oslo entre Israel i Palestina. Pel diari de la Diagonal, tot moderació, diàleg i pactisme, el fet que hi hagi una mesa on representants del govern central i de la Generalitat es troben per parlar sense fi i sense control —i si pot ser sense tocar gaire res— ha de ser el nirvana total, la beatitud màxima a la terra. (És broma, eh).
Pere Aragonès i Pedro Sánchez, protagonistes
Diries que l’Ara i La Razón agafen la mateixa foto? A les dues s’hi veu Pere i Pedro fent punyets, salutació pandèmica que romandrà entre nosaltres per sempre més. Doncs no. No és la mateixa —tot és opinable—. El diari de Barcelona tria la que se’ls veu mirant a càmera, més amable perquè els dos s’han posat d’acord a compartir la mateixa acció, cosa que emana bon rotllo, entesa i complicitat. A la foto del diari de Madrid, en canvi, se’ls veu fitant-se l’un a l’altre, com dos púgils que ja es desafien en la presentació del combat o dos cérvols que topen de banyes aviam qui es fa la cérvola. És una diferència d’aquelles que no t’hi fixes més que quan te la fan veure i llavors ja no te la pots treure del cap. Menor però substancial.
El Mundo i l’ABC busquen una imatge que exposi Pedro Sánchez, com fan quan el president de la Generalitat va a la Moncloa. Es tracta de presentar-lo sotmès a la contrapart catalana, com volent dir que Sánchez fa capitular l’Espanya indissoluble i reial davant la Catalunya indepe i republicana d’Aragonès. El Mundo publica la foto que farà empipar més als patriotes espanyols, tant els de fària, carajillo i renec com els modernets dels think tanks, venedors de la Democràcia Consolidada™ i la Monarquia Moderna™. Sánchez s’inclina davant la senyera i Aragonès és al darrere, gairebé dret, en un posat fàcil de relatar com una vigilància. La de l’ABC vol i dol. No té tanta força perquè Sánchez és més alt que Aragonès i no sembla claudicant ni humiliat. Al títol, el tabloide monàrquic reinterpreta la manca de terminis acordada a la mesa com una altra cessió de Sánchez, que pidola temps per vendre a Espanya l’autodeterminació de Catalunya. Fa l’efecte, però, que els dos diaris —ara ve un malvat judici d’intencions— volen encabronar els lectors, siguin compradors de la versió impresa o passavolants que la guipen en passar pel quiosc, per no esmentar al kommentariat de les tertúlies del matí, que tronarà com un sol home/dona contra el sotmetiment de la nació mil·lenària a una seva regió, etcètera. Demà ploraran amb Quevedo: Entré en mi casa: vi que amancillada de anciana habitación era despojos…
Tant se val. Vinguin com vinguin les fotos, Pedro Sánchez podrà ensenyar al món, especialment a la UE, que ell s’ha posat de cap a peus a desactivar el conflicte català amb diàleg, serenor i etcètera. No cal que se’n cuidin més. Els més de 3.000 encausats en relació al referèndum de l’1-O no deuen pensar el mateix, però, amigues i amics, aquests 3.000 represaliats no tenen espai a les portades, que és el que es miren a Brussel·les.
