L’avantatge de disposar d’uns diaris ben afilerats amb el partit, tan servicials i zelosos, és que sessions com la de dijous al Senat són amplificades d’una manera desproporcionada als seus mèrits i encara se’n fa un relat que no té res a veure amb els fets, sinó amb el simulacre que aquest dijous s'ha performat a la cambra alta de les Corts espanyoles. És el que fan les portades del Trio de la Benzina d’aquest divendres en pintar la sessió de la Comissió General de les Comunitats Autònomes (es diu així de veritat) com un alçament, amb minúscula, dels presidents de les autonomies espanyoles contra l’amnistia als represaliats, encausats, multats, embargats, condemnats, empresonats i exiliats independentistes. En aquestes portades, els capitostos autonòmics del PP semblen tots Daoiz i Velarde, el Empecinado, Agustina de Aragón i el cura Merino —herois espanyols de la guerra del Francès (la guerra de la Independència)— i la sessió del Senat una reedició del Dos de Mayo. Ara entraria la broma que més d’un president/a ha dormit la nit abans o la següent somiant ser un dels protagonistes del quadre que il·lustra aquest Quioscos & Pantalles, on Goya va representar l’atac dels insurgents madrilenys als mamelucs, els mercenaris egipcis de l'exèrcit napoleònic. Com és una broma fàcil, no es fa. Però el llenguatge dels tres diaris és èpic i solemne. Parlen de órdago, indignidad, clamor, muro, traición…
Això sí, avui dia, les glòries espanyoles no tenen cap Goya que les pinti. Algú capaç de fer, amb l’ajut del temps, una obra d’art d’una obra de propaganda. Tot s’ha degradat força. Ara, de la propaganda se n’ocupen mitjans de comunicació com els diaris del Trio de la Benzina —i la majoria de teles i ràdios espanyoles— que pinten la realitat de la manera més convenient al propòsit dels seus patrons sense l’art de Goya amb el quadre de referència o Los fusilamientos del 3 de mayo en la montaña del Príncipe Pío, pintura potser encara més famosa. Diaris i Goya tenen alguna semblança. El 1814, últim any de la guerra del Francès, Goya demana al regent Luis de Borbón que la reial hisenda li pagui les teles, els aparells i les pintures per perpetuar por medio del pincel las más notables y heroicas escenas de nuestra gloriosa insurrección contra el tirano de Europa, una feina que sentia ardientes deseos de fer segons explica Lourdes Cirlot al volum de Museos del Mundo dedicat al Prado de Madrid, on és el quadre. Goya s’ho va cobrar —i aquests diaris també.
Hi ha algunes diferències, però, entre aquests diaris tan obsequiosos i Goya. Una és que el pintor venia de fer els gravats satíricocrítics dels Caprichos i de Los desastres de la guerra, de la mateixa manera que, al final de la seva vida, crearia les Pinturas negras, obres que no són gaire complaents amb l’Espanya del seu temps. Mantenia la coherència, ni que fos en privat —i va pagar un preu: la primera edició de Los desastres de la guerra no va aparèixer fins al 1863, trenta-cinc anys després de la seva mort. També va haver de marxar a Bordeus, mig exiliat. Una altra diferència és que Goya no havia assistit a les escenes que pinta. Va fer les seves indagacions i les va representar segons els relats que va sentir sobre els esdeveniments i el seu afany (ardientes deseos) de retre homenatge a la resistència espanyola. Els diaris del Trio de la Benzina sí que van assistir a la sessió del Senat, però s’han estimat més (i només) seguir els seus ardientes deseos de desacreditar Pedro Sánchez. Segurament el diari que més l’encerta és La Vanguardia, l’únic que no ha fet cas al fingiment i arracona la sessió del Senat en una columna —malgrat que dedica l’editorial al tema.
