Desànim és el que causa la lectura de les portades d’aquest dissabte, que presenten la versió més primitiva, incivil i salvatge de l’Espanya política, si és que n’existeix una altra. Un país comandat per gent incompetent i negada per a posar-se d’acord fins i tot en allò que és el pa amb xocolata de la cosa pública en qualsevol democràcia com és complir les lleis —la Constitució en aquest cas— i seure, parlar i pactar per a que les institucions funcionin i s’ocupin dels ciutadans.
Quin panorama. Un dels principals partits de govern, el PP, rebenta un acord que ja estava gairebé fet per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern de la Justícia, que fa quatre anys que té el mandat caducat. Darrera de la decisió hi ha un líder feble, Alberto Núñez Feijóo, lligat de peus i mans pels sectors més durs de la dreta judicial, econòmica i mediàtica. L’excusa és que el govern espanyol, amb afany de pacificar el conflicte català per vies polítiques, vol reformar el delicte de sedició, un desordre públic que el Codi Penal castiga amb la mateixa pena que un homicidi i que no té parió en cap país d’Europa. També l'afany de venjança contra els líders l'independentistes, especialment els de l'exili.
Mentre esclata aquesta “crisi d’Estat”, com bé en diu l’Ara, “l’estrall més gros dels últims 44 anys”, com el qualifica Juan Manuel Romero a El País, el rei Felip VI, el cap de l’Estat, presideix l’entrega d’uns guardons on pronuncia un discurs infantil, tòpic i buit, del qual la idea més remarcable és “avui construïm Espanya construint Europa”, segons La Razón, o que “la guerra mai destruirà la cultura”, segons El Mundo. Valga'm Déu. El president del govern, Pedro Sánchez, gira per Àfrica i reacciona a tot plegat mentre puja i baixa de l’avió oficial, ara a Nairobi, ara a Luanda. Tot això passa mentre el creixement de PIB s’atura (0,2% l’últim trimestre), la inflació es manté alta, al 7,3%, un escenari de risc per l’economia, el Banc Central Europeu apuja el preu dels diners al 2% i els botiguers estan ofegats pel preu de la llum, com expliquen La Vanguardia i El Punt Avui.
Si connectes tots aquests punts amb una línia, el dibuix que en surt no és el d’una “democràcia plena” ni el d’un Estat amb institucions funcionals, una cultura política madura, una societat oberta i uns mitjans de comunicació a l’altura. Ho confirma l’entrevista d’El Mundo a Cuca Gamarra, la cap del Grup Popular al Congrés. “Trobo a faltar el bipartidisme”, diu ella. El bipartidisme, l’opció binària, simplista i cainita, dels uns contra els altres. Aquest és, en una societat complexa i fluida, amb una guerra per veí, l’anhel i l’ideal de Gamarra, el perímetre màxim de cultura política a què aspira i que proposa, els límits mentals i culturals del seu lideratge. L’estretor. La mesquinesa. La misèria.
