L’OCDE, un club d’estats majoritàriament rics, recomana a Espanya que retalli les pensions, allargui l’edat de jubilació, rebaixi les prestacions socials, aturi els augments del salari mínim, apugi l’IVA i deixi de subvencionar l'energia i els aliments. Els diaris ho diuen de la manera més recaragolada possible, en part per apaivagar la duresa de l’anàlisi d’aquest organisme sobre Espanya, en part perquè encara n'hi ha que pensen que fa seriós i de categoria explicar les coses amb llenguatge acadèmic i abstrús. La Vanguardia, per exemple, en comptes de parlar de rebaixar o retallar les pensions —no sigui que ho entenguem i ens enfadem—, titula en portada que l’OCDE “vol que Espanya apugi a quaranta anys el període de còmput de les pensions”, que-no-és-exactament-retallar-les-pensions, nyí, nyí, nyí. No ho és al 100%, certament. Però sí per a un 90%, un 95% dels pensionistes futurs. L’Ara fa el mateix. Un altre cas graciós de la neollengua que fa servir l’OCDE, i que s’encomana a molts periodistes, és anomenar “reconstrucció de l'espai fiscal” a apujar els impostos i minvar les subvencions, les ajudes i les bonificacions fiscals. Tu tens la sort que el Quioscos & Pantalles t’ho tradueix i, sobretot, que alguns diaris s’hi esforcen: La Razón, que parla de “frenar la pujada de l'SMI i retallar pensions” i El Periódico, que escriu “apujar l’IVA i endarrerir la jubilació” i “eliminar les mesures actuals contra la inflació”.
Les propostes de l’organisme internacional són entre exigents i cruels i no han fet la sort d’obrir cap portada. Fins i tot la primera pàgina d’El País no en diu res. Costa d’entendre per què. És clar que els consells de l’OCDE no són obligatoris, però fan el cap de molts polítics que després han de governar i prendre mesures —els contemporanis, tan mancats d’idees pròpies i de personalitat per tirar-les endavant— i els inclinen en la direcció de l’organisme, que no és precisament un defensor abrandat de les polítiques redistributives.
Carles Puigdemont torna a ser protagonista d’algunes portades. Fa setmanes que ho és gairebé cada dia. La Vanguardia obre amb les condicions que el Cercle d’Economia —un altre club de gent i entitats benestants— demana per acceptar l’amnistia que el president exiliat va deixar sobre la taula de Pedro Sánchez com a requisit sine qua non per a investir-lo president del govern espanyol. Que tothom, inclòs el Cercle d’Economia, pugui dir la seva sobre la cosa pública és un senyal de salut democràtica, tant com reconèixer la legitimitat dels representants electes, que tenen el mandat real de la ciutadania. Puigdemont també és a la primera d’El Mundo (també ho era aquest dimecres) i de La Razón, que fan una samfaina sbagliata amb tots els rumors i brames que corren sobre el contingut de les negociacions entre PSOE i Junts. Té gràcia com el tabloide ultra ha redactat el títol: Puigdemont exige que el Estado les devuelva 7 millones de euros. És tot un despropòsit: ni els diners són “d’ells” (qui deuen ser, aquests les?) ni és propi voler fer veure que “ells” roben alguna cosa que no els pertany. És la mateixa substància de l’amnistia: si extingeixes el delicte, extingeixes el càstig. No és difícil d’entendre, per més difícil que sigui d’acceptar.
