La majoria de les portades d’avui parlen de la visita de Pedro Sánchez a Barcelona, on va consolar els policies ferits i es va avisar que la cosa va per llarg. També va tenir temps de fer saber que havia trucat a l’alcaldessa de Barcelona i a la presidenta de la Diputació de Barcelona. Sobretot va venir a no entrevistar-se amb el president de la Generalitat, que era del que es tractava. Hi ha, però, diferències en la presentació. El País i El Periódico transformen l’esdeveniment en una mena de visita d’Estat. La dreta mediàtica madrilenya, en canvi, no s’empassa la maniobra i l’acusen de doble joc —La Razón— o li retreuen que fins ara no s’hagi adonat de la magnitud de la tragèdia —El Mundo i l’ABC. Les eleccions del 10-N s’acosten, el PSOE va que cau i el PP necessita tota l’ajuda que li puguin donar.
Entretant, La Vanguardia obre la seva primera amb un clàssic: els empresaris “es mobilitzen” i reclamen “una sortida” a la crisi. Té un punt còmic. El titular tampoc enganyaria si canvies “els empresaris” per “l’independentisme”, “el president Torra”, “el mig milió de les Marxes per la Llibertat o “la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca”, "per les retallades sanitàries" o qualsevol altra víctima. Esclar, on se’n va a parar, “els empresaris”, per alguna raó que mai s’acaba d’aclarir i es dona per suposada i evident, estan fets d’una pasta que atorga a les seves pretensions un propòsit més noble i més sa que les de qualsevol altre actor, siguin els independentistes, Torra o la bona gent de la PAH. Ells també “reclamen una sortida a la crisi”, amb tan mala sort, però, que no són la gent ni la sortida del gust de La Vanguardia. La vida és dura.
L’Ara i El Punt Avui no hi fan gaire diferència. El titular principal de l’Ara és enginyós, perquè no se sap bé si puja o baixa. El Punt resol el dia amb l’entrevista a Joaquim Forn. No és l’únic pres polític entrevistat. Carme Forcadell ho és a l’Ara i Jordi Sànchez, per partida doble, a La Vanguardia i a El Mundo, que li fan dir el que volen. Entre les frases triades pels titulars de portada, crida l’atenció la coincidència dels tres presos a fer servir la paraula “violència” en al·ludir als aldarulls, disturbis, avalots, bullangues… protagonitzats per gent que protesta per la mateixa sentència que els té a la presó.
Això és, justament, el que totes aquelles portades enterren. Passen els dies i sobre la sentència tot just si hi ha anàlisi. Les raons del veredicte han quedat colgades entre els panots arrencats del terra i les restes del contenidors cremats. Passa igual amb la informació sobre les, diguem-ne, discutibles actuacions policials que tothom mira i remira en les desenes de vídeos i testimonis que circulen a les xarxes socials.
Certament, els diaris catalans parlen sovint de “penes elevades”, una expressió gairebé ja tòpica que no se sap si fa referència a la longitud de les condemnes o a la seva desmesura. Cada un entén “penes elevades” com vol i qui dia passa, any empeny. El fet que es presta poca o cap atenció a com s’han fabricat càrrecs fabulosos per arrossegar el cas al Suprem, interferir el Parlament i el Govern, imposar presons preventives desproporcionades, i donar per fets uns delictes l’encaix dels quals amb la realitat és fruit d’una creativitat jurídica fora mida —o, més aviat, a mida. Tampoc crida l’atenció que la sentència penalitzi la protesta i restringeixi els drets i llibertats civils (ara li toca a Gonzalo Boye). Només fa una setmana d’aquesta sentència tremenda. El silenci que l’envolta és tan cridaner. Per això les portades d’avui demostren que la no visita de Pedro Sánchez a Barcelona ha estat tot un èxit. Teatro del bueno.
